Quan l'Assemblea va dominar Barcelona: les manifestacions del febrer de 1976

Poc més de dos mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, Catalunya va viure els dos primers diumenges de febrer de 1976 les mobilitzacions més importants des de la fi de la Guerra Civil. El dia 1, a Barcelona, desenes de milers de manifestants van seguir la crida de la clandestina Assemblea de Catalunya, feta sota la cobertura de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, per reivindicar l'amnistia per als presos polítics. Després de ser prohibida pel Govern Civil, la Policia Armada va atacar amb gran violència la primera línia de la concentració que s'havia pogut formar a la part alta del passeig de Sant Joan.
 
Algunes persones no poden escapolir-se a temps i cauen a terra, on són apallissades amb crueltat pels agents. l'escena en què destaca la figura atribolada de l'ancià Ferran García Faria no va ser publicada dins l'estat espanyol fins al cap d'uns mesos, mentre que el ressò als mitjans internacionals era immediat i massiu. La imatge va posar en entredit els intents de la monarquia de presentar-se com un canvi democràtic i va esdevenir un símbol de la repressió contra el poble de Catalunya. L'impacte d'aquesta històrica imatge de Manel Armengol (Badalona, 1949) està recollida en l'àlbum Historia d'una fotografia.
 
La repressió policial, però, no va poder impedir que el migdia del diumenge dia 1 s'arribés a formar una manifestació d'unes trenta mil persones al carrer d'Aragó, que després seria també dissolta amb violència. Els enfrontaments es van anar multiplicant per tot el centre de la ciutat. Vist l'èxit de la jornada, l'Assemblea de Catalunya va convocar pel diumenge següent, el dia 8, una nova demostració, ampliant l'objectiu a les llibertats democràtiques i al restabliment de la Generalitat republicana. Els fets de l'1 i el 8 de febrer estan recollits amb tot detall en l'obra Temps d'amnistia, de David Ballester i Manel Risques, publicada el 2001.
 
El 8 de febrer, la policia espanyola no va voler quedar desbordada com el diumenge anterior i va passar de mobilitzar 2.000 homes fins a 8.000. Aquest desplegament va impedir que es pogués formar cap concentració massiva, però uns 70.000 manifestants van protagonitzar salts i enfrontaments durant bona part del dia. El nombre de ferits per part dels manifestants no ha pogut ser mai concretat perquè la majoria no van ser atesos en centres hospitalaris per tal de no ser detinguts. El Govern Civil va donar la xifra de 22 agents ferits.
 
La presó Model era un dels objectius dels grups de manifestants que es movien per l'Esquerra de l'Eixample. En aquest cas, l'entorn del centre penitenciari on continuaven tancats nombrosos presos polítics era sota el control de la Guàrdia Civil. Les seves cel·les s'obririen pocs dies després però no pas per alliberar els captius, sinó per tancar-hi els detinguts del diumenge, molts dels quals van ser torturats i maltractats a les comissaries de la PA del carrer d'Enric Granados i de la Via Laietana.
 
Els districtes del centre de Barcelona van esdevenir un autèntic camp de batalla, ja que la Policia Armada va desplegar la cavalleria, les cubes d'aigua i, com a novetat, les unitats en moto que els permetien superar les barricades de cotxes travessats.

Hi va haver destrosses en vehicles policials, atacats amb ampolles amb líquid incendiari, els entranyables còctels. La policia disparava bales de goma i pots de fum contra els balcons des dels que s'encoratjava als manifestants i trencava els vidres dels cotxes que amb les botzines seguien el ritme dels crits de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Grups de manifestants eren dispersats llançant-los els jeeps policials a tota velocitat en contra seu.
 
Les batalles campals de l'1 i el 8 de febrer de 1976 van constatar la incapacitat dels cossos policials espanyols per mantenir el control de la ciutat de Barcelona si l'oposició democràtica es decidia a sortir al carrer. En aquest escenari, les fotografies de Manel Armengol van constituir la demostració gràfica que allò havia passat i que no havien estat unes jornades més de lluita aïllada al carrer, com tantes d'altres que havien quedat enrere.

El febrer del 76 va ser clau
 
La memòria de l'1 i el 8 de febrer de 1976 ha quedat arraconada enfront d'altres dates que han deixat més literatura triomfalista, com la famosíssima manifestació del passeig de Gràcia de l'11 de setembre de 1977.

Els dies claus que marcarien el futur van ser els dos primers diumenges de febrer de 1976, quan desenes de milers de catalans van fer-se els amos dels carrers de Barcelona. Les jornades tan esperades durant anys i anys, en les quals s' hauria de lliurar la batalla definitiva contra la dictadura, es pressentien en aquells violents diumenges. Les setmanes posteriors serien sagnants, amb gent morta als carrers per la policia: Vitòria, Elda, Basauri, Tarragona...  La ciutat de Sabadell s'aixecava en vaga general i desbordava al poder municipal del règim.

