Empar Moliner: «La nostàlgia em matarà quan en tingui setanta»

El tòpic –sempre magrejat segons convingui– diu que una entrevista saps com la comences, però mai com l'acabes. Amb Empar Moliner tampoc saps mai com comença. "No et vindria de gust anar a una cocteleria?", m'etziba, com a salutació. Són dos quarts de dotze, però penso que no, esclar, que no em faria res. Tot sigui per la veracitat del relat, per furgar al cor de l'autora sense cotilles i per creure'm un Hunter S. Thompson qualsevol, empès per les vel·leïtats del periodisme que va, ve i fa tot el que calgui per una bona història. Ens mirem amb l'Adrià –el fotògraf a qui tampoc no li faria res un bon còctel– i responc que sí.

Pocs minuts després, amb mig cos arrepenjat a la barra americana del hall, precipitant el ulls cap al buit on hi ha les neveres, els estris i els decantadors, Moliner comença a narrar l'elaboració que el bàrman fa del còctel. Un Negroni, la barreja perfecta de Campari, vermut i ginebra. "El món del còctel és pura literatura. Sabies que Raymond Chandler adorava el Gimlet?". Va ser a El llarg adéu on l'escriptor va deixar escrit que "m'agraden els bars quan acaben d'obrir per a la clientela de la tarda. A dins, l'aire encara no està enrarit, tot brilla".

Encara falten unes cinc hores per ser a la tarda, però la sensació és la mateixa, mentre seiem còmodament i picotegem unes delicioses patates fregides de bossa –"sóc addicte al salat"– en un espai on tot sembla disposat perquè parlem. L'últim llibre d'Empar Moliner és amarg, com ho és el Negroni. Però també té un punt de dolçor que aflora quan el combinat sacseja, amb aquella elegància, la gola. "Hi ha còctels on no et pots equivocar, com aquest". I així, entre efluvis, pells de taronja surant, glaçons que espeteguen, copes amples de licor refinat, mescladors i confessions, som a punt per parlar de Tot això ho faig perquè tinc molta por, el llibre que ha guanyat el darrer premi Mercè Rodoreda.

- Que hagi triat un Negroni per remullar aquesta conversa em fa pensar en el llibre, que té un punt d'amargor molt refinat, amb la mort també molt present.
 
- A Tot això ho faig perquè tinc molta por he fet personatges d'entre quaranta i cinquanta anys. Al primer o segon llibre de contes, els meus personatges en tenien entre vint i trenta. Van passant les èpoques i cada vegada tinc més ganes de fer personatges més grans. Qui sap, potser acabaré fent personatges de setanta anys! El cas és que tinc amics escriptors que tenen deu anys més que jo i, fa deu anys, parlaven dels amics que es començaven a morir. Jo no ho entenia, aleshores. Ara sí, perquè era veritat: arriba un dia en què se't comencen a morir amics.
 
- Amics i també gent a qui admira, com Lou Reed. El llibre és encapçalat per una cita d'ell i de Salvador Espriu.
 
- Mira, potser et sembla una bretolada, però ara que ho dius: a mi la mort de David Bowie em va afectar molt, moltíssim! Quan ho vaig saber, de seguida vaig trucar al meu marit. Els dos estàvem consternats, vam començar a trucar a d'altra gent i vam muntar un concert homenatge a Razzmatazz. Va ser una nit d'emoció i d'una tristesa brutal. En fi, hem de ser conscients que ara ens vindrà una època on es moriran molts músics que estimem... I la mort de Bowie em va agafar desprevinguda, perquè pensava que abans veuríem la mort de Bob Dylan o de Leonard Cohen. Però, més enllà de qüestions generacionals, el tema de la mort hi és perquè hi ha un punt a la teva vida, quan tens un fill, en què tots els perills del món se't fan presents i penses que tot li pot passar.
 
- A Ell mai no reia hi ha un personatge que pren un Sidecar. El paladar a la cocteleria marca una distància entre els cònjuges, perquè ell prefereix un gintonic. 

- Sí. Són dos personatges amb una vida de parella avorrida a qui l'única cosa que els uneix és la gastronomia. Tot i que s'han d'explicar que tenen amants, quan arriben les ostres no ho poden evitar i les admiren. M'agrada molt aquesta idea de pensar "ens estem separant, però que bo és això!"
 
- Perdre el nord amb el plaer, i que el plaer sigui una necessitat pràcticament prioritària.
 
