Pere Gimferrer: «Aspiro a què el poema sigui atractiu encara que no ho captis tot»

Jugant amb les formes i la seva veu poètica, Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) s'endinsa en la pròpia mesura humana a Marinejant, el seu darrer poemari. El poeta, una de les ments més brillants de la literatura catalana, té ganes de xerrar i de mostrar tot allò que el nou llibre amaga, potser perquè aquest el toca de molt a prop i l'ha fet exposar-se als lectors més que en d'altres ocasions. Escrit després d'una intervenció quirúrgica –"un parèntesi", tal com ell anomena–, Marinejant és una peça condensada i plena de llocs on quedar-s'hi, on pensar, on saber-se part d'una tradició que Gimferrer sap fer ressonar en tots els versos. El llibre arriba després d'El castell de la puresa (Proa, 2014) i esdevé la penúltima pàgina d'una obra que compta amb cims com Els Miralls (1970), La llum (1991), Mascarada (1996) o L'agent provocador (1998).
 
- Són els versos de Marinejant "massa humans", tal com diu la cita de Carles Riba que encapçala el llibre?
 
- Això és el començament del pròleg de Salvatge Cor (1952) i, a més, està copiant una frase de Nietzche, tal com afirma Giuseppe Grilli, el meu prologuista. En tot cas, la frase de Riba és molt més extensa i aprofundeix en la idea que aquells versos que vindran són la part més animal de la persona i els altres la seva part més apol·línia, com veiem a les Elegies de Bierveille (1943) o Tres suites (1937). Amb tot, jo només he agafat la primera frase, reafirmant la idea central i avisant que els versos de Marinejant tiren més cap a mi que cap a la cosa apol·línia o dionisíaca que diu que la bellesa és només de la paraula. Però bé, això ho diu en Riba i em sembla que ell ho fa amb una certa coqueteria.
 
- I vostè no fa servir la mateixa coqueteria?
 
- En part sí, però la situació és molt diferent. Carles Riba es pensava que era molt vell, però tenia 59 anys. Jo en tinc 70! També és cert que l'època històrica era una altra, amb una consciència de l'edat diferent. Riba, d'altra banda, venia de fer una poesia summament hermètica, en aparença sobre Grècia, tot i que parlava de la nostra guerra, d'Espanya i de Catalunya. Tres suites era molt hermètic. I jo també he estat molt hermètic, però d'una manera molt diferent a la seva. Per exemple, ell no parla mai de pel·lícules, i jo en parlo molt.
 
- Marinejant es refereix molt directament a la seva persona individual, a diferència del que passava a El castell de la puresa, que era un llibre assentat sobre la paraula. De l'hermetisme passa més a la humanitat, a la visceralitat?
 
- Riba en diu "la part animal", tot i que em sembla una mica exagerat per part d'ell. Però jo parlo d'una cosa molt concreta, ja que he patit un interval en la meva vida on vaig ser intervingut quirúrgicament. L'operació no era greu, però interromp la vida i et fa meditar sobre el temps.
 
- Giuseppe Grilli afirma al pròleg que vostè li va aclarir que aquest poemari són "els diaris de mal/estar". És així?
 
- Efectivament. L'operació no era greu, però era una interrupció, al quiròfan, amb anestèsia. El "pre" i "post" operatori interromp el ritme, i hi ha uns dies on només pots optar per tres coses: no fer res, llegir o escriure. Jo vaig optar per escriure. El poema més llarg de tot el llibre, La quiete dopo la tempesta, està fet l'endemà de l'operació.
 
- L'endemà mateix?
 
- És que no podia fer gaire cosa més que això o res. Ah, és clar, podia llegir! Però en aquells moments no en tenia ganes. A més, només tenia una mà útil, la dreta. Vaig escriure el llibre molt precàriament, a mà i amb poca cosa on recolzar el paper. Amb una escriptura que no pretenia ser res més que alguna cosa que pogués ser reconstruïda després.
 
