Elena Ferrante és un dels misteris més fascinants que ha donat la literatura en els darrers temps. D'un banda, perquè ha aconseguit el matrimoni perfecte entre critica i públic, que l'adoren a parts iguals, que la reverencien i que en consumeixen els seus llibres com si es tractés d'una addició de la qual no es pot fugir. Però, més enllà d'aquest meravellós poder d'imantació, les pàgines sobreviuen la lectura i les històries d'aquest Nàpols en blanc i negre fan que els personatges tinguin una vida que va molt més enllà del simple fet de llegir.
 
De l'altra banda, perquè l'obra de Ferrante ha fet possible que el misteri sigui part mateixa de la devoció creativa, esdevenint una figura invisible, fantasmagòrica. Ningú no sap qui s'amaga en aquest pseudònim, una autora que apareix en comptades ocasions a la premsa –l'única entrevista presencial de la qual es té constància és aquesta a The Paris Review– i que ha aconseguit sobreviure lluny de l'exposició als focus, dels mitjans i de les interminables corrues de saraus de l'alta societat literària on, per justícia, li pertocaria ser.
 
Amb convicció, Ferrante ha marcat distàncies amb el personatge que acostuma a devorar els autors d'èxit –"defenso el meu anonimat perquè m’estimo més no formar part d'un cercle de gent que se senten triomfadors", afirmava en una entrevista recent a El Periòdico– i, alhora, s'ha mostrat coherent amb el tel de boira que implica la no presència. A Itàlia van confabular amb la possibilitat, repetidament descartada per l'interessat, que Ferrante fos Domenico Starnone, un prolífic novel·lista que sempre s'ha mostrat rotund a l'hora de negar l'autoria de les obres.

L'amiga genial, un èxit que ja arriba a la segona edició
 
De fet, què pot valdre més que la pròpia obra, totalment nua? Aquesta és la pregunta que ressona mentre devorem L'amiga genial (La Campana, 2015), àvids de saber què passarà en el proper paràgraf i de saber, també, qui ha pogut escriure un fulletó tan vigorós com aquest. Ara, amb les màximes expectatives dipositades, La Campana s'ha decidit a publicar els quatre llibres d'una tetralogia que té com a teló de fons Nàpols.

 El primer, L'amiga genial (publicat el desembre i amb la traducció de Marta Hernández Pibernat), ja porta dues edicions i narra, des de 1944 fins a pràcticament l'actualitat, la història de Lina (Raffaela Cerullo) i Lenù (Elena Greco), dues amigues nascudes el mateix mes del mateix any en un barri pobre de la ciutat italiana. Honesta i exquisida, la novel·la dibuixa un retrat sentimental de la feminitat, de la rivalitat i de l’amistat al llarg dels anys.Al març, l'editorial publicarà Història del nou cognom i Història dels que fugen i dels que es queden, per acabar la saga el mes juny amb Història de la nena perduda.

Aquesta porta d'entrada a l'univers Ferrante, L'amiga genial, comença en l'època actual quan Lenù, una escriptora famosa que viu a Torí, rep la notícia que Lina, la seva amiga de la infantesa, ha desaparegut. Llavors, Lenù decideix explicar sense pudor la història de totes dues, travessant més de seixanta anys de relació a través de la infantesa, l'adolescència, la joventut, la maduració i la vellesa. De narració magnètica, el lector s'exposa a entrar a un univers d'on ja no en sortirà mai més. Tant se val que l'èxit no tingui rostre, perquè Ferrante que és molt més que una biografia, o que l'atracció poderosa entre Lenù i Lina. És un manera de posar sobre la taula la pròpia condició humana, i una narradora tan lúcida que sap concentrar tot el misteri, només, en la literatura.