04
de febrer
de
2016
Actualitzat:
04
de febrer
de
2017,
11:13h
Avui es compleix un any de la mort de Francesc Garriga. Amb 82 anys, a Sant Cugat, de matinada i a conseqüència d'una afectació pulmonar que ningú va vaticinar que se'l podria acabar emportant. Com si res, ja han passat 365 dies, tot un any sense els nous versos d'un poeta que cada vegada era més savi i més necessari, i que havia aconseguit ser el pal de paller de locals com L'Horiginal. Allà, entre d'altres indrets, va ser on va fer-se gran, gran de veritat, amb ironia, amb lucidesa, amb la devoció de sentir noves veus.
"Tinc fe cega en molts dels autors joves d'avui en dia", confessava, fent que aquest manament esdevingués un dogma de fe, però sense cap mena d'indulgència. Precisament això el va fer molt estimat entre els joves poetes, en contrast amb uns inicis literaris en què va ser bandejat per l'stablishment imperant. El temps, però, va posar les coses a lloc i la seva poesia en minúscules, despullada de tot allò accessori, va acabar tenint el reconeixement que mereixia. El volem recordar, un any després de la seva mort, amb un poema de Temps en blanc (Proa, 2003):
"Tinc fe cega en molts dels autors joves d'avui en dia", confessava, fent que aquest manament esdevingués un dogma de fe, però sense cap mena d'indulgència. Precisament això el va fer molt estimat entre els joves poetes, en contrast amb uns inicis literaris en què va ser bandejat per l'stablishment imperant. El temps, però, va posar les coses a lloc i la seva poesia en minúscules, despullada de tot allò accessori, va acabar tenint el reconeixement que mereixia. El volem recordar, un any després de la seva mort, amb un poema de Temps en blanc (Proa, 2003):
aquesta és la sentència:
plantar paraules.
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.