L’enfrontament ja és obert en el si del Partit Conservador a menys de vint dies del referèndum sobre el Brexit al Regne Unit. Serà el 23 de juny i encara ningú sap del cert, ni els analistes més saberuts, per qui tocaran les campanes aquell dia a la caiguda de la tarda. El que és segur és que tocaran fort per algú. La campanya entra en la recta decisiva i els electors assisteixen a l’espectacle que ofereixen els principals integrants del govern tory.

L’última enganxada ha estat entre David Cameron, primer ministre i defensor de romandre a la UE, i un membre insigne del seu gabinet, el titular de Justícia, Michael Gove, un dels abanderats del "Leave". Fins a cert punt ja és habitual contemplar en moltes democràcies consolidades com s’intercanvien cops baixos dirigents d’un mateix partit, però que ho facin a la llum del dia membres del mateix govern, doncs ja no ho és tant. Però Europa és una qüestió que fractura la classe dirigent britànica. El cost que tindria pel país la sortida de la Unió, el Brexit, és tema de debat acarnissat. Gove va afirmar ahir que si el Regne Unit es desfà del seu vincle amb “les elits de Brussel·les”, s’estalviarà despeses. Fins i tot va assegurar que això suposaria alleujar la situació del servei nacional de salut (NHS), que podria ingressar una part del que s’estalviaria de pagar a Brussel·les. A més d’un comentarista li ha sobtat que de cop, l’ala dura dels conservadors es preocupi del futur de la seguretat social…

Des de l’inici de la campanya, el punt central del debat –els anglesos, sempre tan pragmàtics- és el cost econòmic de romandre o abandonar la UE. Els partidaris del Brexit saben que ensenyar un futur esplendorós en cas de sortida fa forat en una part del votant inquiet. Una altra cosa és que aquesta afirmació respongui a la realitat. Però és que s’està en campanya.

Gove es va permetre fins i tot titllar d’“estúpid” l’argument de Cameron d’advertir que el Regne Unit pagarà car econòmicament el Brexit. El primer ministre va reaccionar enfurismat. No n’hi ha per menys tractant-se d’un ministre a qui ell va designar i que s’atreveix a ofendre’l sense manies. El premier va tornar a repetir que nou de cada deu economistes han deixat clar que la sortida de la Unió suposarà un cost enorme en tots els sentits i que en cap cas durà més diners a les arques britàniques.

Una cosa està clara: si el referèndum depengués en exclusiva dels votants conservadors, a Brussel·les ja podrien començar a gestionar la sortida. Potser per això, i havent-se detectat una tendència a l’abstenció en una franja laborista, la vella guàrdia del Labour ha sortit a corre-cuita.
 
Blair i Brown, junts!
 
El món polític ha corregut a admirar l’espectacle. Per un cop, figures enemigues dins del Partit Laborista s’han unit per fer una crida conjunta des del prestigiós The Guardian perquè els votants del Labour no caiguin en la temptació de quedar-se a casa el 23 de juny, veient per la televisió com Cameron s’empassa la derrota. Que votin, i que votin bé, a favor de continuar a la UE. Ho afirma Tony Blair, l’exprimer ministre de l’ala dreta del partit, però també Gordon Brown, vell rival seu, així com antics dirigents, des del jove Ed Milliband a l’històric Neil Kinnock. Per ells, la sortida equival a un retrocés, que acabarien pagant els treballadors. De manera emfàtica afirmen que “només el Labour pot salvar el país del Brexit”. Al posicionar-se d’una manera tan clara, coincideixen amb el líder del partit, Jeremy Corbyn, que fa campanya aquests dies per la mateixa causa.

Ja n’és de sorprenent la política a vegades. El referèndum del 23 de juny ha fracturat els conservadors i alhora ha ofert una imatge inèdita d’uns laboristes units en un tema important. Tret d’un petit nucli de laboristes pro-Brexit, l’ala esquerra (Corbyn), la dreta (Blair) i el centre del partit (Brown) estan d’acord en Europa. Caldrà veure si aquesta unitat va més enllà del 23 de juny.