04
de març
del
2022
Actualitzat
a les
10:36h
Sònia Bruguera Diego (Getxo, 1964). Fa tres dècades que va arribar a la Vall de Boí per treballar a l'estació d'esquí. S'hi va arrelar tant que el 2019 es va convertir en la primera alcaldessa d'aquest municipi pirinenc amb dos elements ben singulars. Per una banda, té fins a nou nuclis de població. Per l'altra, acumula patrimoni mundial reconegut per la Unesco: les esglésies romàniques, les falles i el cel Starlight.
- L'Alta Ribagorça es va crear el 1988 i no arriba als 4.000 habitants. Ara seria impensable la vida sense comarca pròpia i tornant a tenir la capital a Tremp...
- Sí, és totalment impensable. Ara tenim una identitat pròpia i no tindria sentit tornar-nos a unir amb el Pallars Jussà. Sembla que els tinguem a prop, però també hi ha certa distància, a banda d'objectius i valors diferents. Provocaria una revolució (riu).
- La comarca només té tres municipis: cap al 1970 vuit ajuntaments van desaparèixer per fusions o agregacions. El mapa actual és coherent?
- Sí, som una comarca petita i molt diferenciada entre els tres municipis. Pont de Suert és la capital, la Vall de Boí és el motor, ja que té molts atractius i potencials, mentre que Vilaller és el més allunyat. Em sento còmode amb aquesta divisió: amb només tres ajuntaments és més fàcil d'entendre'ns.
- Un mapa així simplifica, però al mateix temps, no ha de ser fàcil en el vostre cas administrar un municipi amb nou nuclis diferents...
- Sí, moltes vegades m'ho diuen. Tu ets alcaldessa dels nou pobles? Les dificultats són fer arribar els serveis a tots els nuclis, amb distàncies considerables, personal i recursos limitats... i poder garantir un equilibri. Vull que hi hagi una visió de la Vall de Boí en el seu conjunt, però soc conscient que costa molt. És el meu objectiu.
- El sector primari –especialment la ramaderia- ha estat la base de l'economia de la majoria de zones pirinenques com l'Alta Ribagorça. En un moment com l'actual, quin és el futur d'aquesta activitat a la comarca?
- La realitat és la que està vivint i patint tot el món rural. És un sector bàsic i prioritari, però que està en uns moments complicats. En el nostre cas, cada vegada hi ha menys pastures i en una ramaderia on el boví predomina, suposa que tinguin majors dificultats per arribar en certs llocs. L'altra qüestió crítica és el relleu generacional perquè és una feina dura. Malgrat que tenim bastants ramaders joves, el futur continua amb molts interrogants.
- Ramaderia i parc nacional és una relació complicada?
- La relació amb el parc nacional, en general, és complicada. És un model molt conservacionista: crec que hauríem d'equilibrar la protecció dels valors ambientals, que és bàsic, amb altres usos com el ramader o el turístic.
- Les darreres dècades el turisme ha guanyat pes a tot el Pirineu. La distància amb les grans àrees de població és un desavantatge respecte a altres comarques?
- El fet de la distància als grans centres de població crec que és pitjor per als habitants de la Vall de Boí perquè alguns serveis ens queden molt allunyats. En l'àmbit turístic, en canvi, sí que és cert que has de venir expressament, no queda de pas. Ara bé, els valors que tenim –el parc nacional, el romànic, les falles, Boí Taüll, el cel Starlight...- tenen una capacitat d'atracció molt important.
- Com comentava hi ha turisme de neu, de natura, patrimonial, d'aventura... com es compatibilitza tot plegat?
- Crec que compatibilitzar és fàcil. Per exemple, hi ha visitants que el matí fan una excursió al parc nacional i a la tarda la destinen a les esglésies. O recentment, hem fet un conveni per tal que els esquiadors de Boí Taüll tinguin un descompte a la ruta romànica. És més difícil és gestionar els períodes en què la població es pot arribar a triplicar: Nadal, Setmana Santa i al pic de l'estiu. Els serveis són els que són, els espais per aparcament són limitats... i no és fàcil garantir el mateix nivell de qualitat tot l'any tant per als visitants com per als veïns. És la contrapartida del turisme.