- Una data precisa, la de l'operació, es connecta amb l'escriptura d'un poema. El fet que tots els poemes estiguin datats no és nou, però a diferència d'altres llibres seus, ara sí que hi ha un ordre d'escriptura i datació. Aquesta suspensió vital que provoca l'escriptura del llibre ve acompanyada d'algun canvi estilístic?
 
- Cap ni un. Només afecta les coses que reflecteix. A nivell d'escriptura, jo sóc el mateix.
 
- El llibre ve precedit per una dedicatòria amb el record del seu avi llegint-li Stendhal. Vostè agafa aquella voluntat de passar el mirall per la realitat?
 
- El punt essencial de la cita és el meu avi. Stendhal és una cosa que el caracteritza a ell. Dit això, l'escriptor francès i jo tenim en comú la passió per Itàlia. Però, quants avis fan llegir Stendhal al seu nét? No gaires, oi?
 
- Jo no en conec cap.
 
- Pensi, a més, l'edat que jo tenia quan ho feia, uns tretze o catorze anys.
 
- Era molt precoç.
 
- El meu avi també, en aquest sentit! Me l'explicava, me'l comentava, prenia partit sobre les coses que anaven apareixent al llibre. També em feia llegir els Cims borrascosos (1847) d'Emily Brontë, però, més particularment, El roig i el negre (1830) d'Stendhal.
 
- Ara que m'explica aquestes vivències que connecten la literatura amb la seva vida, val a dir que la seva obra és plena d'ancoratges de i cites constants, a d'altres autors, obres o fets. A Marinejant, com no podia ser d'altra manera, també hi ha moltes referències citades, que ajuden al lector a entrar a un món molt personal.
 
- No aspiro a què tot s'entengui! La meva aspiració, reeixida o no reeixida, és que el poema sigui interessant o atractiu, encara que no captis ni de bon tros totes les referències. Aquestes tenen una funció, també, de patchwork, de collage, una cosa inserida que, encara que no sàpigues d'on ve, t'ha de poder interessar... Això sempre que l'autor, en aquest cas jo, ho hagi fet bé.La Divina Comèdia és un llibre farcit de referències i hi ha moltes coses que no sabem el que són si no llegim alguna versió anotada. Però, si el poema funciona i els versos sonen bé, allò t'interessa.
 
- Hi ha un parell de citacions al llibre que m'han sorprès, com la feta al diari basc Egunkaria i la cita a la cançó Black is Black.
 
- En el cas d'Egunkaria, és una cosa relativa a la llibertat expressió i al nacionalisme. Quan van prohibir l'Egunkaria van fer una edició en català. Allò va ser un gest solidari i el vaig comprar. Hi havia bàsicament el mateix diari que es faria en basc, amb alguns elements catalans.
 
- I Black is Black?

- És una peça excel·lent! I em va perfecte perquè "blanc" i "black" s'acosten fonèticament i volen dir el contrari. És una cançó boníssima convertida en estàndard, en tot un clàssic.

- Curiosament, el llibre té un to general molt negre, molt "black".

- Sí. De fet, a la meva poesia hi ha uns dominants: el foc, la llum, la foscor, els ulls. Aquests elements no falten mai. Els ulls donen vida a qualsevol cosa. El foc i la llum dóna una plasticitat i fa més fàcil que el lector ho visualitzi. La foscor és l'invers i també té eficàcia en l'oposició amb la llum.
 
- Concretament, al poema on surt referenciada la cançó diu que "el món de veritat és no existent".
 
- Això té molta història, és una fita periodística. La "veritat no existent" és vocabulari periodístic d'una època determinada sobre un fet determinat. Recorda que Mikhaïl Gorbatxov té una clapa al cap? No hi havia, aleshores, cap imatge televisiva o fotogràfica propagada a la Unió Soviètica on es veiés la taca. La clapa a de Gorbatxov a la Unió Soviètica era una "veritat no existent". Això té molt de suc, perquè no és com passava a l'època staliniana, en què en una foto ho esborraven tot. És treure un element d'un personatge i fer que només en un lloc no existís.
 
