Marina Espasa: «No m'agrada gens la divisió entre literatura urbana i rural»

Barcelona s'omple misteriosament de cérvols, mentre la Minerva s'enamora del Ricard i el temps comença a fer salts. Aquests són alguns ingredients d'El dia del cérvol (L'Altra, 2016), la segona novel·la de Marina Espasa (1973) després de La dona que es va perdre (Empúries, 2012). Quatre anys que han servit per depurar el seu estil i per concentrar la pulsió d'una ciutat a través d'una quotidianitat plena de tocs fantàstics. Parla ràpid, riu amb franquesa. Com les seves novel·les, Marina Espasa és de conversa trepidant, de referències contínues que teixeixen, a la perfecció, una intriga que busca una resolució i que sempre té els peus arrelats en la vivència de l'ara mateix.

- El cérvol és un element força clàssic de la iconografia "hipster". Per què el tria com a motiu centrifugador de la novel·la?
 
- Parteix de la realitat, perquè realment en veia per tot arreu! Em preguntava per què insisteixen tant amb el cérvol. Ho veia en botiguetes, en marques de roba, en tasses, als caps de cérvol penjats als locals, etc. De fet, la botiga que faig sortir al llibre és una botiga real que hi ha al carrer Bonavista, que és d'un amic meu. Està tota decorada amb cérvols. I ell diu que és perquè li agrada.
 
- Aquesta moda és una "invasió subtil", pràcticament com a la novel·la...
 
- Sí! Llavors vaig començar a fantasiejar amb aquesta idea, com bé dius, d'invasió. A la botiga que et dic, pràcticament tota la roba és importada, especialment de Suècia. I vaig començar a pensar... i si tot això fos una tapadora d'alguna cosa? I si fos un negoci que, en realitat, no només es dedica a importar roba, si no una altra mena d'informació? La trama surt a partir d'aquí i de veure altres coses per tota la ciutat. A molts bars de Gràcia i de Sant Antoni, que és on es concentra més tot això, està ple de cérvols a les parets, fent de penjadors, amb logotips...
 
- El cérvol és ple de simbolisme, tal com explica: beu per curar-se les ferides, per saciar una set que mai no s’acaba, perquè la set sempre és de desig i el desig és l'engranatge de la vida.
 
- Com que la Minerva –la protagonista– és medievalista, el cérvol m'anava molt bé per lligar-ho amb la tesi que estava escrivint, justament perquè és un animal que té molta simbologia. I, a sobre, és bonic, amb aquelles banyes... La tradició diu que el cérvol és un ésser que viu molts anys. Els antics el van considerar un animal mític, molt potent, també com a materialització de la virilitat.
 
- Per què creu que hi ha aquesta tirada per tot allò nòrdic a casa nostra? Ikea, el disseny, la moda, el modus vivendi que reivindica la serenitat...
 
- És que no només són els cérvols! A nivell d'imatge, una altra de les obsessions que tenia és aquesta fal·lera dels "modernets" per posar cap d'animal a la gent, que ja vam veure al programa del Bestiari, o al cartell del Sónar. Mentre ho veia i hi reflexionava, pensava que hi havia d'haver un escriptor tipus Walter Benjamin que en fes un assaig i que intentés respondre la pregunta que em feies: "per què tot això?"
 
- Aquesta fascinació pel nord no és d'ara, però. Sempre hi hem tingut tirada, com demostra el cèlebre poema de Salvador Espriu: "nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç".
 
- El mite diu que allà a dalt sí que estan ben organitzats. Però no és pas veritat, perquè ara ens arriba molta més literatura que també ens mostra els errors. A mi, com que m'agrada molt la novel·la d'espies i política, vaig pensar fer una trama on hi hagués una organització secreta que fos europea i amb dues societats que lluiten entre si.
 
- De fet, el llibre destapa el costat més malvat i glacial dels nostres veïns del Nord, amb els "Atletes del Nord" i els sues oposats, els "Ganduls del Sud". Tota una declaració d'intencions.
 
- Hi ha una mica d'ironia, però vaja, és la imatge que tenim de la "raça ària", que són molt alts, esvelts, forts i tots atletes... Sense intenció de fer "spoilers", aquests Atletes del Nord són un club d'ultradreta camuflat, i els Ganduls del Sud serien antifeixistes. I és la broma aquesta que la ultradreta sempre està més ben organitzada i, en canvi, l'esquerra és un caos, sempre discutint entre ells i mal avinguts. I mira, ara ho veiem: a Europa no paren de pujar, els de la ultradreta...
 
- És un bon diagnòstic simbòlic d'aquesta frontera invisible que hi ha a Europa entre Sud i Nord...
 
- Quan estava escrivint el llibre, l'any 2013, era el màxim apogeu de la Merkel i dels PIGS i, evidentment, tot això hi surt reflectit, d'alguna manera o altra.
 