- El pressupost municipal d'enguany és el més alt de la història –prop de 4 milions- i inclou un pla de sostenibilitat turística, que ascendeix a 2 milions d'euros en tres anys. En què consisteix?
- En el seu dia vam pensar que no tenia sentit tenir un patrimoni mundial com el romànic que no fos accessible. En aquest sentit, vam pensar que calia fer una aposta per tenir una vall plenament accessible. No només en l'àmbit de la mobilitat sinó també auditiva, cognitiva, visual... Va sorgir aquesta oportunitat i vam optar a redactar un pla de sostenibilitat turística. Es va fer un procés participatiu i el presentem a inicis de març. Volem ser un referent de turisme de muntanya inclusiu... i també ajudarà als que hi vivim.
- És important aquesta doble vessant...
- Si només penses en el turista, no té cap sentit. Has de millorar la vida dels veïns, perquè s'hi vulguin quedar, que hi puguin viure i s'hi puguin guanyar la vida. Sempre cal buscar aquest equilibri.
- Tornant a la neu, Vall de Boí va patir una situació límit –com la gran majoria d'estacions del Pirineu- i va estar a punt de tancar. Què hauria suposat per la Vall de Boí?
- Un desastre. L'estació d'esquí és el motor del municipi a l'hivern. Va viure unes temporades molt complicades i just ara fa dos anys s'ho va quedar Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Per nosaltres és una tranquil·litat: sabem que durant 10 anys ho gestionaran i hi faran una inversió de 24 milions d'euros. Estem contents que sigui així.
- A banda de respirar tranquils, amb FGC serà una estació també pensada per a la temporada d'estiu, no?
- Sí, ja ho teníem previst, però és cert que l'estiu passat va ser el primer amb doble temporada hivern-estiu. Es van començar a fer accions sobretot en l'àmbit de la bicicleta, per aprofitar les instal·lacions.
- Boí Taüll acaba d'acollir amb èxit l'Europeu d'Esquí de muntanya. És un esport que el 2026 serà olímpic...
- Sí, ens posiciona en ple debat sobre si Jocs sí o Jocs no. He demanat a la Generalitat que vinguin a explicar el projecte a la població –jo mateixa en desconec moltes coses- abans de fer qualsevol mena de votació. La idea de la candidatura és fer cada esport al lloc on toca i, en aquest sentit, Boí Taüll podria acollir perfectament les proves d'esquí de muntanya.
- És evident que Boí Taüll té capacitat d'organitzar unes hipotètiques proves olímpiques el 2030. Tanmateix, el Pirineu –i en l'actual context d'emergència climàtica- és el millor lloc per uns Jocs Olímpics?
- Bé. La sostenibilitat té tres potes: l'ambiental, l'econòmica i també la social. Hi hagi Jocs o no, l'estació d'esquí hi serà. I si tanquem l'estació, l'activitat econòmica del municipi desapareixerà. Estar en contra dels Jocs Olímpics –s'ha de veure el projecte, això sí-, és no voler el motor que suposen les estacions d'esquí. No crec que sigui dolent, si es fan bé.
- El centralisme –i les queixes i disfuncions que comporten- són un clàssic a tot arreu. Com és el dia a dia d'un ajuntament que està a quasi quatre hores de Barcelona i a dues de Lleida?
- Certament, Catalunya es queixa del centralisme de Madrid, i la Catalunya rural ens queixem del centralisme de Barcelona. Les polítiques s'han de pensar amb el territori. No és el mateix un tràmit administratiu aplicat a un gran ajuntament com Barcelona que a un de petit com el de la Vall de Boí. Hem de dir clarament que no ens apliquin les mateixes mesures, ja que som realitats molt diferents. Jo, si convé, em passo un dia sencer viatjant per anar a picar una porta a Barcelona, al revés és complicat. Sempre em diuen que estem molt lluny, però els contesto dient que potser els que estan lluny són ells (riu).
