08
de gener
del
2017
Actualitzat
el
10
de gener
a les
7:23h
Obrigado, president Soares, per haver cregut, des del principi, que no podia haver-hi justícia sense llibertat, llibertat de les persones i llibertat dels pobles, havent rebut aquesta idea democràtica del pare, el ministre Joao Soares, i després havent-la transmesa al fill, l’alcalde de Lisboa, també Joao Soares.
Obrigado, pel teu compromís contra la dictadura de Salazar ja des dels 17 anys, un compromís que et comportà entrar i sortir de la presó fins a tretze vegades, en 32 anys, ser deportat a Sao Tomé als 49 anys i emprendre el camí de l’exili, als 52.
Obrigado per haver-nos fet viure tants moments d’il·lusió i d’esperança, l’1 de maig de 1974, en el teu retorn amb el tren de la llibertat a l’estació de Santa Apolónia de Lisboa, amb l’esclat de la revoluçao dos cravos, llavors que ens semblava que, també aquí, tot era possible, a aquells que continuem emocionant-nos encara avui quan sentim “Grandola, vila morena”.
Obrigado, et deu dir el teu poble, el poble portuguès, per haver contribuït a tornar-li la dignitat nacional que la tirania li havia manllevat per la força, haver estat tres cops primer ministre del seu govern i dues vegades president de la República i haver contribuït, com el que més, a la democratització i modernització del teu país i haver-lo incorporat als organismes internacionals.
Obrigado, per haver conduït amb encert i decisió el procés de descolonització portuguès, com a ministre d’Afers Exteriors, i haver obert de bat a bat les portes de la independència nacional a Angola, Moçambic i totes les altres colònies.
Obrigado, perquè des de la teva condició de “socialista, republicà i laic”, conviccions que compartim, vas ser sempre respectuós amb les creences de tothom, fossin creients, ateus o agnòstics, com vaig tenir ocasió de comprovar en aquell dinar a Barcelona, el 12 de desembre del 2006, quan vam fer front comú, des del nostre agnosticisme, a la intolerància de J. Saramago.
Obrigado, per haver parlat amb tant d’afecte, consideració i respecte de Carme Ballester, la vídua de president Lluís Companys, a qui vas conèixer en el teu exili a París, tots dos obligats a viure fora del vostre país, per culpa de les dictadures que sotmetien els pobles de la península ibèrica.
Obrigado, per haver parlat amb claredat a Barcelona, el 27 d’abril de 1999, davant un públic de dirigents polítics i econòmics del tot allunyats del que tu deies, incòmodes i porucs, i no haver dubtat a reconèixer la nostra personalitat nacional i el dret a decidir el nostre futur com a poble.
Obrigado, per la valentia d’haver-me convidat a Lisboa, a la fundació que duu el teu nom, i haver-m’hi presentat la conferència sobre “La península inacabada”, l’abril de 2005, mentre a Espanya era objecte d’una campanya de linxament per la meva entrevista amb ETA, campanya a la qual van apuntar-se també tants suposats compatriotes meus.
Obrigado, per haver dit en aquella ocasió que “Catalunya és una nació” i que “Espanya, no. Espanya és un estat a l’interior del qual hi ha diverses nacions”.
Obrigado, perquè tot i ser un amic sincer d’Espanya, no vas dubtar mai a ser-ho també de Catalunya, interessar-te per la nostra situació i estar pendent de l’evolució del nostre procés nacional, sense amagar-te’n.
Obrigado, perquè fa només dos anys, quan ja en tenies 90, vas escriure un article en defensa de Catalunya, del seu poble, del seu president i de les seves institucions, advertint que, si Espanya no es federalitzava de debò, no tenies cap dubte que nosaltres aniríem més enllà. Vas ser l’únic mandatari europeu que va prendre partit a favor nostre.
Obrigado, perquè sempre vas ser un polític diferent, un lector voraç d’història, biografies, memòries i poesia. I un polític que llegeix poesia, sempre tindrà tota la nostra simpatia i ens inspirarà confiança.
Obrigado, perquè vas ser un portuguès amb consciència històrica, sense oblidar mai que, en la doble guerra simultània de Portugal i Catalunya contra el regne de Castella, vosaltres vau ser independents, mentre a nosaltres ens va tocar el rebre.
Obrigado, per haver estat sempre tan afable i considerat amb mi, haver-me obsequiat amb converses de gran interès compartint taula, haver-me enviat els teus llibres amb dedicatòries que m’honoren i haver-me fet sentir còmplice de tantes coses amb tu.
