Krystyna Schreiber: «Catalunya ja està demostrant que actua com un estat»

Schreiber també destaca la presència de tres catalans: l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, l'actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat de Catalunya davant de la UE. Per a l'autora del llibre, el moment que viu Catalunya és històric i apassionant, i té clar que la política catalana li porta la davantera a l'espanyola. "Sempre s'anticipa", assegura, després de confirmar que aquesta és una de les regles de L'Art de la Guerra de Sunzi.

- Què en penses, Europa? va arribar a les llibreries a finals de novembre. Tenint en compte els darrers esdeveniments (els mesos de negociacions, les eleccions espanyoles i l'acord de govern in extremis a Catalunya) convé escriure un nou llibre?
 
- Ho he pensat! S'hauria de fer un "Què en penses Europa II". El llibre està enfocat en com altres europeus veuen el procés català. Vaig incloure Mas, Forcadell i Altafaj perquè és interessant veure com s'expliquen cap a fora. Ara seria interessant veure com el nou govern explica els passos que seguirà a l'exterior. Segurament hauria d'incloure a Carles Puigdemont, però a Raül Romeva també, per suposat. La creació de la conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya és un pas important: es tracta d'una peça clau per començar a crear o continuar les relacions internacionals i explicar amb transparència els diferents passos dels propers 18 mesos.
 
- El fet que el 27 de setembre guanyés una majoria independentista va cridar molt l'atenció, perquè, d'alguna manera, va posar el procés català encara més sobre la taula en altres països europeus. Tot i que des de les institucions oficialment es digui que es tracta d'un afer intern, això per als mitjans ha estat un pas més dels independentistes. Després va venir la resolució del 9 de novembre, que va ser molt comentada. Amb les negociacions, es va reduir el ressò internacional però perquè tothom va quedar a l'expectativa mentre s'analitzava el perfil de la CUP i el que defensaven Artur Mas i Junts pel Sí.

- Ha sorprès l'acord entre els anticapitalistes i la coalició independentista?

- La "volta de truita" a l'últim moment va ser una bomba. De fet, va sortir un article de Tobias Buck al diari Financial Times on deia que Dinamarca té la sèrie de televisió Borgen, els Estats Units House of Cards i l'estat espanyol el procés català. La sorpresa ha estat, sobretot, en sentit positiu, perquè s'ha demostrat que la política catalana té capacitat de trobar acords i compromisos, justament després de les eleccions espanyoles del 20 de desembre. Aleshores es va parlar molt de la inestabilitat causada pel resultat dels comicis espanyols i calia saber què passava aquí a Catalunya perquè podia condicionar l'equilibri de forces postelectoral a Madrid. Ara Catalunya ha demostrat la capacitat de tirar les coses a endavant quan hi ha un interès comú superior i a l'estat espanyol encara no s'ha arribat a això. Aquesta diferència, ara mateix, crec que és és favorable als catalans i es veu com una senyal de solidesa del procés.
 
- Es perceben la política catalana i l'espanyola com dues realitats cada cop més diferents?

- Catalunya, en certa manera, ja està demostrant que actua com un estat. Ha aconseguit un acord in extremis, està creant conselleries que configuren una estructura molt potent i hi ha molta transparència. Hi ha intenció de fer les coses de manera pausada i explicar-les bé. És un bon enfocament. 

- Després de la investidura de Carles Puigdemont, Felip VI no va rebre Carme Forcadell ni va agrair els serveis prestats a Artur Mas. A nivell internacional, aquests gests han generat mala premsa a la monarquia espanyola?

- No s'ha comentat gaire. La notícia ha arribat a tot arreu però no ha generat un gran ressò ni s'ha opinat massa al respecte. També s'ha de dir que això depèn molt de cada país. Alemanya, per exemple, és una república i de tots els temes relacionats amb la Casa Reial, com el judici a la infanta, se'n parla molt i no generen una molt bona imatge. Tampoc es vol interferir en el funcionament d'una institució d'un altre país però el que sovint es diu és que la Casa Reial té uns problemes que no hauria de tenir. Així, l'opinió pública alemanya no li dóna a la monarquia espanyola un rol tant important com per exemple sí que té la monarquia anglesa.

- Queda clar, doncs, que amb el pacte entre Junts pel Sí i la CUP, el cas català escala posicions en l'agenda internacional. 

