03
de març
de
2016
Actualitzat:
27
de desembre,
16:17h
El Poeta Halley, en format vinil, reposa en una butaca, tot observant les anades i vingudes de periodistes, fotògrafs i músics. Quiet i expectant, com en un estat hipnòtic, el vuitè disc de Love of Lesbian arriba després d'una aturada d'un any que ha servit per carregar piles i per encarar la seva carrera amb una visió més pausada, tocant de peus a terra i sent conscients d'allò que el grup ha fet, fa i vol fer. Amb un fantàstic disseny d'art de Sergio Mora, el disc ens mostra tempos més lents, lletres més suggeridores que mai i una ambientació que sobrevola i embolcalla cada peça, de principi a final, tot traçant un cercle on quedem atrapats des la de primera vegada que l'escoltem.
- Venien d'una època molt intensa, frenètica, que va culminar amb un any sabàtic. Després de la pausa arriba El Poeta Halley.
- Sempre hem anat una miqueta atropellats per les agendes, per la gira i els estudis, i és la primera vegada que fem un disc així, amb pausa. Amb La noche eterna. Los días no vividos (2012) vam fer el darrer concert un 28 de desembre i entràvem a l'estudi el 9 de gener! Teníem clar que això no podia seguir, que havíem de parar, descansar i revisar els nostres. Per això vam fer la pausa l'any 2015, una aturada que hem aprofitat per adequar un local on ara podem treballar tranquils i a gust. Necessitàvem posar el fre de mà i posar en pràctica l'slowthinking. Ha estat l'any en què ens vist més a dins del local, treballant junts i provant sons, canviant estructures de les caçons. Hem jugat a fer d'artesans de les cançons.
- És una manera nova de treballar?
- Abans no teníem temps de fer-ho així. L'agenda ens portava a anar tirant i a improvisar quan ens trobàvem un obstacle. Aquesta vegada no. Hem fet molta més producció nosaltres mateixos més que a l'estudi, i en Santi ha tingut més temps per treballar les lletres. També hem tingut les il·lustracions i el disseny molt abans, i això ens ha permès treballar molt tranquils. Bàsicament, aquesta tranquil·litat és la diferència d'El Poeta Halley amb els nostres altres discos.
- El seu disc més racional?
- Molt possiblement. Ara veiem que els altres àlbums són més innocents, més fruit del moment. I aquest és més pensat, sí.
- A El Poeta Halley les cançons duren més i tenen tempos més calmats. Un slowthinking que ha portat més pausa. Es troben en allò que diuen la "maduresa pop"?
- Alguna cosa té a veure. En el nostre cas, és molt buscat, perquè, per primera vegada, les cançons tenien cintura i eren flexibles. I ara nosaltres també tenim més confiança, en sabem més, tenim més eines i trucs. Los males pasajeros era un tema que abans durava dos o tres minuts. Al disc ha acabat durant cinc minuts perquè –després que ens enviés a la merda (riuen)– vam respectar la lletra que portava en Santi, molt llarga. Vam decidir que ens hauríem de buscar la vida per a què tingués la mateixa estrofa i no fos avorrida. En aquest sentit, volíem que quedés clar que la història de cada cançó és important, i que no les hem retallat per fer que fossin més audibles.
- És curiós que sigui el procés vital i el disc on més toquen de peus a terra, i, en canvi, el concepte sigui el més espacial, agafant com a referent el Cometa Halley.
- És un disc que està fet des del planeta terra, però El Poeta Halley ens donava una llicència per expandir el camp d'acció. Una de les coses que provoca que les lletres i personatges siguin tan aeris és que la temàtica és molt "elevada". Quan es parla del món espiritual, diuen que les girafes tenen el coll alt perquè són éssers espirituals. En canvi, els temes més terrenals són els que són de panxa. Aquest disc té temes molt "de girafa", com la recerca de la bellesa i de la inspiració, d'aquestes coses que quan intentes agafar-la fugen de les mans. És una cosa abstracta. Ho diem en alguna lletra: "aquella paraula que no acabo de trobar per acabar el vers". Aquest disc té molt poc de cap, malgrat que està fet amb molta premeditació i racionalitat. Però la temàtica de dins no té res a veure amb el cervell. Té a veure més amb el subconscient, amb la ment, amb l'esperit.
