Moulin Rouge de París Foto: francetourism

Josep Oller és un terrassenc universal. Potser el seu nom no sonarà d’entrada, però segur que sí que ho farà la seva creació més important: el Moulin Rouge , el més famós dels clubs nocturns de París i del món sencer.

El fundador d’aquest club de la « Belle Epoque » era un terrassenc, Josep Oller i Roca, nascut a la placeta de Saragossa, al lloc que avui ocupa el Magatzem Farnés (Arxiu Tobella ), l’any 1839. Tenia tres anys quan els seus pares varen anar a viure a París. La seva empenta era tal que a finals del segle XIX el trobem convertit com el més important empresari del món de l’espectacle.

El 1864 se celebra el Primer Gran Premi de París d’hípica. Josep Oller reforma el sistema d’apostes hípiques a tot el país. Tres anys després crea el «Pari- Mutuel »: sistema que deixava al públic la llibertat d’escollir el cavall i totalitzar les apostes, alhora que permetia al guanyador percebre les quantitats que els altres perdien.

El 1878 va inaugurar el « Théâtre des Nouveautés ». També és va dedicar a la cria de cavalls de pura sang. Va fundar l’hipòdrom de Saint- Germain (1882) i va crear la «Grande Piscine Rouchechourd » (1885). Va crear el primer parc d’atraccions «Les Montagnes Russes» (1887).

El 1889 París celebrava el centenari de la Revolució francesa amb una brillantíssima Exposició Universal i la inauguració de la Torre Eiffel . Aquell any Josep Oller, associat amb Charles Zidler , obre el Moulin Rouge dins el barri de Montmatre amb l’atractiu de les ballarines desvergonyides ballant el Can Can .

Un comentarista el va considerar com «l’home que va fer-se amo de París en una època en què volia dir fer-se amo del món».

Era la vigília de l’obertura de l’Exposició Universal del 1889 quan el famós cabaret va començar a fer vibrar les nits parisenques. Segons Gustave Frejaville , «el nom de Josep Oller no podia anar separat de la història dels espectacles de Paris durant el darrer quart de segle dinovè (...) Cadascuna de les seves empreses l’apassionava fins que la seva perfecta posada en marxa li n’assegurava l’èxit (...) I havent servat sempre una tendresa profunda pel seu país natal, aquest home extraordinari, podia recordar-se’n (en el moment del seu traspàs, l’any 1922) amb la satisfacció malenconiosa d’haver estat, veritablement, un dels reis de París».