- I per als veïns? Quin servei bàsic tenen lluny i suposa un problema en el dia a dia?
- Un servei molt deficitari –comú en moltes zones rurals- és el sanitari. Tenim consultoris mèdics –hi ha zones que ni en tenen-, però sense metges. En una població envellida, és un greu problema. L'altra qüestió crítica és l'habitatge. Les segones residències fan augmentar el preu: ni els joves s'hi poden quedar ni pot captar gent que vol venir a treballar. Estem molt acotats per una llei d'urbanisme que ens limita molt construir per aquest tipus de demanda.
- Per què s'ha adherit a País Rural i forma part de la seva executiva?
- Es van posar en contacte amb mi arran de la creació de l'Agència de Natura, sobretot perquè va tirar endavant sense escoltar els municipis rurals. Ens vam aplegar i al Parlament se'ns va dir que no érem cap lobby. En sortir d'allà es va decidir crear l'entitat. També formo part d'Eines per al Repoblament, amb menys estructura, però amb objectius similars. Si la Catalunya rural no ens unim, no ens escoltaran.
- A la Vall de Boí en l'actual període democràtic hi ha hagut sis alcaldes diferents. Vostè, que va néixer al País Basc, és la primera alcaldessa. Alguna cosa està canviant, també al Pirineu?
- Tant de bo! Fer llistes és molt complicat, als municipis petits encara més i aconseguir dones és missió impossible. Les dones al món rural segurament assumim més responsabilitats familiars que als entorns urbans. En el nostre cas, per exemple, només vam ser dues dones a la llista que va guanyar les eleccions del 2019. Per altra banda, vaig néixer al País Basc, porto 30 anys aquí i em sento de la Vall de Boí. Que m'hagin escollit alcaldessa, demostra que no hi ha tantes reticències. Això sí, per algunes persones sempre seré de fora.
- L'Alta Ribagorça es va crear el 1988 i no arriba als 4.000 habitants. Ara seria impensable la vida sense comarca pròpia i tornant a tenir la capital a Tremp...
- Sí, és totalment impensable. Ara tenim una identitat pròpia i no tindria sentit tornar-nos a unir amb el Pallars Jussà. Sembla que els tinguem a prop, però també hi ha certa distància, a banda d'objectius i valors diferents. Provocaria una revolució (riu).
- La comarca només té tres municipis: cap al 1970 vuit ajuntaments van desaparèixer per fusions o agregacions. El mapa actual és coherent?
- Sí, som una comarca petita i molt diferenciada entre els tres municipis. Pont de Suert és la capital, la Vall de Boí és el motor, ja que té molts atractius i potencials, mentre que Vilaller és el més allunyat. Em sento còmode amb aquesta divisió: amb només tres ajuntaments és més fàcil d'entendre'ns.
- Un mapa així simplifica, però al mateix temps, no ha de ser fàcil en el vostre cas administrar un municipi amb nou nuclis diferents...
- Sí, moltes vegades m'ho diuen. Tu ets alcaldessa dels nou pobles? Les dificultats són fer arribar els serveis a tots els nuclis, amb distàncies considerables, personal i recursos limitats... i poder garantir un equilibri. Vull que hi hagi una visió de la Vall de Boí en el seu conjunt, però soc conscient que costa molt. És el meu objectiu.
- El sector primari –especialment la ramaderia- ha estat la base de l'economia de la majoria de zones pirinenques com l'Alta Ribagorça. En un moment com l'actual, quin és el futur d'aquesta activitat a la comarca?