- Les lletres estan especialment treballades per aconseguir aquest efecte.
- Quan fem les lletres no som conscients del què hem escrit. Qui no hagi arribat a aquest punt no sap el que es perd. És l'eliminació del teu propi jo, estàs fent d'intermediari amb una cosa que està a l'inconscient col·lectiu de la gent. Per això sempre hi ha aquests símils atmosfèrics. Quan les fas, en certa manera et converteixes en mèdium, i hi ha un punt d'estat alterat de la consciència, com de trànsit. Per això el tema dels Psiconautas: fer exercicis d'esport de risc mentals, anar més enllà del què la teva pròpia consciència et porta. És perillós si no ho tens controlat, però té moments molt màgics, perquè de vegades estàs escrivint, però sembla que algú t'ho estigui dictant.
- Per això li han demanat a Serrat que col·labori al disc, perquè és un d'aquests referents que fa de "mèdium"?
- Sí, ell és un dels màxims exponents d'això. D'alguna manera, l'artista és intermediari amb un sentit comú i una cosa molt particular. Hi ha alguna cosa màgica, on et perds i et desintegres. I aquest és el vici al qual t'enganxes, no pas als aplaudiments!
- Però els aplaudiments també donen adrenalina, no?
- Sí, però son la conseqüència, no pas l'origen.
- Love of Lesbian sempre ha estat un grup molt generós a l'escenari, amb una posada en escena d'entrega total, ball i diversió. Canviarà la seva actitud amb aquest nou rumb d'El Poeta Halley?
- Hem fet un stage on procurarem no repetir la dinàmica del show que fèiem fins ara, es tracta de fer una gira més d'acord amb el disc. Abandonarem les disfresses (riuen). Amb tot, no acabarem amb el repertori més divertit i extravertit, tot i que serem una mica més sobris, amb un repertori on tots les temes tindran a veure entre si. I també tocarem alguns temes antics que fa temps que no tocàvem. Pensem que el que ha de tenir presència són les cançons.
- A Contraespionaje parlen de Barcelona com si fos una mena de parc temàtic. Què és el que no els agrada d'aquesta Barcelona?
- Quan viatges i fas concerts a la resta de l'estat, t'adones que a Barcelona la gent no surt a gaudir, sinó que surt a aparentar. Sembla que si et veuen ballar és vulgar. A Madrid o Sevilla o a La Corunya la gent va de concert disposada a cridar, a cantar les cançons i a saltar. En un bolo d'aquí, la gent gaudeix per dins i es dedica a mirar quina "pedalera" portes, quin acord fas o si portes celleta o no. Fins i tot, nosaltres vam cometre l'error de treure un DVD i gravar-lo a Barcelona, quan a qualsevol altre lloc la gent ho gaudiria més. Quan vam veure el DVD ens vam adonar que la gent estava quieta! És aquesta actitud de "que no em vegin que m'ho estic passant bé". És com un restrenyiment! Barcelona està molt restreta...
- Els efectes de la tradicional contenció catalana?
- En Joanra fa cinc anys que viu a Madrid i la diferència es nota bastant. Madrid és molt més lletja i grisa, cert. Però la gent és més oberta. El toc mediterrani de Barcelona és una barreja de toc mediterrani, francès i europeu. No acaba de ser Itàlia o Grècia, som diferents. Per a nosaltres, dir això és complicat, perquè és com criticar els nostres. I, d'alguna manera, nosaltres com a públic també hem estat així.
- També miraven les "pedaleres"?
- Sí, prioritzant la forma sobre el fons. Tenir aquesta fama de ciutat modernista fa que, de vegades, ens importi ser més avantguardista que ningú. I l'avantguardisme per l'avantguardisme és una trivialitat com qualsevol altra. Aquí o ets el més cool del barri... o ho tens cru. Però això no és Barcelona, ens confonem. Això és "una" Barcelona, amb l'afegit que aquesta marca el caràcter de la ciutat. Però també hi ha una Barcelona multicultural, una altra que va a veure els concert de Raphael, etc... Hi ha moltes Barcelones en realitat, però n'hi ha una que té un caràcter que no hi és en d'altres ciutats. És un tarannà que ha marcat una minoria, on hi ha una línia oficial amb gent que porta una línia impostada. Si visquessin en un altre lloc es deixarien emportar per l'ambient i s'adonarien que són més feliços. Per desgràcia, hi ha una línia molt purista que marca molt. Viatjant tant com hem viatjat, hem après a quedar-nos amb el millor de cada lloc.
