L’exhortació papal “Amoris laetitia” (la llum de l’amor), amb la qual Francesc va voler obrir la porta en algunes qüestions de moral catòlica, com la comunió per als divorciats, ha desfermat una revolta sense precedents en el si mateix del Col·legi Cardenalici. En una entrevista al nord-americà National Catholic Register, el cardenal Raymond Burke, molt conegut pels seus posicionaments ultarconservadors, s’ha atrevit a amenaçar el mateix Papa amb “corregir-lo” si no aclareix les ambigüitats en moral tradicional que, segons ell, han generat confusió i divisió a l’Església.

Amb el document “Amoris laetitia”, Francesc va voler suavitzar la doctrina més rígida de l’Església en moral, després d’un sínode sobre la família que va evidenciar una divisió profunda en la cúpula eclesiàstica. Malgrat una majoria de prelats oberts a moderar el tancament absolut a la comunió als divorciats, les resistències d’un potent sector tradicionalista van impedir prendre resolucions clares. El Papa va introduir canvis en deixar una porta oberta perquè una persona divorciada que hagués començat una nova vida pogués accedir als sagraments, sempre segons les circumstàncies de cada cas i quan ho autoritzés el bisbe de cada diòcesi. Tot molt ambigu, però suficient perquè el sector immobilista de la jerarquia decidís enfrontar-se obertament al pontífex.
 
Burke: el Papa s’ha de sotmetre a la tradició
 
El setembre, Burke i tres cardenals més, l’italià Carlo Caffarra i els alemanys Joachim Meisner i Walter Brandmüller, van enviar una carta al Papa demanant que aclarís cinc dubtes: sobre la comunió als divorciats; sobre si continua vàlida l’encíclica de Joan Pau II “Esplendor veritatis” que establia unes veritats morals absolutes; si qui viu en contradicció amb el manament de la llei de Déu, per exemple, en adulteri, continua en pecat mortal greu; si les circumstàncies poden convertir un acte intrínsecament deshonest en un acte subjectivament honest o defensable; i si continua vigent la tradició de l’Església, proclamada també per Joan Pau II, que la consciència no està legitimada a establir excepcions a les normes morals absolutes.

La carta no ha estat contestada, cosa que ha irritat els quatre prínceps de l’Església. En l’esmentada entrevista, Burke assenyala que les ambigüitats papals han generat confusió i divisió a les diòcesis, i que el Papa ha de ser el gran servent de les veritats de la fe. Què passarà si el Papa no clarifica el tema? Burke és molt clar: “Hi ha en la Tradició de l’Església la pràctica de correcció al Romà Pontífex”. El cardenal diu que aleshores caldria fer “un acte formal de correcció d’un error seriós”.

L’exigència de correcció al Papa, amb formes d’ultimàtum, implica un possible xoc entre l’autoritat pontifícia i la “tradició”. Burke assevera que l’autoritat està obligada a obeir la tradició. A la pregunta de qui pot fer aquest acte de correcció, Burke respon que en aquest cas han de ser els cardenals i els bisbes qui han d’esmenar el Sant Pare.
 
La banda dels quatre del “búnquer” curial

La sortida de to de Burke no és un fet anecdòtic. Està ben calculat i forma part d’una estratègia d’atac contra Francesc. Els quatre cardenals són molt coneguts i han estat figures de pes. Dos d’ells ja han superat els 80 anys i no poden ser electors en un conclave: els alemanys Brandmüller i Meisner. Caffarra té 78 anys i Burke 68. En el cas d’aquest, representa els sectors conservadors del catolicisme nord-americà, que van fer-se amb el control de l’episcopat dels eu país amb el pontificat de Joan Pau II i que ara veuen perdre la seva hegemonia. Meisner va ser durant molts anys arquebisbe de Colònia i un dels portaveus del catolicisme alemany més ortodox. Ara caldrà veure les reaccions a aquest cop de puny a la taula i si darrere dels quatre rebels hi ha més forces que esperen.