«Vam vestir les orquestres»

Professor d'història de l'art durant 38 anys en catorze instituts diferents (dos d'ells a la ciutat), Miquel Mallafré (Terrassa) és més conegut per haver fundat el 1977 Huapachà Combo, un grup musical ben peculiar amb Quimet Carreras i Cesc Tudó. "Va ser una teràpia, una mena de catarsi gràcies a la qual em vaig estalviar pastilles i  psiquiatres." Ho va deixar el 1989, perquè el projecte s'havia convertit en "quelcom rutinari i obsessiu". La banda, a la qual atribueix el mèrit d'haver canviat la indumentària de les orquestres (ells sortien a l'escenari amb americanes fetes de fundes de matalassos), va tenir força èxit i repercussió en l'àmbit estatal.

Ara, amb 60 anys i acabat de jubilar, rememora anècdotes sucoses, com per exemple quan en un concert a Granollers l'escenari es va ensorrar després que el bateria cantés el típic 1, 2 3 a la primera cançó o quan gent del públic pujava a insultar-los perquè no estaven d'acord amb alguna lletra. Lamenta que Terrassa sigui una ciutat "culturalment grisa i anodina"i surt "desencantat i decebut" de l'ensenyament, un àmbit en què "hi ha de participar tota la societat".

-Ha tingut la temptació de tornar a l'escenari?
Li tinc massa respecte, això és com la política, es pot fer de tot excepte el ridícul.

-Seria impensable un grup com Huapachà Combo avui en dia?
No hi ha l'humor necessari, que per a mi sempre ha estat una definició de la intel·ligència. Sempre dèiem que érem un orquestra de ball però a la tercera cançó el públic no ballava, només mirava l'escenari per veure què passaria.

-Fa massa anys que es fa música políticament correcta?
Amb gent com Manel o Els Amics de les Arts, és per dir "pleguem",  igual que el rock català. I abans hi havia cantants del règim català com el Raimon, la Marina Rossell o la Maria del Mar Bonet i d'altres que vam obrir camí per un altre lloc; ara a la música li falta sang. Però a mi sempre em quedarà el jazz.

-Gent com Pla, Sisa o Riba són transgressors o caricatures?
S'ha de saber envellir. El Pla, jo me'l crec però quan veus el Sisa que ara vol ser president de l'SGAE la cosa grinyola, i el Riba descalç a l'escenari quan és besavi... O El Dúo Dinámico, als quals els prohibiria cantar "Quince años" perquè els acusaran de pederàstia.

-Vostè sempre ha remarcat que era professor d'història i no de ciències socials. Per què?
Les ciències socials són una perversió creada pels psicopedagogs, uns dels grans culpables de la situació actual de l'ensenyament:  en els darrers 30 anys han fet 14 plans d'estudis. Això és com dir 'tecnologia': pot ser algú que investiga, que crea, però també algú que posa un endoll, mai he cregut en les ciències socials, o ets geògraf o arqueòleg o paleontòleg. 

-Els pares han delegat la tasca educativa a les escoles?
Molts pares ingressen els seus fills en un centre d'educació secundària amb 12 anys, et donen un roc gegant i es pensen que els tornaràs un diamant polit i si el nano no fa res..., a part que un noi de 12 anys no pot estar al costat d'un de 16 o de 18. I l'ESO ha estat un autèntic desastre i una botiga dels horrors. Ara surten professors fent llibres en broma però l'autèntic acudit no és el fracàs escolar sinó el fracàs del sistema educatiu, no n'hi ha hagut i han anat posant pedaços.

-I la FP tenia molt mala imatge fa dues dècades en comparació amb el batxillerat i l'antic COU.
En aquell moment, un grup de professors vam dir que l'autèntica reforma del sistema educatiu era invertir diners en la FP. La consellera diu que ho farem entre tots. El món de l'ensenyament està ple de gent de guitarra i cadira que diu que ho farem entre tots.

-La cultura de l'esforç és un tòpic? Perquè fas una carrera i un màster i després no tens feina...
El problema és que als estudiants se'ls diu que han de fer una cursa de 100 metres quan en realitat l'ensenyament és una marató:  tindràs moments de defalliment, beuràs..., aquí la tendència és sortir disparat perquè en els 100 primers metres ja surts a la tele però has d'acabar la cursa.