- Totalment. Als mitjans internacionals n'hi ha hagut un gran ressò i a les institucions també se'n parla molt. Per exemple, Martin Schulz fa poc que ha fet declaracions dient que això no és un tema que hagi de tractar el Parlament Europeu, però allà està. En tot cas, jo sempre dic que els catalans primer han de fer la independència i no esperar que els altres facin coses. És el poble que vol esdevenir independent que ho fa. En aquest sentit, estic d'acord amb el que diuen molts analistes: Europa és molt pragmàtica. Al llibre, això ho diuen Amadeu Altafaj però també el 90% dels entrevistats. Destaquen el pragmatisme de la UE per trobar solucions en terrenys on no hi ha hagut cap precedent. Per exemple, Kai-Olaf Lang, analista del think tank de política i seguretat de Berlín que assessora el govern alemany en política exterior, reconeix que, de moment, no hi ha cap precedent d'una ampliació interna. Però ell mateix reflexiona sobre diferents possibilitats de fer aquesta ampliació en el moment que la independència de Catalunya estigui sobre la taula. 

- Justament aquest últim expert que cita també planteja la idea d'una "zona grisa" en la qual es podria situar Catalunya en el futur. En què consistiria?

- Ell parla de la "zona grisa" referint-se a la situació en què una regió es separa de l'estat sense que s'hagi arribat a cap acord. Seria el cas de l'estat espanyol i Catalunya i no el d'Escòcia i el Regne Unit, per exemple. En aquest estadi de temps en què Espanya no reconeixeria Catalunya, els catalans encara seguirien sent ciutadans espanyols, de manera que no canviaria res envers el seu status i drets. Catalunya començaria o continuaria construint les seves estructures d'estat i aquestes estructures haurien d'anar demostrant la seva estabilitat. Mentrestant, podria haver-hi negociacions amb Europa, en aspectes com la moneda i la continuïtat en el mercat interior europeu. Són qüestions que es poden acordar directament amb Brussel·les sense que hi hagi necessitat d'un acord de tots els estats. Així, pel que diu Kai-Olaf, Catalunya no cauria en el buit.

- Quins beneficis pot tenir aquesta situació?

- Podria donar més marge de temps per al reconeixement internacional, cosa que ja s'està treballant des de les institucions catalanes i des de la societat civil, que estan intentant explicar bé el procés català per aconseguir un reconeixement internacional bastant ràpid. De totes maneres, aquesta qüestió no hauria de condicionar als catalans. Si volen la independència que la facin.

 

- Un dels fets que ha generat més debats i interpretacions ha estat el "pas al costat" de Mas. Des dels que deien que es perdia un actiu del procés fins als que opinaven que aquest gest permetrà ampliar l'independentisme. Com s'ha vist des d'Europa?
 
- Hi ha diferents lectures. Sobretot en funció de la línia editorial de cada mitjà. Els diaris d'esquerres han considerat que la CUP ha cedit. D'altra banda, alguns diaris més de centre dreta ho han vist com un pas per al país i han constatat que no era una persona que defensés l'independentisme en benefici propi o de partit. També cal dir que, com explico al pròleg, hi ha alguns corresponsals que des de Madrid tenen un prisma molt unionista i poden tenir un discurs molt diferent de periodistes que estan en altres zones o fins i tot a Barcelona, que ho veuen amb altres ulls.
 
- S'ha contrastat el perfil de Mas amb el de Puigdemont? 

- Hi ha articles que han analitzat Mas assegurant que ell era conegut i se'l percebia com un home de diàleg i amb capacitat de negociar. Ara es diu que cal veure com és el nou govern. Tot i això, quan es parla de l'entrada del nou president es considera que és més clarament independentista, mentre que amb Artur Mas encara hi havia l'esperança que arribés a un pacte amb Madrid per aconseguir una solució federal. Això és el que als països germanòfons prima perquè és el que funciona més o menys bé a Alemnaya, així que alguns creuen que això és el que hauria de funcionar a l'estat espanyol. En aquest sentit, Mas també era conegut pels seus intents de negociar un Estatut i un pacte fiscal i després fer el pas a la independència per culpa del "no" de Madrid. Amb l'elecció de Puigdemont es veu que deixa un successor clarament independentista.

- Parlant del federalisme alemany, aquí es podria aplicar un model semblant?