- El conte agafa la idea aquesta de les parelles que ja no riuen. Tots ho hem pogut pensar alguna vegada. Hi ha gent que no es descollona! En concret, aquests van a un restaurant que és molt bo, que jo imaginava que era el Lasarte, de l'Hotel Condes. Són un tipus de restaurants on el menjar és tan flipant que és el protagonista de la història. Els dos parlen del menjar.

- El primer conte és Bullying i el llibre acaba amb Sempre ho havien dit. Són relats que deixen el lector devastat, sobretot si es tenen fills.
 
- El meu home, que és el pare de la meva filla, també m'ho ha va dir, sobretot amb l'últim: "No puc llegir-lo". Som molt vulnerables en aquesta qüestió. El meu pitjor malson és que li passi res a la meva filla...
 
- Que el llibre tingui aquesta estructura circular era una voluntat de marcar la preocupació pel tema?
 
- No, jo ni tan sols me n'havia adonat! Alguna altra gent també m'ho ha fet notar, i això et fa pensar en el llibre i sobre de què va realment. Per què és així? No ho sé... Però algun sentit té, segur.
 
- Un altre tema recurrent és el de l'esport, sobretot el món del gimnàs...
 
- Jo corro i m'ho passo bomba corrent. Fa poc vaig fer la Marató de Nova York i va ser la bomba! L'altre dia vaig fer la Mitja Marató de Barcelona i, mentre corria, vaig passar per davant de l'Hotel Ritz. Sempre que hi passo per davant i estic corrent penso "la de copes i la de coses que t'has fotut en aquest bar". Era l'únic bar de Barcelona que tenia el Bullshot, un còctel que va amb caldo de carn, i que és per la ressaca.
 
- Més alcohol per calmar la ressaca?
 
- I tant! Kingsley Amis, el pare de Martin Amis, té una pila de llibres dedicats a la beguda. Et recomano molt Sobrebeber (Malpaso Ediciones, 2014), un recull dels articles que escrivia al diari sobre copes, que és ple de trucs. Molt i molt divertit! I els seus contes són espectaculars! Pensa que Martin Amis va créixer amb aquest gran home.
 
- En Martin no fa pinta de beure tant.
 
- Uf! Jo el vaig anar a entrevistar a casa seva i t'asseguro que beu. Li vaig portar un vi del Priorat, i malgrat que estava totalment col·lapsada, ens el vam pimplar. Ara no sé com està, perquè tota la gent que beu arriba un dia en què deixa de beure. Però per això va bé el running, precisament.
 
- Per compensar la beguda?
 
- A mi tot em provoca una gran addició. Qualsevol substancia ha d'estar lluny de mi. I el running, també. Però ho necessito, amb l'esport genero unes endorfines que van molt bé per escriure. I jo hi vaig un dia sí i un no, perquè no em vull lesionar.
 
- Com li passa a la Flora Camí?
 
- Aquest és un personatge que jo m'imagino com una corredora poc experta. Fa la marató en quatre hores i mitja. A mi m'agrada molt, perquè és una dona que res del que té és el que volia. I quan vol sortir del camí marcat, la massa l'atrau.
 
- Al llibre també surt molt referenciat el món del Twitter, a través dels maratonians, dels embarassos i d'aquesta escriptora que fa tuits dels bars per on passa.
 
- És aquesta cosa de dir "que guai que sóc". És com quan vas al restaurant i tothom està fent fotos del plat pel seu blog. Reconec que, de vegades, també ho he fet, per pura admiració. En el cas de l'escriptora m'agrada que sigui a causa d'aquesta frivolitat. El bar on m'imaginava que passa l'acció és el Samba Brasil, a prop de la Sagrada Família. Tenen unes caipirinhes imbatibles.
 
- Un altre punt en comú a tots els llibres és que tots els personatges viuen rodejats de moltes neurosis, amb angoixes, ansietats, amb el cap a mil per hora.
 
- M'ha passat, per primer cop a la vida, que hi ha gent que em diu "m'he identificat molt amb aquest personatge". I és molt estrany, perquè mai ningú no m'ho havia dit. Però, per exemple, el conte que dóna títol al llibre parla d'algú que es troba a l'òptica esperant i té unes neurosis molt urbanes. A tots ens poden haver passat pel cap allò que pensa.
 
