14
de març
de
2016, 12:45
Actualitzat:
15
de març,
18:11h
Alguns analistes han parlat de “terratrèmol” per definir el que va passer ahir a tres estats federats d’Alemanya. La irrupció de l’Alternativa per Alemanya (AfD) als parlaments de Saxònia-Anhalt, Renània-Palatinat i Baden-Württemberg i l’afebliment dels dos grans partits del país, la CDU i l’SPD, duran hores difícils al govern de gran coalició que encapçala Angela Merkel. Ja es comencen a escoltar veus que reclamen un canvi de política.
Tornen les velles tensions entre la CDU i la CSU
És un clàssic de la política alemanya. La democràcia cristiana és una força política formada per dos partits, la CDU a tot Alemanya menys a Baviera, on la CSU ocupa el seu espai com a partit sobirà i amb una línia pròpia, més tradicional. Les dues sigles són germanes i alhora rivals, ja que la CSU governa a Baviera des de fa dècades i aporta al germà gran un bon grup de vots i diputats que la converteix en un poder fàctic intern. En dues ocasions, la CSU ha aconseguit que un dels seus dirigents fos el candidat a la cancelleria del bloc democristià: Franz-Josef Strauss el 1980, i Edmund Stoiber el 2002. Van perdre en tots dos casos.
Ara, però, es reobren les tensions que sempre han existit entre CDU i CSU. Horst Seehofer, un populista que detesta Merkel, és el líder de la dreta bavaresa i ja ha reclamat que la cancellera prengui bona nota dels resultats electorals, i simplement, faci un gir radical en la seva política envers els refugiats. Seehofer, ambiciós i aspirant a tot, ha dit, això sí, que continua creient que Merkel ha de romandre en la cancelleria.
AfD, d’euroescèptic a ultra
L’Alternativa per Alemanya s’ha situat ara en el cor de la política europea. És un maldecap i alhora una gran incògnita. Es tracta d’un partit de nova fornada, amb poc més de tres anys de vida i que ja ha experimentat alguns salts ideològics. Va ser fundat per un grup d’acadèmics de línia conservadora i euroescèptica, situats en l’entorn de la CDU i de l’FDP, el Partit Liberal. Eren persones com Bernd Lucke i Hans-Olaf Henkel, que seguien la petjada de l’UKIP, el partit euroescèptic britànic. Volien ubicar-se en la dreta de Merkel, propugnaven sortir de la zona euro i el rebuig al rescat de Grècia.
Però molt aviat van aplegar-se en el si de l’AfD grups organitzats més extremistes, molts d’ells provinents de Pegida, el moviment xenòfob i racista que s’ha estès en molts estats de la república federal. Això va culminar en un xoc intern, la defenestració de Lucke i Henkel, i l’ascens al lideratge de Frauke Petry. Es dóna el cas que els anteriors dirigents del partit van ser elegits eurodiputats en les darreres eleccions europees, i van ser acollits en el grup liderat pel Partit Conservador britànic.
L’AfD ha guanyat vots amb un discurs antiimmigrants, però en el seu programa hi ha altres punts que el cataloguen com a reaccionari en tots els camps. El partit es mostra escèptic quant al canvi climàtic i es mostra defensor de la família tradicional. Recentment es va oposar a que en els continguts educatius de les escoles de Baden-Württemberg l’homosexualitat fos presentada com una expressió més de la sexualitat. L’AfD també s’oposa a l’extensió de les energies renovables.
La visió optimista
Hi ha, amb tot, una lectura dels resultats electorals de diumenge que inclou també elements positius. Alguns observadors assenyalen que el que l’electorat ha expressat és malestar amb la classe política, però també identificació amb nous lideratges del tot allunyats del que representa l’AfD. Així s’explica l’èxit de Winfried Kretschmann, gran vencedor a Baden-Württemberg, d’on era president i que ha estat reelegit. Kretschmann és membre dels Verds i defensa la política de Merkel amb els refugiats.
Kretschmann ha entrat molt bé en un electorat que és bastant conservador. Té poc a veure amb el que representen els Verds en altres parts d’Alemanya. Llueix la seva fe catòlica i el seu matrimoni de tota la vida. Ha tingut bona cura de mantenir bones relacions amb el món de l’empresa.
