L’escriptora mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941) acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura per part del CONCA, una nova fita que s’emmarca en una sèrie de bones notícies com l’èxit de crítica i públic del seu darrer volum de poesia, Fred als ulls (Cafè Central/Eumo Editorial, 2015), o la publicació d’una biografia conversada, Massa deutes amb les flors, de Sebastià Portell (Lleonard Muntaner Editor, 2016). Aquestes obres ja imprescindibles ens mostren de forma viva i descarnada les seves emocions, els seus pensaments, la seva mirada i la seva forma de viure com mai abans. Després d’una sèrie d’actes a Mallorca, ara Vicens, que acaba de celebrar el seu setanta-cinquè aniversari, arriba a Barcelona per ser protagonista d’una sèrie d’actes essencials. Aquest dijous 31 de març, a partir de les 18 hores, a Arts Santa Mònica es durà a terme l’acte central d’homenatge, divendres 1 d’abril exposarà la seva obra a la Llibreria Alexandria de Sant Cugat i dilluns 4 participarà al cicle “Dilluns de poesia”. Parlem de primera mà amb "La Gran Dama de les Lletres Catalanes" perquè ens desvetlli les nostres inquietuds.
 
- Fred als ulls és la seva obra més descarnada, allà on es despulla de forma total i salvatge per aconseguir un llibre veritablement místic. Quin és el pinyol fundacional d’aquest llibre tan únic i devastador? O, dit d’una altra manera, de quina manera entén Fred als ulls? Com l’explicaria?
- Vaig tenir problemes amb la vista, em passava moltes hores amb els ulls clucs estirada al sofà escoltant música o simplement amb la ment esvaïda i de tant en tant anaven apareixent els poemes. És clar que havia d’aixecar-me, cercar paper i bolígraf i escriure de pressa perquè els versos no em fugissin. Llavors em demanava: i per què ara aquest vers, aquesta punyida? Ve de mi o ve de fora, d’una consciència col·lectiva? O potser cau des de la memòria més amagada, aquell indret on els records s’han fosos, s’han tornat flòbies de la pròpia vida que vaguen sense ordre pel subconscient? Sóc incapaç d’explicar Fred als ulls, fins i tot a mi mateixa. L’única cosa que puc dir és que és un llibre de poemes escrit des de la fosca. Des de l’aire.
 
- Com va començar a escriure poesia?
- D’una manera espontània. El dia 3 d’agost del 2006. Prenia el sol sota una ombrel·la, a una petita terrassa de casa meva.
 
- Per què creu que li va passar?
- Feia tres anys que mon pare havia mort. Quan mon pare va morir, als 93 anys, no vaig plorar; vaig pensar quina sort que ha tingut, una vida llarga sense a penes perdre facultats físiques. I, crec, al cap de tres anys, els poemes de Lovely van ser les llàgrimes per la mort de mon pare. Ja que els poemes parteixen d’ell, aprofito la seva vida d’home de la mar que com tants d’altres va haver d’anar-se’n fora a guanyar-se la vida, fugint de la pobresa que hi havia a Mallorca.
 
- Pensa que un poeta ha de ser o bé adolescent o bé madur per escriure, o l’edat no té cap tipus d’influència?
- Sempre he pensat que la poesia, l’art en general, no té, no ha de tenir edat ni sexe.
 
- Veu diferències entre els seus llibres de poesia?
- Quant a Lovely sempre dic que el vaig escriure perquè la vida em va començar a caure a trossos i vaig creure que els versos eren el millor recipient per agafar-los. És  més físic que Sota el paraigua el crit que és més un llibre de passar comptes amb la fe, amb l’amor i amb els morts. Llavors Fred als ulls em va venir d’una manera tan immaterial que la meva lluita quan el reescrivia (mil vegades el vaig reescriure) era donar-li una forma lleugera de suspensió en el temps. Per tant crec que són tres llibres bastant diferents. Espero però que els uneixi una mateixa veu i una mateixa exigència de perfecció.
  