- A De dreyt nien agafa un vers de Guillem d'Aquitània.
 
- És el final del primer vers del més antic dels poemes occitans trobadorescos. Guillem d'Aquitània diu "faré un vers del dreyt nien", un "vers del pur no-res". El poema diu que el poeta no parlarà de mi ni dels altres ni de la mort, ni de res més. I continua dient que tractarà del no-res. És difícil saber si és una anticipació de la poesia molt posterior o si és una broma d'un gran cavaller feudal. El poema és molt bo! Però tampoc no cal anar tan lluny... Gabriel Ferrater és ple de poemes amb títols que poca gent entén.
 
- Aquest, a més, és un poema breu i també un dels que més commou de tot el llibre. El primer vers diu "La vida té una llum de marinada", que és una idea que recorre la resta de versos. La llum és molt present.
 
- També hi ha una cita indirecta i el·líptica de Shakespeare. "I, com en Shakespeare, veuen les madrèpores".
 
- El llibre és ple de punts que són molt emocionants. El primer poema, just després de la cita inicial comença amb "Poema fosc, la meva joventut".
 
- Tant de bo siguin poemes emocionants! Perquè el perill és que aquesta poesia quedi hermètica i freda. Això és el que em feia una mica de por. Pel que fa al vers que obre el llibre, "Poema fosc, la meva joventut" és ambigu. Pot voler dir el que entens a primer cop de vista, però en el fons vol dir una altra cosa: per a mi, "la meva joventut avui és fosca" és en el sentit d'obscur. No sóc capaç d'interpretar la meva joventut d'ara per la diferència de perspectiva, i avui en tinc una altra. En aquest sentit, és fosc i obscur. Però també es pot interpretar literalment.
 
- Sagesse comença amb el vers "L'home que viu de les sagetes negres", iniciant una enumeració molt potent, potser un dels cims del llibre.
 
- Crec que és un molt bon poema (riu). Hi ha tres poemes molt similars, de la mateixa família i consecutius: Observatori, Sagesse i Complain.
 
- Els tres tenen un to que enganxa. També hi ha, com és habitual, molta substància cinèfila. Flash Forward en seria un bon exemple, tot i que és sobre un procediment i no sobre cap film en concret. Al poema visualitzem el passat i el present i és, a més, el preludi de la fi, just abans d'El passatger, que és un poema que sacseja, amb uns versos finals molt durs.
 
- Aquest poema té una història molt concreta. Jo vaig acabar el cicle de la malaltia i de la convalescència immediata, i vaig pensar que no s'havia d'acabar així, amb Flash Forward, que calia fer un poema narratiu, en tercera persona, en passat i que no tractés de mi. Així va aparèixer El passatger. El món de l'Horta Valenciana el conec força bé, perquè la meva àvia materna era d'un poble de Castelló de la Plana, i també en conec bé el vocabulari. Vaig fer una mena de paràbola narrativa amb el poema, com perquè anés en la forma de nota separada de la meva anècdota individual.
 
- Després de Marinejant, què té entre mans Pere Gimferrer?
 
- A final d'anys, sortirà un llibre en castellà, que vaig començar l'any 2012 i conté molt pocs poemes posteriors a Marinejant. Tret d'això, només tinc alguns poemes curts i inèdits, molt ocasionals. Fa poc n'he fet un en francès, però era per un homenatge de la Marie Claire Zimmermann, qui fou directora del Centre d'Estudis Catalans de la Sorbona.
 
- No tornarà a la novel·la?
 
- Ara com ara, no. Només em dedico a la poesia. Fa poc, però, vaig tenir una idea de novel·la que no faré. Per què? És massa complicada. Em sortiria una gran documentació per potser no escriure res després. Els poemes i els assaigs, en canvi, els escric i ja està. En tot cas, no sé què faré després del proper llibre, ho desconec totalment. Sóc una persona que no fa gaire plans.