- La realitat és la que està vivint i patint tot el món rural. És un sector bàsic i prioritari, però que està en uns moments complicats. En el nostre cas, cada vegada hi ha menys pastures i en una ramaderia on el boví predomina, suposa que tinguin majors dificultats per arribar en certs llocs. L'altra qüestió crítica és el relleu generacional perquè és una feina dura. Malgrat que tenim bastants ramaders joves, el futur continua amb molts interrogants.
Vull que hi hagi una visió de la Vall de Boí en el seu conjunt, però soc conscient que costa molt.
- Ramaderia i parc nacional és una relació complicada?
- La relació amb el parc nacional, en general, és complicada. És un model molt conservacionista: crec que hauríem d'equilibrar la protecció dels valors ambientals, que és bàsic, amb altres usos com el ramader o el turístic.
- Les darreres dècades el turisme ha guanyat pes a tot el Pirineu. La distància amb les grans àrees de població és un desavantatge respecte a altres comarques?
- El fet de la distància als grans centres de població crec que és pitjor per als habitants de la Vall de Boí perquè alguns serveis ens queden molt allunyats. En l'àmbit turístic, en canvi, sí que és cert que has de venir expressament, no queda de pas. Ara bé, els valors que tenim –el parc nacional, el romànic, les falles, Boí Taüll, el cel Starlight...- tenen una capacitat d'atracció molt important.
- Com comentava hi ha turisme de neu, de natura, patrimonial, d'aventura... com es compatibilitza tot plegat?
- Crec que compatibilitzar és fàcil. Per exemple, hi ha visitants que el matí fan una excursió al parc nacional i a la tarda la destinen a les esglésies. O recentment, hem fet un conveni per tal que els esquiadors de Boí Taüll tinguin un descompte a la ruta romànica. És més difícil és gestionar els períodes en què la població es pot arribar a triplicar: Nadal, Setmana Santa i al pic de l'estiu. Els serveis són els que són, els espais per aparcament són limitats... i no és fàcil garantir el mateix nivell de qualitat tot l'any tant per als visitants com per als veïns. És la contrapartida del turisme.
- El pressupost municipal d'enguany és el més alt de la història –prop de 4 milions- i inclou un pla de sostenibilitat turística, que ascendeix a 2 milions d'euros en tres anys. En què consisteix?
- En el seu dia vam pensar que no tenia sentit tenir un patrimoni mundial com el romànic que no fos accessible. En aquest sentit, vam pensar que calia fer una aposta per tenir una vall plenament accessible. No només en l'àmbit de la mobilitat sinó també auditiva, cognitiva, visual... Va sorgir aquesta oportunitat i vam optar a redactar un pla de sostenibilitat turística. Es va fer un procés participatiu i el presentem a inicis de març. Volem ser un referent de turisme de muntanya inclusiu... i també ajudarà als que hi vivim.
- És important aquesta doble vessant...
- Si només penses en el turista, no té cap sentit. Has de millorar la vida dels veïns, perquè s'hi vulguin quedar, que hi puguin viure i s'hi puguin guanyar la vida. Sempre cal buscar aquest equilibri.
La relació amb el parc nacional, en general, és complicada. És un model molt conservacionista.
- Tornant a la neu, Vall de Boí va patir una situació límit –com la gran majoria d'estacions del Pirineu- i va estar a punt de tancar. Què hauria suposat per la Vall de Boí?
- Un desastre. L'estació d'esquí és el motor del municipi a l'hivern. Va viure unes temporades molt complicades i just ara fa dos anys s'ho va quedar Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Per nosaltres és una tranquil·litat: sabem que durant 10 anys ho gestionaran i hi faran una inversió de 24 milions d'euros. Estem contents que sigui així.
- A banda de respirar tranquils, amb FGC serà una estació també pensada per a la temporada d'estiu, no?
- Sí, ja ho teníem previst, però és cert que l'estiu passat va ser el primer amb doble temporada hivern-estiu. Es van començar a fer accions sobretot en l'àmbit de la bicicleta, per aprofitar les instal·lacions.
- Boí Taüll acaba d'acollir amb èxit l'Europeu d'Esquí de muntanya. És un esport que el 2026 serà olímpic...
