No queda gaire: s’apropa Carnestoltes. Ja queda menys per gestionar aquesta setmana frenètica i maratoniana. Els progenitors sabem que és una gimcana encoberta. Cal saber quin dia toca fer que, tenir previstos els gadgets i en cas de més d’una criatura a casa, intentar no fer-la grossa i fer que cadascú porti el que toca el dia que toca. Podeu donar per fet que els astres no s’alinearan i que entre els fills, les consignes no coincidiran mai el mateix dia.
 
Una cosa al cap, la cara pintada, un pentinat estrambòtic, una bossa d’escombraries tunejada, anar amb pijama a l’escola, un mitjó de cada color... les instruccions poden ser molt variades. A mi la de dur els mitjons desaparellats em fa especial gràcia: crec que no cal que sigui Carnestoltes per fer-ho, hauria de ser una consigna vital general. Els mitjons aparellats estan sobrevalorats.
 
És com una prova d’obstacles que, pels pares poca-traça com nosaltres, només serveix per reafirmar que no hem nascut per manualitats traçudes. La nostra bossa d’escombraries tunejada és una bossa d’escombraries mal tallada (per entaforar cara i braços i poc més) i guixada amb un retolador. Mentrestant, apareix una criatura que ha convertit una bossa d’escombraries en un pingüí. Són lligues diferents. Ja ens anem preparant per al retret que ens arribarà quan es facin grans: “de veritat que no ho sabies fer millor?”.
 
I després d’aquesta prèvia, finalment arriba el dia estrella: el de la disfressa completa. I aquí és on volia anar a parar. Perquè sembla que tots tenim clara la primera lliçó bàsica sobre les disfresses: les bomberes porten pantalons llargs per apagar incendis, perquè s’han de protegir del foc. No ho fan amb vestits curts. No cal sexualitzar la guarnimenta de les criatures, si us plau.
 
També sabem bé la lliçó número dos: ja hem après que els nens es poden disfressar de princesa, i que les nenes poden ser cavallers. Ho poden fer en el dia a dia, ho poden fer per Carnaval, i en general, poden fer el que sentin com i quan ho sentin. Està bé tenir-ho clar.
 
Anem per una altra lliçó. Aquesta, crec, no la tenim tan apresa o interioritzada. Rellegiu (o descobriu) a la comunicadora i activista Desiré Bela parlant de lo de les disfresses. Ho explica molt bé: “hi ha disfresses que es converteixen en una caricatura ofensiva i menyspreable de determinades identitats culturals”. I sobre aquesta batalla, encara en tenim molt per aprendre. O reflexionar.
 
Una disfressa d’indi vol representar una imitació irònica dels indígenes, aquells personatges que van ser colonitzats i maltractats. A més, tal com explica Bela, utilitzem sense coneixement el que ens ha arribat de la seva estètica sense conèixer el seu significat real. Potser ens estem sobrepassant utilitzant-ho per guarnir-nos o guarnir-los (als infants). Tot s’hi val per Carnestoltes? No en tinc la resposta. Però soc partidària que els límits els marca, també, com se sent l’altre davant d'allò que faig.
 
De la mateixa manera que ara fa un parell d’anys hi va haver rebombori perquè a la carrossa que acompanyava el rei negre de la cavalcada de Reis de Sarrià hi havia personatges vestits de negre, amb les cares pintades, i un os damunt del cap. Es veu que els acompanyants del rei negre venien de l’era primitiva. Us ben asseguro, que feia passar vergonya aliena. Diuen que per Carnaval tot s’ho val. Que cadascú decideixi què s’hi val.