Per tot això, muito obrigado, president Soares. De debò que et trobarem a faltar. I el dia de la nostra llibertat, que no dubtis que arribarà, alguns pensarem en tu, perquè sabrem que l’haurem aconseguida, també, gràcies a gent com tu. Boa viagem para a eternidade, presidente Mário Soares, amigo de Catalunha!
Obrigado, pel teu compromís contra la dictadura de Salazar ja des dels 17 anys, un compromís que et comportà entrar i sortir de la presó fins a tretze vegades, en 32 anys, ser deportat a Sao Tomé als 49 anys i emprendre el camí de l’exili, als 52.
Obrigado per haver-nos fet viure tants moments d’il·lusió i d’esperança, l’1 de maig de 1974, en el teu retorn amb el tren de la llibertat a l’estació de Santa Apolónia de Lisboa, amb l’esclat de la revoluçao dos cravos, llavors que ens semblava que, també aquí, tot era possible, a aquells que continuem emocionant-nos encara avui quan sentim “Grandola, vila morena”.
Obrigado, et deu dir el teu poble, el poble portuguès, per haver contribuït a tornar-li la dignitat nacional que la tirania li havia manllevat per la força, haver estat tres cops primer ministre del seu govern i dues vegades president de la República i haver contribuït, com el que més, a la democratització i modernització del teu país i haver-lo incorporat als organismes internacionals.
Obrigado, per haver conduït amb encert i decisió el procés de descolonització portuguès, com a ministre d’Afers Exteriors, i haver obert de bat a bat les portes de la independència nacional a Angola, Moçambic i totes les altres colònies.
Obrigado, perquè des de la teva condició de “socialista, republicà i laic”, conviccions que compartim, vas ser sempre respectuós amb les creences de tothom, fossin creients, ateus o agnòstics, com vaig tenir ocasió de comprovar en aquell dinar a Barcelona, el 12 de desembre del 2006, quan vam fer front comú, des del nostre agnosticisme, a la intolerància de J. Saramago.
Obrigado, per haver parlat amb tant d’afecte, consideració i respecte de Carme Ballester, la vídua de president Lluís Companys, a qui vas conèixer en el teu exili a París, tots dos obligats a viure fora del vostre país, per culpa de les dictadures que sotmetien els pobles de la península ibèrica.
Obrigado, per haver parlat amb claredat a Barcelona, el 27 d’abril de 1999, davant un públic de dirigents polítics i econòmics del tot allunyats del que tu deies, incòmodes i porucs, i no haver dubtat a reconèixer la nostra personalitat nacional i el dret a decidir el nostre futur com a poble.
Obrigado, per la valentia d’haver-me convidat a Lisboa, a la fundació que duu el teu nom, i haver-m’hi presentat la conferència sobre “La península inacabada”, l’abril de 2005, mentre a Espanya era objecte d’una campanya de linxament per la meva entrevista amb ETA, campanya a la qual van apuntar-se també tants suposats compatriotes meus.
Obrigado, per haver dit en aquella ocasió que “Catalunya és una nació” i que “Espanya, no. Espanya és un estat a l’interior del qual hi ha diverses nacions”.
Obrigado, perquè tot i ser un amic sincer d’Espanya, no vas dubtar mai a ser-ho també de Catalunya, interessar-te per la nostra situació i estar pendent de l’evolució del nostre procés nacional, sense amagar-te’n.
Obrigado, perquè fa només dos anys, quan ja en tenies 90, vas escriure un article en defensa de Catalunya, del seu poble, del seu president i de les seves institucions, advertint que, si Espanya no es federalitzava de debò, no tenies cap dubte que nosaltres aniríem més enllà. Vas ser l’únic mandatari europeu que va prendre partit a favor nostre.
Obrigado, perquè sempre vas ser un polític diferent, un lector voraç d’història, biografies, memòries i poesia. I un polític que llegeix poesia, sempre tindrà tota la nostra simpatia i ens inspirarà confiança.
Obrigado, perquè vas ser un portuguès amb consciència històrica, sense oblidar mai que, en la doble guerra simultània de Portugal i Catalunya contra el regne de Castella, vosaltres vau ser independents, mentre a nosaltres ens va tocar el rebre.
Obrigado, per haver estat sempre tan afable i considerat amb mi, haver-me obsequiat amb converses de gran interès compartint taula, haver-me enviat els teus llibres amb dedicatòries que m’honoren i haver-me fet sentir còmplice de tantes coses amb tu.
Per tot això, muito obrigado, president Soares. De debò que et trobarem a faltar. I el dia de la nostra llibertat, que no dubtis que arribarà, alguns pensarem en tu, perquè sabrem que l’haurem aconseguida, també, gràcies a gent com tu. Boa viagem para a eternidade, presidente Mário Soares, amigo de Catalunha!