- Sí, ens posiciona en ple debat sobre si Jocs sí o Jocs no. He demanat a la Generalitat que vinguin a explicar el projecte a la població –jo mateixa en desconec moltes coses- abans de fer qualsevol mena de votació. La idea de la candidatura és fer cada esport al lloc on toca i, en aquest sentit, Boí Taüll podria acollir perfectament les proves d'esquí de muntanya.
- És evident que Boí Taüll té capacitat d'organitzar unes hipotètiques proves olímpiques el 2030. Tanmateix, el Pirineu –i en l'actual context d'emergència climàtica- és el millor lloc per uns Jocs Olímpics?
- Bé. La sostenibilitat té tres potes: l'ambiental, l'econòmica i també la social. Hi hagi Jocs o no, l'estació d'esquí hi serà. I si tanquem l'estació, l'activitat econòmica del municipi desapareixerà. Estar en contra dels Jocs Olímpics –s'ha de veure el projecte, això sí-, és no voler el motor que suposen les estacions d'esquí. No crec que sigui dolent, si es fan bé.
Les segones residències fan augmentar el preu de l'habitatge: ni els joves s'hi poden quedar ni pot captar la gent que vol venir a treballar.
- El centralisme –i les queixes i disfuncions que comporten- són un clàssic a tot arreu. Com és el dia a dia d'un ajuntament que està a quasi quatre hores de Barcelona i a dues de Lleida?
- Certament, Catalunya es queixa del centralisme de Madrid, i la Catalunya rural ens queixem del centralisme de Barcelona. Les polítiques s'han de pensar amb el territori. No és el mateix un tràmit administratiu aplicat a un gran ajuntament com Barcelona que a un de petit com el de la Vall de Boí. Hem de dir clarament que no ens apliquin les mateixes mesures, ja que som realitats molt diferents. Jo, si convé, em passo un dia sencer viatjant per anar a picar una porta a Barcelona, al revés és complicat. Sempre em diuen que estem molt lluny, però els contesto dient que potser els que estan lluny són ells (riu).
- I per als veïns? Quin servei bàsic tenen lluny i suposa un problema en el dia a dia?
- Un servei molt deficitari –comú en moltes zones rurals- és el sanitari. Tenim consultoris mèdics –hi ha zones que ni en tenen-, però sense metges. En una població envellida, és un greu problema. L'altra qüestió crítica és l'habitatge. Les segones residències fan augmentar el preu: ni els joves s'hi poden quedar ni pot captar gent que vol venir a treballar. Estem molt acotats per una llei d'urbanisme que ens limita molt construir per aquest tipus de demanda.
- Per què s'ha adherit a País Rural i forma part de la seva executiva?
- Es van posar en contacte amb mi arran de la creació de l'Agència de Natura, sobretot perquè va tirar endavant sense escoltar els municipis rurals. Ens vam aplegar i al Parlament se'ns va dir que no érem cap lobby. En sortir d'allà es va decidir crear l'entitat. També formo part d'Eines per al Repoblament, amb menys estructura, però amb objectius similars. Si la Catalunya rural no ens unim, no ens escoltaran.
- A la Vall de Boí en l'actual període democràtic hi ha hagut sis alcaldes diferents. Vostè, que va néixer al País Basc, és la primera alcaldessa. Alguna cosa està canviant, també al Pirineu?
- Tant de bo! Fer llistes és molt complicat, als municipis petits encara més i aconseguir dones és missió impossible. Les dones al món rural segurament assumim més responsabilitats familiars que als entorns urbans. En el nostre cas, per exemple, només vam ser dues dones a la llista que va guanyar les eleccions del 2019. Per altra banda, vaig néixer al País Basc, porto 30 anys aquí i em sento de la Vall de Boí. Que m'hagin escollit alcaldessa, demostra que no hi ha tantes reticències. Això sí, per algunes persones sempre seré de fora.