12
de gener
de
2016, 11:54
Actualitzat:
13
de gener,
17:17h
En ple període d’interinatge en la política espanyola, mentre un president assetjat pels pèssims resultats del seu partit, Mariano Rajoy, lluita aferrissadament per continuar a La Moncloa, Felip VI va decidir no rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. El monarca va demanar que se li comuniqués per escrit l’elecció del nou president de la Generalitat i, en el cas d'Artur Mas, ni tan sols se li van agrair els serveis prestats, com se sol fer seguint les formes de protocol. Són gestos que diuen moltes coses.
La decisió de la Casa Reial delata també que en aquests moments la monarquia s’ha sotmès als dictats del govern espanyol, i encara més, respon als interessos estratègics del Partit Popular després de les eleccions del 20-D. Des de la sala de màquines de La Moncloa es vol dramatitzar al màxim la situació a Catalunya per intentar salvar la presidència de Rajoy i forçar el PSOE a un govern d’“unió sagrada” en defensa de la unitat pàtria. Des del govern espanyol s’ha volgut evitar la fotografia d’un cap de l’Estat constitucional rebent a la presidenta del Parlament de Catalunya. Una instantània que dificultava el relat d’un sobiranisme revoltat al caire de la rebel·lió.
El discurs de cap d’any, una declaració programàtica
Felip VI va fer fa poques setmanes el seu segon discurs de Nadal. Va ser molt diferent dels anteriors. El monarca va fer tot una declaració programàtica. “Espanya” va ser una de les paraules més emprades, amb apel·lacions contínues a “la unidad”. Els efectes de la crisi econòmica, l’atur i la corrupció foren les grans absències. També en aquest cas Felip VI es va plegar als interessos del PP.
L’indret triat per emetre el discurs també va canviar de forma espectacular. L’escenari tradicional de La Zarzuela, des d’on Joan Carles I s’adreçava per televisió, simulant una llar familiar i homologable de classe mitjana, quedava apartada. El fotograma d’una monarquia burgesa i austera va cedir el pas als salons luxosos del Palau Reial. La monarquia es posava al servei del rearmament ideològic de l’Espanya una. Al Palau Reial se solen celebrar algunes cerimònies d’estat, com el lliurament de les cartes credencials dels nous ambaixadors o algunes recepcions especials, però la Casa Reial mai havia volgut abusar de la seva escenografia.
El Palau Reial no porta només bons records a la reialesa d’Espanya. En l’imaginari borbònic ha quedat el record d’un Alfons XIII marxant, de manera apressada (“antes de la caída del sol”) l’abril de 1931. Diuen que el 1939, Franco va sospesar la possibilitat d’instal·lar-s’hi, però el seu cunyat, Serrano Suñer, ho va desaconsellar. Felip VI ha estat el primer a mostrar el luxe de les cambres reials a la ciutadania en el seu discurs de balanç anual.
Elogis de la "caverna"
La ideologia de fons del discurs de Felip VI queda evidenciat pels elogis que va rebre del gruix de la premsa espanyola més dretana, que sempre va mantenir una actitud de desconfiança envers l’anterior monarca. Un dels qui ho va plasmar va ser Federico Jiménez Losantos, portaveu dels sectors mediàtics més bel·ligerants contra el procés sobiranista, qui va arribar a dir: “Ha sido un discurso y ha sido un discurso de rey. Me ha gustado la música y la letra”. En canvi, sectors de l’esquerra –els més propers a Podem- van mostrar fredor i distanciament.
Joan Carles de Borbó va haver de patir per arribar al cim. Va néixer a Roma i va contemplar els intents del seu pare, Joan de Borbó, per regnar un dia. Ell va haver de trencar amb el pare per ser escollit pel dictador com a hereu. D’alguna manera, aquest “pecat original” se’l va haver de fer perdonar. Va saber aprofitar el 23-F per obtenir una legitimitat que se li negava. Després, va arribar a un modus vivendi cada cop més amable amb el felipisme governant.
Després d’un llarg “maridatge” amb Felipe González, les relacions amb el govern de José María Aznar van ser tibants. Les tensions Joan Carles-Aznar van esclatar de forma pública el maig de 1997. La Casa Reial va triar per anunciar el casament de la infanta Cristina amb Iñaki Urdangarin el mateix dia que Aznar era rebut a la Casa Blanca. Després vindrien els anys de Rodríguez Zapatero, i la imatge del rei va decaure en el si de la dreta més cavernícola. L’etapa final del regnat va ser vergonyosa, amb tots els escàndols familiars. Va ser un final patètic amb l’abdicació com a estació final.
Felip VI va arribar al tron amb la pretensió de “posar les coses en ordre” i reforçar les bases de l’estat espanyol en la seva versió més unitarista. La “caverna” ho ha entès i l’aplaudeix. Després de la Revolució Francesa, els Borbons van tornar a regnar a França (1818-30). Lluís XVIII, germà del decapitat Lluís XVI, va mostrar el seu temor que el seu hereu i germà petit, Carles X, no fos capaç d’assegurar el tron perquè “el meu germà no ha oblidat res i no ha après res”. En efecte, Carles X va voler tornar a l’Antic Règim i fou derrocat el 1830. Pot ser Felip VI és un altre d’aquests Borbons que no ha oblidat res i tampoc ha après res.