- Faig una pregunta semblant a Klaus-Jürgen Nagel. El federalisme d'Alemanya funciona sempre perquè és un estat mononacional i aquest no és el cas de l'estat espanyol, que es plurinacional. Això significa que encara que es facin autonomies i es cedeixin més competències, si al final es decideix tot en última instància, com passa amb Madrid, aquesta opció té poc recorregut. L'estat té sempre última paraula i centralitza el repartiment de recursos. Això dóna poca possibilitat d'adaptar-se a les necessitats de cadascú. En ser un estat plurinacional, País Basc, Galícia o Catalunya tenen altres necessitats, com per exemple en matèria lingüística. Per això, no es pot comparar el federalisme alemany amb Espanya, però el que sí que es pot dir és que l'actitud que hi ha a Alemanya no hi és aquí. Allò de veure els altres al mateix nivell, com ho demostra el fet de tenir un Bundesrat amb un poder colegislatiu important, és absent a l'estat espanyol. I, de totes maneres, encara que hi hagués una cambra d'aquest tipus aquí, si al final hi ha 17 autonomies i només tres amb les seves necessitats, aquestes sempre estaran amb minoria, per tant potser convindria un federalisme asimètric. Tractar de manera igual als que no ho són pot ser injust.

- En el llibre no hi ha cap entrevista a cap representant de l'estat espanyol. 

- No, no he entrevistat cap unionista perquè la idea era parlar amb experts europeus sobre com veuen el procés català des de fora i el llibre estava dirigit als lectors catalans. Per tant, no era tant un llibre a favor o en contra de la independència, sinó que tractava d'explicar cap a dins el que pensen a fora. També per donar idees per enfocar el discurs sabent, per exemple, com ho veuen els italians o els francesos. D'altra banda, crec que els catalans coneixen sobradament el discurs dels unionistes.

- Diversos experts citen la declaració dels drets dels indígenes de l'any 2007 com un argument més per als catalans en la defensa del seu autogovern. Per contra, des de Catalunya es defuig qualsevol referència que pugui estar relacionada amb l'etnicisme.
 
- Tant Escòcia com Catalunya tenen aquest problema en la seva explicació. Cal dir que en el seu cas no estem parlant d'un moviment ètnic, sinó que l'únic problema que hi ha és de caire democràtic. Ja hi ha molts mitjans que no parlen d'etnicisme en relació a Catalunya, però encara n'hi ha uns quants, sobretot els que tenen aquest problema als seus propis països, que encara ho fan. En molts països europeus hi ha regions amb moviments independentistes i ho associen als casos català o escocès sense acabar d'investigar si són diferents és diferent. Això fa que hi hagi aquesta lluita de dir "això no és un problema ètnic, sinó democràtic". 

- De fet, l'independentisme català és marcadament inclusiu. Això s'entén bé a nivell europeu?
 
- Aquest missatge s'ha de reforçar tot i que s'ha avançat molt en demostrar que no es tracta d'un moviment nacionalista en el sentit negatiu. Fa dos anys, vaig fer un estudi sobre la percepció als mitjans germanòfons, i davant la paraula nacionalista tothom diu "uff, mai més!". S'ha aconseguit, amb la internacionalització, que això ja estigui a un segon pla. Ara s'entén molt més que el projecte és d'autogobern i proeuropeu. Des de dins de Catalunya també és més una qüestió cultural, un nacionalisme cultural, cosa que ajuda a definir la nació catalana.

- En diferents àmbits de l'estat espanyol s'ha comparat el procés català amb el nazisme. Aquests símils com són rebuts per la opinió pública europea?

- A Europa estan molt mal vistos. Quan s'ha comparat Artur Mas amb Adolf Hitler això ha donat molt mala imatge a Espanya perquè s'ha percebut com una banalització o frivolització del feixisme a ulls europeus, sobretot a Alemanya. A més, ha comportat que ens els últims dos anys, amb tot el que s'ha cuinat en la comunicació espanyola contra els catalans, es presti molta més atenció al tema del franquisme. Ara quan hi ha hagut la celebració del 40è aniversari de la mort de Franco, hi ha molts mitjans que han tret llargs anàlisis sobre com encara hi ha efectes del franquisme en la política i la convivència espanyoles i no s'ha treballat per recuperar la memòria històrica.

- En general i per acabar, quin balanç fa de la projecció internacional de Catalunya?

- El procés català en conjunt va ben encaminat perquè, mica en mica, va transmetent el missatge proeuropeu no nacionalista i transversal amb una àmplia base social, tot i que el 48% ha d'augmentar. Cal una majoria social clara a favor del projecte. D'altra banda, si des de l'altre costat es fan comentaris d'aquest tipus, qui està quedant malament no són els catalans.