A Renània-Palatinat, la socialdemòcrata Malu Dreier ha estat la gran guanyadora. També, paradoxalment, ha estat una defensora de Merkel quan a acollida als refugiats, mentre en el si de la CDU molts xiuxiuegen contra la cancellera. Potser la contradicció és que Merkel ha de veure com els qui l’elogien són membres dels altres partits, i a casa seva haurà de plantar cara al sector més dretà. Venen mesos interessants.
Tornen les velles tensions entre la CDU i la CSU
És un clàssic de la política alemanya. La democràcia cristiana és una força política formada per dos partits, la CDU a tot Alemanya menys a Baviera, on la CSU ocupa el seu espai com a partit sobirà i amb una línia pròpia, més tradicional. Les dues sigles són germanes i alhora rivals, ja que la CSU governa a Baviera des de fa dècades i aporta al germà gran un bon grup de vots i diputats que la converteix en un poder fàctic intern. En dues ocasions, la CSU ha aconseguit que un dels seus dirigents fos el candidat a la cancelleria del bloc democristià: Franz-Josef Strauss el 1980, i Edmund Stoiber el 2002. Van perdre en tots dos casos.
Ara, però, es reobren les tensions que sempre han existit entre CDU i CSU. Horst Seehofer, un populista que detesta Merkel, és el líder de la dreta bavaresa i ja ha reclamat que la cancellera prengui bona nota dels resultats electorals, i simplement, faci un gir radical en la seva política envers els refugiats. Seehofer, ambiciós i aspirant a tot, ha dit, això sí, que continua creient que Merkel ha de romandre en la cancelleria.
AfD, d’euroescèptic a ultra
L’Alternativa per Alemanya s’ha situat ara en el cor de la política europea. És un maldecap i alhora una gran incògnita. Es tracta d’un partit de nova fornada, amb poc més de tres anys de vida i que ja ha experimentat alguns salts ideològics. Va ser fundat per un grup d’acadèmics de línia conservadora i euroescèptica, situats en l’entorn de la CDU i de l’FDP, el Partit Liberal. Eren persones com Bernd Lucke i Hans-Olaf Henkel, que seguien la petjada de l’UKIP, el partit euroescèptic britànic. Volien ubicar-se en la dreta de Merkel, propugnaven sortir de la zona euro i el rebuig al rescat de Grècia.
Però molt aviat van aplegar-se en el si de l’AfD grups organitzats més extremistes, molts d’ells provinents de Pegida, el moviment xenòfob i racista que s’ha estès en molts estats de la república federal. Això va culminar en un xoc intern, la defenestració de Lucke i Henkel, i l’ascens al lideratge de Frauke Petry. Es dóna el cas que els anteriors dirigents del partit van ser elegits eurodiputats en les darreres eleccions europees, i van ser acollits en el grup liderat pel Partit Conservador britànic.
L’AfD ha guanyat vots amb un discurs antiimmigrants, però en el seu programa hi ha altres punts que el cataloguen com a reaccionari en tots els camps. El partit es mostra escèptic quant al canvi climàtic i es mostra defensor de la família tradicional. Recentment es va oposar a que en els continguts educatius de les escoles de Baden-Württemberg l’homosexualitat fos presentada com una expressió més de la sexualitat. L’AfD també s’oposa a l’extensió de les energies renovables.
La visió optimista
Hi ha, amb tot, una lectura dels resultats electorals de diumenge que inclou també elements positius. Alguns observadors assenyalen que el que l’electorat ha expressat és malestar amb la classe política, però també identificació amb nous lideratges del tot allunyats del que representa l’AfD. Així s’explica l’èxit de Winfried Kretschmann, gran vencedor a Baden-Württemberg, d’on era president i que ha estat reelegit. Kretschmann és membre dels Verds i defensa la política de Merkel amb els refugiats.
Kretschmann ha entrat molt bé en un electorat que és bastant conservador. Té poc a veure amb el que representen els Verds en altres parts d’Alemanya. Llueix la seva fe catòlica i el seu matrimoni de tota la vida. Ha tingut bona cura de mantenir bones relacions amb el món de l’empresa.
A Renània-Palatinat, la socialdemòcrata Malu Dreier ha estat la gran guanyadora. També, paradoxalment, ha estat una defensora de Merkel quan a acollida als refugiats, mentre en el si de la CDU molts xiuxiuegen contra la cancellera. Potser la contradicció és que Merkel ha de veure com els qui l’elogien són membres dels altres partits, i a casa seva haurà de plantar cara al sector més dretà. Venen mesos interessants.