«El retaule del flautista» és ben actual 48 anys després

El retaule del flautista, de Jordi Teixidor
Pel QESC (Quadre Escènic Santa Creu)
Divendres, 14 d’octubre de 2016
Sala Xavi Sallent del CPSC

Imagineu que, de sobte, hi ha una plaga de rates a la ciutat. En principi, només afecta a una barriada marginal. I com que les classes dirigents i benestants viuen i tenen els seus negocis al centre, creuen: "És el seu problema, ja s’espavilaran".

Però la plaga s’agreuja, els ciutadans del barri es mobilitzen i demanen la intervenció de l’ajuntament. L’alcalde no vol una revolta, però ni ell ni la resta de governants estan gaire disposats a invertir una part substancial del pressupost municipal en aquest problema que consideren "puntual". Així doncs, demanen l’ajuda del reverend per tal que, en nom de Déu, intenti calmar els ànims. Les protestes, però, no s’aturen.

Imagineu que la plaga continua estenent-se i, ara sí, afecta el centre de la ciutat. Les rates campen al seu aire i entren als magatzems dels regidors. Els seus formatges, el seu gra, la seva carn... tot rosegat. Llavors, correm-hi tots! Es declara l’estat d’emergència i s’intenta buscar una solució, la que sigui, però ràpida! Tant se val si cal demanar un préstec.
 
Com en tota desgràcia, n’hi ha que fan l’agost. Un parell d’espavilats comerciants presenten a l’alcalde una solució llarga i cara: provar un nou verí i unes rateres dobles. Això sí, és una solució que li permetrà embutxacar-se un tant per cent. Davant d’aquesta "única proposta", no hi ha més remei que doblegar-se i pagar el preu.

Ara imagineu que, per art de màgia, apareix a la ciutat un flautista, el qual, per un mínim preu, s’ofereix a acabar amb el problema de les rates immediatament.

Quina solució creieu que s’acabarà aplicant? L’econòmica i immediata del flautista o la més llarga, parcial i cara dels comerciants? Sí, crec que ho heu endevinat. Penseu que al darrera hi ha la mà negra dels homes de negocis? I ara! No sigueu malpensats. I a que no sabeu on acaben la majoria de les rateres i el verí? Al barri marginal o als magatzems dels regidors i a l’alcaldia? I a que no endevineu qui acabarà pagant la factura, en forma d’impostos?

Aquesta és bàsicament la trama d'El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. Una obra escrita l’any 1968 i que, malauradament, ens demostra que poc ha canviat la nostra societat en 50 anys.
 
El QESC (Quadre Escènic Santa Creu) n’ha fet 4 representacions aquest mes d’octubre. Més de 30 actors i actrius dalt de l’escenari, 4 músics interpretant les cançons en directe, mitja dotzena de tècnics... Un gran muntatge per dur a escena aquesta farsa i crítica social.
El QESC és un grup fundat l’any 1960, dins del Centre Parroquial de la Santa Creu. Molt actiu fins a mitjans dels 70, sense cessar mai del tot la seva activitat, es pot dir que va tornar a renéixer el 2010. Des de llavors, ha anat fent espectacles amb un clar objectiu: unir actors, directors i tècnics de diferents grups de la ciutat, a més de sumar-ne de nous. La seva màxima fita: treballar per la cultura en un ambient de positiva amistat.

Aquesta obra ha unit, doncs, gent de 34 Passes, El Social, l’escola El Cim, InsPIRATS, del propi QESC o d’altres que no havien fet mai teatre.

Les interpretacions

A l’hora de parlar de la interpretació, cal tenir en compte aquesta mateixa composició del grup, on hi trobem des de gent que és el primer cop que puja a l’escenari fins a actors i actrius amb un llarg recorregut. En conjunt, però, formen un equip molt homogeni i ben cohesionat. Això és gràcies a la bona mà del director, en Joan A. Cortina, que coneix molt bé l’obra (és el quart cop que la dirigeix). 

El primer que vull destacar és el conjunt de vilatans: una quinzena d’actrius i actors que fan de poble i acompanyen el seu líder, el Sabater (interpretat per José Luis Morales). Tots fan una bona comparsa que canta, balla i intenta posar-se a la pell d’aquests vilatans afectats per la plaga. A més, ajuden a millorar i reforçar la interpretació d’en José Luis, el qual fa un paper convincent com a portaveu dels revoltats davant de l’ajuntament.