- La introducció a L'home dels espàrrecs, aquella situació de l'escola, també pot ser molt empàtica amb molts lectors.
 
- Quan tens un fill, la idea de l'escola i del grup passa a ser una part molt important de la teva vida... i tu no t'ho esperaves. Tenir un fill et canvia per sempre, de manera irreversible, perquè divorciar-te o quedar-te sense feina ja no serà mai el mateix. Hi ha una literatura brutal sobre això perquè és una de les experiències de la vida que et fa sentir realment únic. Et sents molt bàsic i primitiu ("que no em toquin el meu cadell!"), i també molt intel·ligent, perquè tot sempre va a més, et tornes boig amb cada nova cosa que aprèn. Com per exemple, que els fills aprenguin un idioma pel simple fet que tu li transmets. És espectacular!
 
- Potser li passa que, en comptes d'anar fent-se gran al mateix temps que la seva generació, com a autora acabi fent una regressió i quan en tingui setanta parli de la gent que té deu anys.
 
- Segurament, la nostàlgia em matarà quan en tingui setanta.
 
- De fet, el llibre és ple de nostàlgia.
 
- Sí, això de no poder gaudir del moment pensant que s'acabarà.
 
- Per això la cita d'Espriu del principi?
 
- És un carpe diem total.
 
- Tots els relats també tenen en comú els finals, sense girs, ni conclusió. Són finals molt secs.
 
- Els amics que estan llegint el llibre em diuen que, a tots els contes, els personatges fan alguna cosa on no hi ha marxa enrere. La majoria d'històries del llibre són relats, com Raymond Carver: fan "un tros de vida". Comences abruptament i acabes abruptament. Txékhov fa contes, o Roald Dahl, per exemple. No pot haver-hi cap final diferent a aquell que escriu l'autor. Però a Tot això ho faig perquè tinc molta por, no. Tot són relats, podria haver acabat més endavant, però és igual.
 
- La solitud i la dificultat de trobar un encaix a la societat també apareixen amb molt de pes. Dos anys a la vida de la Flora Camí és així.
 
- Aquell personatge m'encanta.... Hi ha un poema de Palau i Fabre que comença dient "Jo em donaria a qui em volgués"... i és tan veritat! Tu t'enamores de qui pots, de qui et vol. No sempre pots triar. M'agrada molt la Flora Camí, justament per això. La idea de la solitud ve perquè jo soc molt solitària, tinc pocs amics i no m'agrada gaire quedar. En canvi, admiro molt la gent que m'agrada laboralment. M'agrada estar al costat dels bàrmans, dels músics, d'aquella gent que fa feina que valoro.

- Hi ha relats que van connectats, com Tot això ho faig perquè tinc molta por i A la nostra edat o La mullena i Com fer servir un desfibril·lador. Aquesta línia de connexió és part d'una estructura premeditada?
 
- Jo volia fer una línia que unís tragèdia i comèdia. És veritat que, de La mullena a Com fer servir un desfibril·lador la línia és més brusca, però crec que s'aguanta. El tercer conte, tot i que és més divertit, també pot ser tràgic. La línia també connecta els dos contes de running, per exemple. M'imaginava una línia rara, però crec que tots els relats estan connectats.
 
- El llibre també amaga una cita al seu llibre ¿Desitja guardar els canvis??
 
- Sempre pensava que era el títol perfecte per si havia de fer una biografia. "Desitja desar els canvis? No".
 
- Afirma que la portada és una de les millors cobertes que li han fet mai.
 
- M'agrada molt! Per l'equilibri i perquè em preguntava com compaginarien un títol tan llarg. Però en Josep Lluch em deia que havia de quedar un tros amb "aire", amb la sensació d'abisme. I així és, tens la sensació de forat.
 
De la perícia dels editors a la perícia dels bàrmans, tota una religió que en boca d'Empar Moliner és pura hagiografia. El Negroni ens ha acompanyat al llarg de l'entrevista. "Agafes el mesclador i agites la barreja. Fas servir el cuc, que és perquè el gel no caigui. Ho refredem moltíssim i hi posem pell de taronja. I, si no en tenim, doncs no passa res". En aquesta ocasió, el gel dóna la fredor necessària per no caure abatut a la primera. La mescla, gairebé perfecta. La copa, un sant Graal del qual no ens separem de principi a fi. I això és el que dura aquesta conversa: el que ha durat la copa fins a buidar-se.