- Venien d'una època molt intensa, frenètica, que va culminar amb un any sabàtic. Després de la pausa arriba El Poeta Halley.
- Sempre hem anat una miqueta atropellats per les agendes, per la gira i els estudis, i és la primera vegada que fem un disc així, amb pausa. Amb La noche eterna. Los días no vividos (2012) vam fer el darrer concert un 28 de desembre i entràvem a l'estudi el 9 de gener! Teníem clar que això no podia seguir, que havíem de parar, descansar i revisar els nostres. Per això vam fer la pausa l'any 2015, una aturada que hem aprofitat per adequar un local on ara podem treballar tranquils i a gust. Necessitàvem posar el fre de mà i posar en pràctica l'slowthinking. Ha estat l'any en què ens vist més a dins del local, treballant junts i provant sons, canviant estructures de les caçons. Hem jugat a fer d'artesans de les cançons.
- És una manera nova de treballar?
- Abans no teníem temps de fer-ho així. L'agenda ens portava a anar tirant i a improvisar quan ens trobàvem un obstacle. Aquesta vegada no. Hem fet molta més producció nosaltres mateixos més que a l'estudi, i en Santi ha tingut més temps per treballar les lletres. També hem tingut les il·lustracions i el disseny molt abans, i això ens ha permès treballar molt tranquils. Bàsicament, aquesta tranquil·litat és la diferència d'El Poeta Halley amb els nostres altres discos.
- El seu disc més racional?
- Molt possiblement. Ara veiem que els altres àlbums són més innocents, més fruit del moment. I aquest és més pensat, sí.
- A El Poeta Halley les cançons duren més i tenen tempos més calmats. Un slowthinking que ha portat més pausa. Es troben en allò que diuen la "maduresa pop"?
- Alguna cosa té a veure. En el nostre cas, és molt buscat, perquè, per primera vegada, les cançons tenien cintura i eren flexibles. I ara nosaltres també tenim més confiança, en sabem més, tenim més eines i trucs. Los males pasajeros era un tema que abans durava dos o tres minuts. Al disc ha acabat durant cinc minuts perquè –després que ens enviés a la merda (riuen)– vam respectar la lletra que portava en Santi, molt llarga. Vam decidir que ens hauríem de buscar la vida per a què tingués la mateixa estrofa i no fos avorrida. En aquest sentit, volíem que quedés clar que la història de cada cançó és important, i que no les hem retallat per fer que fossin més audibles.
Julián Saldarriaga i Santi Balmes Foto: Adrià Costa
- És curiós que sigui el procés vital i el disc on més toquen de peus a terra, i, en canvi, el concepte sigui el més espacial, agafant com a referent el Cometa Halley.
- És un disc que està fet des del planeta terra, però El Poeta Halley ens donava una llicència per expandir el camp d'acció. Una de les coses que provoca que les lletres i personatges siguin tan aeris és que la temàtica és molt "elevada". Quan es parla del món espiritual, diuen que les girafes tenen el coll alt perquè són éssers espirituals. En canvi, els temes més terrenals són els que són de panxa. Aquest disc té temes molt "de girafa", com la recerca de la bellesa i de la inspiració, d'aquestes coses que quan intentes agafar-la fugen de les mans. És una cosa abstracta. Ho diem en alguna lletra: "aquella paraula que no acabo de trobar per acabar el vers". Aquest disc té molt poc de cap, malgrat que està fet amb molta premeditació i racionalitat. Però la temàtica de dins no té res a veure amb el cervell. Té a veure més amb el subconscient, amb la ment, amb l'esperit.
- Les lletres estan especialment treballades per aconseguir aquest efecte.
