11
de gener
de
2016, 09:03
Actualitzat:
12:41h
Feia només dos dies que havia celebrat el seu 69 aniversari, i havia decidit fer-ho amb la presentació de Blackstar, un nou disc que demostrava que el talent i les ganes d'experimentar continuaven vigents en la seva proposta musical. Lluny de l'actitud acomodatícia de bona part dels grans noms de l'escena –que viuen del rèdit que els ha donat el seu talent–, David Bowie persistia en l'intent de fer grans coses, i no es pot qualificar Blackstar d'altra manera que com a disc enorme. L'atzar ha volgut que sigui, a més, un testament a l'alçada del mite.
El conegut "Duc Blanc", el més camaleònic, amb un ull de cada color i d'aire androgin, ha mort "en pau" aquesta matinada després de no poder superar el càncer que ha patit aquests darrers mesos, tal com ha estat anunciat a la seva pàgina personal. Enrere queda un llegat que explica bona part de la història i de l'evolució de la música moderna. Sempre amb un peu a l'avançada, Bowie deixa obres memorables d'uns temps musicals que van ser irrepetibles, on el seu talent convivia i s'unia amb els de Lou Reed, John Lennon, Iggy Pop o Brian Eno, per citar-ne només uns quants exemples.
David Bowie va destacar des dels seus inicis, en uns fructífers anys 70, per una veu modulable i de to molt peculiar, per la seva gran capacitat de sorpresa, pel talent en la producció i per dotar de gran talla intel·lectual cada treball que afrontava. També actor –cèlebre per ser el malvat de la mítica pel·lícula dels 80, Labyrinth–, l'artista britànic va enlaire-se sense punt de retorn l'any 1969, amb la publicació del single Space Oddity, que va arribar al top 5 de la llista britànica.
L'any 1972 va tornar a sorprendre amb el seu alter ego Ziggy Stardust i el single Starman, la cirereta d'un disc majúscul: The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Era l'eclosió del "glam rock", una autèntica bomba d'actitud i convicció que va sacsejar els fonaments de la música rock del moment. El personatge de Ziggy Satrdust va tenir una vida breu, però suficient com per passar als annals de la historiografia popular d'arreu del món.
Després de tots aquests èxits d'arrel britànica, el 1975 és l'any en què Bowie aconsegueix el seu primer èxit als Estats Units, Fame, escrit conjuntament amb John Lennon. El disc Young Americans va suposar, aleshores, l'èxit del "plastic soul", un concepte que defineix els artistes blancs que interpreten música soul, d'arrel negra. Després d'aquest cim i d'unes quantes versions més d'ell mateix, vindria la cèlebre "Trilogia de Berlín".
La fita de la "Trilogia de Berlín"
Pocs cicles de discos tenen i tindran la rellevància que va tenir la col·laboració de Bowie amb Brian Eno, amb el que es coneix com la "Trilogia de Berlín", formada pels discos Low, Heroes i Lodger. El músic britànic es trobava vivint a la ciutat alemanya quan van ser gravats, i es va veure molt influït pel nou so alemany de pioners del pop electrònic com Kraftwerk. El resultat són tres discos que han estat llargament alabats per la crítica i estimadíssims pels "fans". De fet, estils posteriors com el New Wave, el post-punk i l'industrial va ser clarament influïts pel so que proposaven els tres àlbums.
La història es clou, després de no deixar de seguir investigant diverses sonoritats al llarg dels darrers anys, amb Blackstar, el disc número 25 de la seva trajectòria discogràfica, que va començar el 1970 amb la publicació del primer àlbum homònim i deixar cançons immortals i populars com Let’s Dance –el seu únic número als EUA–, Space Oddity, Young Americans, Heroes, Starman, Changes, Under Pressure, China Girl, Modern Love, All the Young Dudes, Panic in Detroit, Fashion o Life on Mars.
El conegut "Duc Blanc", el més camaleònic, amb un ull de cada color i d'aire androgin, ha mort "en pau" aquesta matinada després de no poder superar el càncer que ha patit aquests darrers mesos, tal com ha estat anunciat a la seva pàgina personal. Enrere queda un llegat que explica bona part de la història i de l'evolució de la música moderna. Sempre amb un peu a l'avançada, Bowie deixa obres memorables d'uns temps musicals que van ser irrepetibles, on el seu talent convivia i s'unia amb els de Lou Reed, John Lennon, Iggy Pop o Brian Eno, per citar-ne només uns quants exemples.
David Bowie va destacar des dels seus inicis, en uns fructífers anys 70, per una veu modulable i de to molt peculiar, per la seva gran capacitat de sorpresa, pel talent en la producció i per dotar de gran talla intel·lectual cada treball que afrontava. També actor –cèlebre per ser el malvat de la mítica pel·lícula dels 80, Labyrinth–, l'artista britànic va enlaire-se sense punt de retorn l'any 1969, amb la publicació del single Space Oddity, que va arribar al top 5 de la llista britànica.
L'any 1972 va tornar a sorprendre amb el seu alter ego Ziggy Stardust i el single Starman, la cirereta d'un disc majúscul: The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Era l'eclosió del "glam rock", una autèntica bomba d'actitud i convicció que va sacsejar els fonaments de la música rock del moment. El personatge de Ziggy Satrdust va tenir una vida breu, però suficient com per passar als annals de la historiografia popular d'arreu del món.
Després de tots aquests èxits d'arrel britànica, el 1975 és l'any en què Bowie aconsegueix el seu primer èxit als Estats Units, Fame, escrit conjuntament amb John Lennon. El disc Young Americans va suposar, aleshores, l'èxit del "plastic soul", un concepte que defineix els artistes blancs que interpreten música soul, d'arrel negra. Després d'aquest cim i d'unes quantes versions més d'ell mateix, vindria la cèlebre "Trilogia de Berlín".
La fita de la "Trilogia de Berlín"
Pocs cicles de discos tenen i tindran la rellevància que va tenir la col·laboració de Bowie amb Brian Eno, amb el que es coneix com la "Trilogia de Berlín", formada pels discos Low, Heroes i Lodger. El músic britànic es trobava vivint a la ciutat alemanya quan van ser gravats, i es va veure molt influït pel nou so alemany de pioners del pop electrònic com Kraftwerk. El resultat són tres discos que han estat llargament alabats per la crítica i estimadíssims pels "fans". De fet, estils posteriors com el New Wave, el post-punk i l'industrial va ser clarament influïts pel so que proposaven els tres àlbums.
La història es clou, després de no deixar de seguir investigant diverses sonoritats al llarg dels darrers anys, amb Blackstar, el disc número 25 de la seva trajectòria discogràfica, que va començar el 1970 amb la publicació del primer àlbum homònim i deixar cançons immortals i populars com Let’s Dance –el seu únic número als EUA–, Space Oddity, Young Americans, Heroes, Starman, Changes, Under Pressure, China Girl, Modern Love, All the Young Dudes, Panic in Detroit, Fashion o Life on Mars.