Les tines de les Balmes Roges

Deixàvem el cotxe en aquell punt, on s'aixeca una paret de roca damunt de la riera, passàvem caminant per davant de la casa i això ens permetia comprovar com, certament, només li resta el nom a la Casa que un dia senyorejava la contrada. El llit sec de la riera ens permet creuar per damunt d'un rocam magnífic que només el pas constant de vehicles podrà acabar trencant i esperem certament que això –en el millor dels casos– trigui encara molt en succeir.

Desconec absolutament la matèria que dona aquest color roig a les balmes que trobem al final del camí que creuant la riera a l'alçada de la Casa Nova permet fer l'ascensió fins al Puig Gili. El trànsit –més que incontrolat, diria que quasi propiciat– de vehicles motoritzats (cotxes, quads, motos,...) dóna un to fosc, brut i trist a la vegetació majoritàriament arbustiva d'aquest zona del terme del Pont de Vilomara. En el camí veiem, aïllades en la vegetació, inaccessibles gairebé, les tines de la Lluça i més endavant les tines del Mal Pas. Trobem també com a mostra d'una absoluta irresponsabilitat, un cartell de color groc, com a tota senyal de l'activitat d'apicultura que algú desenvolupa justament a la mateixa vora. Preguem per tal d'evitar-nos un ensurt, i preguem encara més, perquè alguna autoritat faci retirar els eixams d'aquell punt, per evitar alguna tragèdia que ens consta haver estat denunciada per més usuaris d'aquest espai natural.

Gairebé al final del camí, orfe de tota indicació, arribem a la que podem denominar regió de les balmes roges; certament n'hi ha més d'una, i al llarg dels segles en totes elles s'ha donat un aprofitament per parts dels homes, en un primer període possiblement només com a lloc per a trobar protecció, i més endavant com espai auxiliar en les tasques ramaderes i agrícoles; de la primera utilització en trobem mostres en almenys dues de les balmes, la primera a la que batejàvem com la balma del Tomás, perquè fou justament aquest excursionista i fotògraf qui aconseguí accedir-hi, no sense danys de consideració tant en l'aspecte físic –talls i esgarrinxades– com pel que fa a la pèrdua i trencament d'alguns elements del seu equipament.

Caldria una mínima acció per part de les autoritats del Parc per refer l'accés que l'abandó de l'activitat agrícola fa més de 200 anys ha acabat per esborrar. La segona i més popular, batejada justament com la de les Tines de les Balmes Roges, pel fet de ser sota la balma, trobem en un primer punt, fins a dues tines que buidaven per la mateixa cabana i dins de l'espai, que compartien alhora, bèsties i persones, una tercera. L'ús com a corral per guardar bestiar, per les restes que trobem a terra de la balma, es pràctica avui encara. Val a dir que això ens fa sentir contents, perquè ni que només sigui per egoisme, l'usuari de l'indret farà el possible per evitar la seva ruïna absoluta.

L'ascensió de quasi sis quilometres, ens ha obert la gana, i assentats als esglaons que permetien accedir a les tines, amb un paisatge d'intensa verdor, minorada només per una lleugera boira baixa, donem bon compte del nostre esmorzar frugal.

Fins al cotxe ens espera encara un bon tros de camí pedregós, tot i que el major perill el trobem no tant en una possible relliscada com en la col·lisió amb algun dels vehicles, que sense cap mena de control pugen i baixen per aquests camins, accelerant la seva destrucció i propiciant l'abandó de la practica de l'excursionisme, que certament només en un indret com aquest té la consideració d'esport de risc.