- Quan fem les lletres no som conscients del què hem escrit. Qui no hagi arribat a aquest punt no sap el que es perd. És l'eliminació del teu propi jo, estàs fent d'intermediari amb una cosa que està a l'inconscient col·lectiu de la gent. Per això sempre hi ha aquests símils atmosfèrics. Quan les fas, en certa manera et converteixes en mèdium, i hi ha un punt d'estat alterat de la consciència, com de trànsit. Per això el tema dels Psiconautas: fer exercicis d'esport de risc mentals, anar més enllà del què la teva pròpia consciència et porta. És perillós si no ho tens controlat, però té moments molt màgics, perquè de vegades estàs escrivint, però sembla que algú t'ho estigui dictant.
- Per això li han demanat a Serrat que col·labori al disc, perquè és un d'aquests referents que fa de "mèdium"?
- Sí, ell és un dels màxims exponents d'això. D'alguna manera, l'artista és intermediari amb un sentit comú i una cosa molt particular. Hi ha alguna cosa màgica, on et perds i et desintegres. I aquest és el vici al qual t'enganxes, no pas als aplaudiments!
- Però els aplaudiments també donen adrenalina, no?
- Sí, però son la conseqüència, no pas l'origen.
El vinil d'«El Poeta Halley», vuitè disc de Love of Lesbian Foto: Adrià Costa
- Love of Lesbian sempre ha estat un grup molt generós a l'escenari, amb una posada en escena d'entrega total, ball i diversió. Canviarà la seva actitud amb aquest nou rumb d'El Poeta Halley?
- Hem fet un stage on procurarem no repetir la dinàmica del show que fèiem fins ara, es tracta de fer una gira més d'acord amb el disc. Abandonarem les disfresses (riuen). Amb tot, no acabarem amb el repertori més divertit i extravertit, tot i que serem una mica més sobris, amb un repertori on tots les temes tindran a veure entre si. I també tocarem alguns temes antics que fa temps que no tocàvem. Pensem que el que ha de tenir presència són les cançons.
- A Contraespionaje parlen de Barcelona com si fos una mena de parc temàtic. Què és el que no els agrada d'aquesta Barcelona?
- Quan viatges i fas concerts a la resta de l'estat, t'adones que a Barcelona la gent no surt a gaudir, sinó que surt a aparentar. Sembla que si et veuen ballar és vulgar. A Madrid o Sevilla o a La Corunya la gent va de concert disposada a cridar, a cantar les cançons i a saltar. En un bolo d'aquí, la gent gaudeix per dins i es dedica a mirar quina "pedalera" portes, quin acord fas o si portes celleta o no. Fins i tot, nosaltres vam cometre l'error de treure un DVD i gravar-lo a Barcelona, quan a qualsevol altre lloc la gent ho gaudiria més. Quan vam veure el DVD ens vam adonar que la gent estava quieta! És aquesta actitud de "que no em vegin que m'ho estic passant bé". És com un restrenyiment! Barcelona està molt restreta...
- Els efectes de la tradicional contenció catalana?
- En Joanra fa cinc anys que viu a Madrid i la diferència es nota bastant. Madrid és molt més lletja i grisa, cert. Però la gent és més oberta. El toc mediterrani de Barcelona és una barreja de toc mediterrani, francès i europeu. No acaba de ser Itàlia o Grècia, som diferents. Per a nosaltres, dir això és complicat, perquè és com criticar els nostres. I, d'alguna manera, nosaltres com a públic també hem estat així.
- També miraven les "pedaleres"?
- Sí, prioritzant la forma sobre el fons. Tenir aquesta fama de ciutat modernista fa que, de vegades, ens importi ser més avantguardista que ningú. I l'avantguardisme per l'avantguardisme és una trivialitat com qualsevol altra. Aquí o ets el més cool del barri... o ho tens cru. Però això no és Barcelona, ens confonem. Això és "una" Barcelona, amb l'afegit que aquesta marca el caràcter de la ciutat. Però també hi ha una Barcelona multicultural, una altra que va a veure els concert de Raphael, etc... Hi ha moltes Barcelones en realitat, però n'hi ha una que té un caràcter que no hi és en d'altres ciutats. És un tarannà que ha marcat una minoria, on hi ha una línia oficial amb gent que porta una línia impostada. Si visquessin en un altre lloc es deixarien emportar per l'ambient i s'adonarien que són més feliços. Per desgràcia, hi ha una línia molt purista que marca molt. Viatjant tant com hem viatjat, hem après a quedar-nos amb el millor de cada lloc.
Julián Saldarriaga. Foto: Adrià Costa