- Tot i que no ha estat fins ara que ha treballat versos, la veritat és que les seves obres sempre han estat fortament dotades d’un element líric considerable. Per ser bona, i profunda, creu que una novel·la ha de ser necessàriament poètica?
- Penso que la prosa s’ha d’adaptar al tema i als personatges. La poesia, si de cas, corre entremig de la prosa. Ha de ser invisible, ha de crear atmosfera, aprofundir o recalcar les emocions i els sentiments, la bellesa que ens aclapara fins i tot en els moments més terribles i dolorosos. Ja que la poesia està per totes bandes. Ser capaç d’agafar-la... Incorporar-la i que el lector la senti però no la vegi.
 
- Hi ha diferència quan escriu novel·la i quan escriu poesia? Fa servir la mateixa metodologia?
- La novel·la, la història que vull contar abans de posar-m’hi ha estat molt pensada. La forma, el ritme de la prosa, el lèxic adient. A vegades durant mesos, fins que, crec, els personatges estan prou madurs per treballar amb ells. O per treballar junts. Ja que per mi arriben a ser tan reals que omplen la casa. Però l’exigència o metodologia és semblant. Tinc tendència a pesar les paraules com si pesés or. Sé que tinc entre mans un material molt valuós i esmunyedís.
 
- Ens pot explicar com funcionen els teus processos d’escriptura quan escriu una cosa o l’altra?
- Quan escric narrativa és allò d’asseure’m durant hores i intentar donar forma a una història que he anat madurant; no escriure més d’una pàgina seguida per no deixar-me endur per la facilitat. Reescriure-la. Pot durar hores. En canvi mai m’assec a escriure poesia però alhora escric sempre seguit. A qualsevol lloc i a qualsevol hora. Em refereixo que puc estar una setmana sense mirar els poemes però mentalment els vaig treballant, ajustant; no me’n puc desfer. La veritat és que emprenyen.
 
- Què li interessa, literàriament parlant?
- No m’ha abandonat mai la quimera de quan era nina: em creia que amb les paraules, si aconseguia tenir-ne moltes, arribaria a alguna mena de saviesa. He d’admetre que una mica m’han decebut.
 
- Què tal l’experiència de publicar dins la ja mítica col·lecció de Jardins de Samarcanda?
- L'experiència ha estat molt bona. Publicar en una editorial on els editors són poetes, on saps del cert que estimen el que editen, sempre és un luxe.
 
- I què sent davant d’aquest llibre que li ha fet i dedicat en Sebastià Portell, Massa deutes amb les flors, la seva biografia dialogada?
- Tot el mèrit és de l’autor, d’en Sebastià Portell, evidentment. Ha fet una gran feina, amb emoció, i jo només puc estar-li agraïda.
 
- I ara ha aconseguit el Premi Nacional de Cultura, què se sent quan li valoren la feina amb alegries com aquesta?
- Estic contenta, clar, però els premis no són importants, el que s’ha de fer és construir una obra viva i poderosa, que pugui durar.
 
- Alguns la consideren la "Gran Dama de les Lletres Catalanes", està d’acord amb aquest títol que li han atorgat?
- A veure... I et contesto amb un somriure: deu ser gent que m’estima, que m’ho diu en pla manyac. Jo fujo de jactàncies.
 
- Quins projectes té entre mans?
- Malvisc amb un nou llibre de poemes.
 

Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, de Sebastià Portell

Llibre-entrevista sobre la vida i l’obra de l’escriptora Antònia Vicens Editorial: Lleonard Muntaner Editor Any: 2016 "Desenganya’t, lector: no trobaràs en aquestes pàgines un tractat sobre la vida. Tampoc sobre literatura. Ni tan sols un fulletó que argumenti la importància de l’obra d’aquesta autora: és precisament llegint-la, que te n’adonaràs i no voldràs abandonar-la. L’obra sempre abans que res, per davant de tot. Davant la proposta d’aquest projecte, la seva resposta va ser clara: un sí i humilitat. «No sé si se’n podrà arribar a fer un llibre, de la meva vida!», i ara tu també el vius, el llegeixes, l’escrius, el tens a les mans."