L'educació és el substrat de la convivència, el taller on s'assagen les formes de vida possible. Per això el capitalisme cognitiu s'ha pres seriosament la tasca d'assaltar tots els seus camps: l'educació formal i la informal, els recursos, les eines i les metodologies. La presencialitat i la virtualitat. La infància i la formació al llarg de tota la vida. L'educació no només és un gran negoci. És un camp de batalla on la societat reparteix, de manera desigual, els seus futurs.

Diuen els pedagogs que cal canviar-ho tot, perquè el món ha canviat per sempre. Aquesta afirmació amaga les preguntes que ens fan més por: de què serveix saber quan no sabem com viure? Per què aprendre quan no podem imaginar el futur? Aquestes preguntes són el mirall on no ens volem mirar. Ens fa vergonya no tenir respostes i sempre és més fàcil disparar contra mestres i educadors.

Com volem ser educats? Aquesta és la pregunta que una societat que es vulgui mirar a la cara hauria d'atrevir-se a compartir. Ens implica a tots. Tots som aprenents al taller on s'assagen les formes de vida possible. Educar no és aplicar un programa. Educar és l'art d'acollir l'existència, elaborar la consciència i disputar els futurs. Dins i fora de les escoles, l'educació és una invitació: la invitació a prendre el risc d'aprendre junts, contra les servituds del propi temps.