Era comentari constant entre els qui havien estat al carrer en aquells diumenges dramàtics que "la propera vegada els guanyarem i Barcelona serà nostra". Que l'experiència acumulada en la lluita hauria de servir per imposar els objectius del trencament democràtic que propugnava l'Assemblea de Catalunya. Però no hi va haver "propera vegada" perquè la reforma espanyola es va imposar i el plet viu de Catalunya es va diluir durant trenta anys, fins que les primeres mobilitzacions pel dret a decidir i per unes millors infraestructures, el 2006, van tornar a desbordar els carrers de Barcelona.

Tanmateix, va ser just en aquell punt crucial quan l'oposició d'esquerres (PSUC, PSC-C, Assemblea...)  va renunciar a la ruptura en veure que altres forces democràtiques (CDC, UDC, PSC-R, etc.) es temien que Catalunya caminava cap a una plena hegemonia socialista i comunista i, fins i tot, cap a un altre 19 de juliol de 1936.  Aquesta va ser la gran paradoxa del febrer del 1976: el vell somni de les esquerres i el nacionalisme català va morir quan era a punt de fer-se realitat.

Qui vulgui comprovar-ho, pot repassar les publicacions clandestines dels partits polítics de la primavera de 1976 i descobrirà que el canvi de rumb va ser espectacular: quan s'acabava de demostrar als carrers de Barcelona que la ruptura era possible, almenys a Catalunya, es va optar per sotmetre's a la reforma a Espanya. Una reforma que, amb discreció, s'estava posant en marxa i que emergiria el juliol del mateix any amb el nomenament d'Adolfo Suárez com a president del govern espanyol.

Records del 8 de febrer de 1976

Els records del 8 de febrer són encara ben vius en persones consultades per aquest reportatge: "La primera escena és de bon matí prop la Sagrada Família, on havíem arribat amb molts d'altres companys des de Vic. Cap policia en tot el trajecte, ni a la Meridiana. Després vam saber que la seva estratègia era mantenir el control del centre de la ciutat, en especial la plaça de Catalunya. Vam anar cap a Gràcia i en un carrer estret, de cases baixes, una dona molt gran ens va encoratjar cridant alguna cosa semblant a "endavant, sou els soldats de Catalunya!".

No tenien pancartes, només banderes catalanes, sense pal, sostenint-les entre dues persones, exhibint-les amb orgull: "Per Torrent de l'Olla vam baixar altre cop a l'Eixample, mentre algú deia que calia tallar els carrers per impedir el pas de la policia. I així ho vam fer amb una escampada de material d'obra que vam arrossegar per allà al mig, (i que després va sortir fotografiada a la revista Canigó."

Les ordres eren d'anar en grups de quatre per controlar-se mútuament, i que en cas de dispersió almenys es mantingués un parell sempre junts: "A mi, em va tocar amb tres bons companys, dos dels quals vam perdre de vista aviat i amb l'altre vam baixar per Balmes i Pelai fins que a les envistes d'una càrrega de la cavalleria de la Policia Nacional ens vam separar definitivament, però abans en plena fugida vam deixar caure a terra una bandera catalana que portàvem. Dins del brogit, va ser un fet anecdòtic però del que me n'he penedit sempre, que m'ha dolgut sempre més, vull dir", rememora un dels protagonistes dels fets.

L'aspecte de la plaça de Catalunya sota el cel ben tapat, en silenci absolut, sense trànsit, només amb l'eco de les sirenes retrunyint d'edifici en edifici era colpidor. I una sorpresa: hi havia desplegats uns escamots d'uns policies nacionals, uns grisos, amb uns uniformes diferents dels altres, homes panxuts i granats: eren les forces de reserva, els veterans dels despatxos que havien estat mobilitzats per la situació de màxima emergència en què es trobaven les unitats regulars, incapaces de controlar el que estava passant.

La resta del dia, fins a l'entrada de la tarda, es va consumir en cops de porra, corredisses, bales de goma, moltes sabates perdudes, crits de "fills de puta!", botzines i sirenes atronadores, "travessant cotxes a pes de braços colze amb colze amb nois i noies que jo no coneixia de res ni sabia on militaven", els espetecs dels pots de gasos lacrimògens que eren tornats a puntades de peu cap als policies, els helicòpters sobrevolant els carrers per dirigir la repressió, gent fugint i cometent l'error desesperat de refugiar-se en porteries, foc real a càrrec de policies acorralats, pedres i estris d'obres que voleiaven i impactaven contra jeeps i autobusos policials... "I arribant a casa, a mitjanit, un sentiment de satisfacció i de deure acomplert."

Vídeos:

"1 de febrer de 1976, jornada de lluita per l'amnistia" (Durada: 14:38 m.)

"Barcelona, 1976" (Durada 3:39 m.)