A principis de 2015 un grup d'islamistes radicals va atemptar, a París, contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. Ja aleshores, Catalunya es va situar en el nivell 4 sobre 5 d'alerta, que implica un enfortiment extraordinari de les mesures antiterroristes i incrementar la vigilància en punts crítics. En els dos últims anys s'anaven succeint els atemptats: Niça, Londres, Berlín, París de nou... I el nivell 4, que implica un risc d'atac imminent, s'ha anat reforçant. El terrorisme que practica Estat Islàmic, que s'ha afanyat a reivindicar l'autoria de l'atemptat a Barcelona, és el més difícil de combatre, perquè és brutal i els que el practiquen no pateixen per les pròpies vides. N'hi ha prou amb una furgoneta de lloguer per causar 13 morts al centre de Barcelona. Aquesta és la realitat (tan cruel com difícil d'atrapar) a la que ens enfrontem.

I davant d'això, què es pot fer? En primer lloc confiar en els cossos i forces de seguretat. La reacció policial i sanitària després de l'atemptat a les Rambles, coordinada per la Generalitat i l'ajuntament de Barcelona, ha estat exemplar i ha funcionat al mateix nivell del que ho ha fet la solidaritat dels ciutadans. Ara és fàcil (i oportunista) dir que es podria haver pres una o altra mesura i que tal o qual agència de seguretat o expert ja va advertir del perill. És evident que la policia estava al cas de que podia passar -i d'aquí l'interès de la Generalitat en ser, malgrat l'actitud de l'Estat que només expliquen tensions polítiques que no haurien de contaminar aquests assumptes, als centres de coordinació antiterrorista- i que en els darrers temps els Mossos han pres mesures. I també que, com deia, el tipus de terrorisme que practica Estat Islàmic complica de forma extraordinària combatre'l sense aplicar mesures de seguretat que, a tots plegats, se'ns farien inabastables en el nostre dia a dia. En aquest sentit cal escoltar els experts que ens recorden que la seguretat 100% no existeix i que una via eficaç és taponar les vies de captació a través de les xarxes i d'alguns col·lectius religiosos.

En segon lloc no s'hauria de cometre la greu irresponsabilitat de demonitzar ni una comunitat ni una religió. L'Islam no és, en si mateix, violent ni en són les persones que professen aquesta fe. De fet, els refugiats que intenten arribar a Europa en condicions molt llastimoses ho fan fugint de la seva versió més radical i teocràtica i de la guerra i la misèria que provoca a països com Síria. Els nostres governs i les entitats dedicades a la cooperació han d'implicar-se per trobar solucions en origen. I a casa nostra cal pensar què és el que falla, què s'ha fet malament o no hem detectat perquè, com ha passat a França, joves que s'han educat a escoles del país i conviscut en poblacions de la Catalunya central se sentin interpel·lats per la violència i s'entreguin a un fanatisme que mai ha estat una divisa del país.

I en tercer lloc hauríem de ser molt més responsables tot plegats a l'hora d'informar i de fer política. Hi ha vídeos i fotografies que, per respecte a les víctimes, a NacióDigital hem decidit no publicar en les darreres hores. Són continguts golosos, que donen visites a qualsevol mitjà que les difongui i que poden satisfer la curiositat d'algun lector. Però en aquest moment els periodistes només podem aportar respecte a les víctimes i arraconar i combatre editorialment els discursos que fomenten l'odi o que són excessivament bonistes. D'entrada, els nostres polítics han estat a l'alçada i no han barrejat naps i cols. Cal esperar que no s'apartin d'aquesta actitud en les properes hores. Aquest cop ens ha tocat a nosaltres, a Barcelona, el nostre envejable aparador al món, i això ens ha de servir per contribuir amb més determinació a plantar cara. I ho hem de fer amb fermesa i intel·ligència en idèntica mesura.