Quan Donald Trump es va reunir amb l’elit del sector tecnològic el mes de desembre, ja com a president electe dels Estats Units, la va lloar sense mesura. “Volem que continueu sorprenent-nos amb la vostra innovació, no hi ha ningú com vosaltres”, va dir el nou líder mundial a un grup integrat per noms propis com Larry Page (Google), Elon Musk (Tesla), Jeff Bezos (Amazon), Tim Cook (Apple), Sheryl Sandberg (Facebook), Brian Krzanich (Microsoft) o Peter Thiel (PayPal).
 
El bo i millor de Silicoy Valley havia acudit a la planta 25 de la Torre Trump i, quan va sortir-ne, va tornar les paraules agradables a l’empresari reconvertit en mandatari internacional. Durant la campanya, Donald Trump els havia criticat amb duresa. I el dia de la trobada van parlar sobre assumptes delicats, en especial, la producció de dispositius i components a la Xina i la immigració. Però van acabar bé, com va destacar Cook, entre d'altres.
 
Pronoms possessius
 
A diferència del que va ocórrer amb els responsables de Twitter -“una companyia massa petita”, per a l’organitzador de l’acte-, els directius d’Airbnb i Uber sí que van ser convocats. No obstant això, cap dels dos va anar-hi per “motius d’agenda”. Per als més optimistes -o menys informats-, aquestes corporacions són exemples ideals d’“economia col·laborativa”. La lectura de llibres com Lo tuyo es mío (Taurus, 2016), de l’assagista Tom Slee, evidencien el contrari.
 
El títol de l’obra és suficientment explícit. La base d’una economia col·laborativa genuïna seria: “El que és meu és teu”. Tanmateix, com subratlla l’autor, Uber, Airbnb o firmes com Lyft inverteixen aquesta lògica. Realment, no fan res distint del que porta a terme la majoria dels monstres de Palo Alto. En canvi, elles gaudeixen d’un privilegi molt car d’aconseguir: una imatge positiva que oculta les seves agressions comercials, les quals desplacen sovint les fórmules cooperatives de debò.

Drets socials des de l’ordre
 
Pocs ciutadans les veuen com entitats que destrossen la regulació d’activitats que fins a la seva irrupció sí que ho estaven: el transport de passatgers, l’allotjament... Per tant, la sintonia amb Trump és poc òbvia, però força més sòlida del que sembla. Aquesta seria una de les raons per les quals no els interessaria, als seus impulsors, que se’ls associés amb el republicà. Una altra cosa serà el que, més endavant, decidirà fer amb ells el president nord-americà.
 
Per sorprenent que resulti, la història ens demostra que nombroses mesures concebudes per frenar els excessos del capitalisme han vingut de la dreta, o, quan aquesta no existia com a tal, dels governs d’ordre. Va ser el canceller prussià Bismark qui, a finals del segle XIX, va propiciar les pensions públiques per als ancians. Tres dècades després, a principis del XX, els liberals britànics van instaurar els subsidis per als treballadors en cas d’accident o atur i també el sou mínim.
 
El pessimisme de Smith
 
Un dels seus referents, Adam Smith, ja havia expressat amb pessimisme que, del mercat, no es podia derivar cap protecció d’aquest tipus. Només la llei la podia garantir. Els convidats de Trump el seu gratacel es dediquen a la Internet de les coses, els wearables, la robòtica, la intel·ligència artificial, l’aprenentatge de les màquines, el Big Data, la computació en el núvol, la realitat augmentada —i virtual i mixta— i un etcètera llarguíssim que suposadament conforma la tercera revolució industrial.
 
Amb tot, el periodista Paul Mason, com Slee, en discrepa: Uber o Airbnb són “capitalisme regressiu”, diu. És el capitalisme que li agrada, al nou president nord-americà. Si més no, el que ha preconitzat i ha practicat desacomplexadament, el que l’ha dut on és avui. Al marge d’alguns parèntesis filantròpics -el balanç ètic i estètic de Facebook, Microsoft...-, els referents tecnològics són depredadors que, tot prescindint de les corbates i les limusines en favor dels texans i les bicicletes, encaixen en el sistema a la perfecció.