La decisió de la Casa Reial delata també que en aquests moments la monarquia s’ha sotmès als dictats del govern espanyol, i encara més, respon als interessos estratègics del Partit Popular després de les eleccions del 20-D. Des de la sala de màquines de La Moncloa es vol dramatitzar al màxim la situació a Catalunya per intentar salvar la presidència de Rajoy i forçar el PSOE a un govern d’“unió sagrada” en defensa de la unitat pàtria. Des del govern espanyol s’ha volgut evitar la fotografia d’un cap de l’Estat constitucional rebent a la presidenta del Parlament de Catalunya. Una instantània que dificultava el relat d’un sobiranisme revoltat al caire de la rebel·lió.
El discurs de cap d’any, una declaració programàtica
Felip VI va fer fa poques setmanes el seu segon discurs de Nadal. Va ser molt diferent dels anteriors. El monarca va fer tot una declaració programàtica. “Espanya” va ser una de les paraules més emprades, amb apel·lacions contínues a “la unidad”. Els efectes de la crisi econòmica, l’atur i la corrupció foren les grans absències. També en aquest cas Felip VI es va plegar als interessos del PP.
L’indret triat per emetre el discurs també va canviar de forma espectacular. L’escenari tradicional de La Zarzuela, des d’on Joan Carles I s’adreçava per televisió, simulant una llar familiar i homologable de classe mitjana, quedava apartada. El fotograma d’una monarquia burgesa i austera va cedir el pas als salons luxosos del Palau Reial. La monarquia es posava al servei del rearmament ideològic de l’Espanya una. Al Palau Reial se solen celebrar algunes cerimònies d’estat, com el lliurament de les cartes credencials dels nous ambaixadors o algunes recepcions especials, però la Casa Reial mai havia volgut abusar de la seva escenografia.
El Palau Reial no porta només bons records a la reialesa d’Espanya. En l’imaginari borbònic ha quedat el record d’un Alfons XIII marxant, de manera apressada (“antes de la caída del sol”) l’abril de 1931. Diuen que el 1939, Franco va sospesar la possibilitat d’instal·lar-s’hi, però el seu cunyat, Serrano Suñer, ho va desaconsellar. Felip VI ha estat el primer a mostrar el luxe de les cambres reials a la ciutadania en el seu discurs de balanç anual.
Elogis de la "caverna"
La ideologia de fons del discurs de Felip VI queda evidenciat pels elogis que va rebre del gruix de la premsa espanyola més dretana, que sempre va mantenir una actitud de desconfiança envers l’anterior monarca. Un dels qui ho va plasmar va ser Federico Jiménez Losantos, portaveu dels sectors mediàtics més bel·ligerants contra el procés sobiranista, qui va arribar a dir: “Ha sido un discurso y ha sido un discurso de rey. Me ha gustado la música y la letra”. En canvi, sectors de l’esquerra –els més propers a Podem- van mostrar fredor i distanciament.
Joan Carles de Borbó va haver de patir per arribar al cim. Va néixer a Roma i va contemplar els intents del seu pare, Joan de Borbó, per regnar un dia. Ell va haver de trencar amb el pare per ser escollit pel dictador com a hereu. D’alguna manera, aquest “pecat original” se’l va haver de fer perdonar. Va saber aprofitar el 23-F per obtenir una legitimitat que se li negava. Després, va arribar a un modus vivendi cada cop més amable amb el felipisme governant.
Després d’un llarg “maridatge” amb Felipe González, les relacions amb el govern de José María Aznar van ser tibants. Les tensions Joan Carles-Aznar van esclatar de forma pública el maig de 1997. La Casa Reial va triar per anunciar el casament de la infanta Cristina amb Iñaki Urdangarin el mateix dia que Aznar era rebut a la Casa Blanca. Després vindrien els anys de Rodríguez Zapatero, i la imatge del rei va decaure en el si de la dreta més cavernícola. L’etapa final del regnat va ser vergonyosa, amb tots els escàndols familiars. Va ser un final patètic amb l’abdicació com a estació final.
Felip VI va arribar al tron amb la pretensió de “posar les coses en ordre” i reforçar les bases de l’estat espanyol en la seva versió més unitarista. La “caverna” ho ha entès i l’aplaudeix. Després de la Revolució Francesa, els Borbons van tornar a regnar a França (1818-30). Lluís XVIII, germà del decapitat Lluís XVI, va mostrar el seu temor que el seu hereu i germà petit, Carles X, no fos capaç d’assegurar el tron perquè “el meu germà no ha oblidat res i no ha après res”. En efecte, Carles X va voler tornar a l’Antic Règim i fou derrocat el 1830. Pot ser Felip VI és un altre d’aquests Borbons que no ha oblidat res i tampoc ha après res.