Un dels papers més treballats és el del Burgmestre Schmid (que podríem definir com l’alcalde) interpretat per Carles Morros. És un dels protagonistes i, sens dubte, el que té més lletra. El Carles ha sabut dibuixar un personatge que vol estar bé amb tothom. El polític d’ofici que actua per interès, intentant embrutar-se el mínim les mans, però que quan ha de triar, no dubta en afavorir els seus. Tot i això, el Carles li dóna un cert aire de patidor i d’indecisió que el fa molt atractiu a ulls de l’espectador. En definitiva, construeix un personatge i el defensa a l’escenari.

Uns altres personatges molt treballats són els síndics Weis i Baun, interpretats per Germà Català i Ramon Llongueras. Són els dos comerciants que es presenten davant l’alcalde amb el verí i les rateres. El Germà i el Ramon fan una parella còmica molt divertida. El seu posat d’usurers i estrafolaris, la manera d’entonar les rèpliques i, en resum, la seva manera de respirar els personatges, dóna molt de color a l’obra.    

Una de les escenes més ben aconseguides la trobem, precisament, quan aquesta parella es presenta amb la seva proposta davant l’alcalde, mentre a aquest darrer l’estan afaitant. És un moment còmic on es barreja una negociació complicada amb una circumstància íntima i delicada, com és que t’afaitin amb una navalla. En Jordi Moreno, el que afaita, és un bon complement de l’escena. El seu paper, el de Hans, és un altre dels destacats. En Jordi el fa amb molta frescor i espontaneïtat.  

Però el personatge més convincent i de més presència és el de la Regidora Webs, interpretada per la Montse Serra. Amb una gestualitat ben calculada i una dicció clara i intencionada, sota el meu parer és, de tots, la que millor diu i viu el paper. Fa una regidora serena, reflexiva i força maquiavèl·lica.    

Altres papers que destaquen són el del Reverend Grundig, a càrrec de Joan Martínez (que, per cert, és qui canta més bé); el de Lisbeth, la filla de l’alcalde, interpretat per la Núria Marín; el simpàtic Agutzil, a càrrec de Benjamí Adell; el de Frida, que el fa la Marta Espachs, i de la qual destaco la bona entonació i el saber estar a l’escenari; o el del mateix flautista (aquí anomenat Walter), interpretat per Felip Adell.   
 

Aspectes tècnics

La música en directe és un encert. Sens dubte, l’espectacle no hagués tingut el mateix efecte amb música enllaunada.

La il·luminació, a càrrec de Pere Vives, també fou molt correcta. Malgrat no ser complicada, tothom va estar sempre ben enfocat, sense que es detectés cap zona fosca. Això, en teatre amateur, ja és de destacar, acostumats com estem a il·luminacions deficients.
El QESC, doncs, ha aconseguit un muntatge solvent, amb un bon ritme, i algunes interpretacions de mèrit. I, tot això, entre amics.
 
  
REPARTIMENT

Burgmestre Schmid: Carles Morros;  Regidora Webs: Montse Serra;  Regidor Batts: Emili Soler;  Regidor Kost: Quim Zamora;  Regidor Rush: Francesc Muntada;  Síndic Weis: Germà Català;  Síndic Baun: Ramon Llongueras;  Reverend Grundig: Joan Martínez;  Walter Romberg: Felip Adell;  Sabater: José Luis Morales;  Ferrer: José Luis Moya; Agutzil: Benjamí Adell;  Carceller: Jaume Gil;  Hans: Jordi Moreno;  Frida: Marta Espachs;  Lisbeth: Núria Marín;  Grete: Montse Roca.

Soldats: Rafael Giménez, José Gámez, Francesc Muntada Jr.

Vilatans i vilatanes: Jordi Amorós, Cesc Vivó, Pere Segués, Agustí Bagué, Jaume Gil, Quico Andrés, Cesca Cirera, Carme Núñez, Montse Domingo, Assun Adell, María José Carim, Amalia Garrido, Mercè Galofré, Montse Ribas i Núria Moya.

Músics: Esteve Domingo, Paco Martínez, Aïda Martínez i Toni Cardús;  Llum i So: Pere Vives;  Utillatge: Montse Torner;  Vestuari: Isabel Salvador i Joan Gómez;  Maquillatge: Conxita Martí, Dolors Restoy i Myriam Poblete;  Balls: Àngels Segarra;  Escenografia: Joan Martínez i Patricio Gálvez;  Responsable de sala: Emili Cunill;  Coordinació: Joan Gómez.           

Direcció:  Joan A. Cortina.

Durada: 1 hora i 40 minuts (amb entreacte de 10 minuts)