Valero Sanmartí, el fill bastard que Catalunya mereixia

Hi ha poques persones que hagin fet més per aquest petit país que Valero Sanmartí. El fet que diguin que és un personatge fictici amb l’aparença de Tom Selleck enalteix la seva figura. I és que, realment, hi ha algú al darrere d’en Valero, algú que es dedica a fer una dissecció destructiva de la societat catalana tan allunyada de la realitat com els projectes de BCN World o Port Aventura podien semblar-ho fa uns anys. Amb Jo només il·lumino la catalana terra i, ara, amb Los del Sud us matarem a tots, Sanmartí no deixa canya dreta. 

Si el primer llibre era una recopilació dels escrits del seu blog sobre Catalunya, aquest últim, que es va presentar la setmana passada a la Llibreria Taifa, continua amb la temàtica nacional però portant-la al terreny de la ciència-ficció apocalíptica i passada de voltes. L’autor es converteix en coprotagonista de la història que ambientada a la Catalunya del 2032, en que el lector ha d’escollir la seva pròpia aventura. L’escenari futurista que presenta la novel·la és de traca i mocador: el país viu sota domini andorrà i Barcelona és la ubicació final on s’ha traslladat el BCN World i que ha convertit la ciutat en una bacanal, encara més atapeïda de turistes. 

En aquest desastrós context que Valero Sanmartí explica en 370 pàgines i en que es poden triar entre 36 finals diferents, l’únic que li falta a la pàtria és una guerra civil. Els del sud, amb el protagonista de Flix al capdavant, es revolten contra la Catalunya Vella amb una especial obsessió per conquerir ciutats com Girona o Vic i relatar-ne amb tot luxe de detalls els tarannàs dels seus vilatans. 

Panteres roses i licor d’arròs
 
El dilluns, l’editorial Males Herbes (que ha publicat els dos llibres en qüestió) va organitzar una presentació a la llibreria Taifa de Gràcia que, com era de preveure, no va tenir res de convencional. Carles Puigdemont, Mark Serra, Pilar Rahola o els clients del Veritas no estaven convidats a la cita, així ho acreditava el cartell que es podia llegir a l’entrada. A dins, una multitud que els organitzadors no esperaven, ocupava tots els passadissos, alguns, fins i tot, havien arribat amb temps per reservar-se lloc a primera fila. 

Indistintament de si s’estava al davant o al darrera, un cop va començar l’espectacle tothom va rebre. Amb el suport d’un projector que ensenyava fotomuntatges amb un desmesurat ús del paint, un noi amb camisa hawaiana feia de mestre de cerimònies i un altre passava les diapositives. Qui era Valero Santmartí? Tan hi feia, la qüestió era qui la deia més grossa (càntics com "Puigdemont al paredón" o "visca la incultura" ho certificaven) i qui la feia més grossa. Com va quedar demostrat, el vencedor en ambdós casos va ser el dels estampats de palmeres, que amb un marcat accent del sud repartia estopa a tot allò que es mogués.

Per amenitzar una mica la vetllada, al final de la presentació es van servir carns i fluids de l’autor, en forma de Panteras Rosa i licor d’arròs. També es van signar llibres per part dels dos personatges, tot i les contraindicacions que deien que sota cap concepte es firmarien. Veurem si aquestes mostres d’amabilitat aconsegueixen que el segon llibre arribi a les xifres del primer, que ha arribat a la quarta edició.