- La novel·la d'espies hi és, com deia abans, però també hi ha un component social. Volia aquestes capes de lectura diferents?
 
- Sí, és una novel·la que té moltes capes. Potser ve pel fet que jo he estat guionista, i que això fa que no em sigui difícil muntar trames. Tendeixo a ser força estructurada, em faig esquemes, dibuixos i línies de colors... Amb aquesta novel·la vaig fer un primer intent de fer-ne menys, d'esquema, però vaig haver de tornar-hi. De moment, no tinc la capacitat de tenir-ho tot al cap i anar teixint mentalment. L'esquema, però, no és una presó, és més aviat una guia. Pots fer desviacions, sempre des d'una base. Si no, corres el perill de no saber què estàs explicant, i d'escriure a veure què surt... i crec que això no comporta un bon resultat.
 
- El dia del cérvol és molt diferent a la seva primera novel·la, tot i que el costumisme fantàstic hi és. És la "marca de la casa" de Marina Espasa?
 
- Que bé que ho diguis, perquè jo, quan l'escrivia, tenia por que el llibre s'assemblés massa a La dona que es va perdre. Crec que aquest nou llibre és una mica menys volat.
 
- Segueix, però, necessitant una dosi de fantasia per parlar de la realitat. A Catalunya hi ha molta tradició de fer-ho, hereva de Calders, Monzó, Pàmies, Perucho o també Joan-Lluís Lluís, a qui cita al llibre.
 
- Sí! Abans de començar a escriure no em plantejo si escriuré fantàstic o no, però gairebé sempre se me'n va cap allà. Puc començar amb una cosa més quotidiana, però de seguida m'interessa més l'altra part. Escriure, de fet, ja és una cosa absolutament quotidiana. M'interessa més, si fóssim en una cafeteria, esbrinar si a la rebotiga hi passa alguna cosa, més enllà de com és el cafè, de què diu al gent, de com parla... M'encanten com estan elaborades les teories de la conspiració. Per molt que les contradiguis, sempre hi ha un argument que et rebat.
 
- Les dues novel·les tenen punts comuns com aquesta quotidianitat "fantàstica" que dèiem, però també personatges desarrelats i una petjada de crítica social. Un dels personatges que apareix la novel·la és la Patricia Heras. Com arriba a ser-ho?
 
- A mitja redacció de la novel·la, vaig veure el documental Ciutat Morta, i em va colpir. Tot just després, em vaig comprar el llibre de la Patricia Heras i, més que la poesia, em van agradar molt els dietaris, on explicava què feia, amb qui anava, com veia la ciutat, etc. Recordo que vaig veure la pel·lícula al DocsBarcelona, uns dos mesos abans que sortís a la televisió. Vaig sortir molt atordida del CCCB, i em vaig plantejar quina era la ciutat on vivia. I ja que tenia aquell element fantàstic, amb els cérvols i els salts temporals, vaig pensar que podia incloure-la i que la Minerva hi parlés. Per això vaig situar com a localització el cementiri del Poblenou, que és on visc. I tot em quadrava!
 
- Tot està molt condensat, amb un ritme molt trepidant. Buscava que fos així?
 
- No sóc gaire lectora de novel·la negra o thrillers, però sí que m'agrada molt acabar els capítols de manera picada, amb ganes de començar el següent. Deu ser per la formació de guionista, que no faig meandres...
 
- Mitja novel·la passa a Barcelona i l'altra mitja a Suècia. Per què aquestes dues escenografies entre ruralia i urbanitat?
 
- És fet expressament. No m'agrada gens aquesta divisió entre literatura urbana i rural. Era per contradir, una demostració que no pots definir la meva novel·la totalment com a novel·la urbana o com a novel·la rural. M'agrada molt jugar amb això. Fins i tot volia que les descripcions de la ciutat fossin tractades com a paisatge. I tractar les descripcions de rius i boscos com si fossin una ciutat.
 
- És una escriptora que mostra els referents i les lectures del moment, sense pudor. Des de la primera pàgina, amb El dia del Watusi, però també Diari d’Escània i Univers endins, d'Enric Cassasses, que ell va escriure a Suècia l'any 1980.
 
- Vaig llegir el llibre del Casasses l'any 2012, un cop acabada la primera novel·la. I em va encantar. Fins i tot vaig viatjar a Escània per conèixer tot allò de primera mà, tenia ganes de veure el poblet on ell havia viscut feia tants anys. Vaig prendre notes, vaig fer moltes fotos... Un temps després, ja a la Ledig House, vaig tenir la sort que el paisatge no era tan diferent de Suècia i em va anar bé per polir coses, precisament, d'aquesta part "nòrdica".
 
- La part de Barcelona em connecta molt amb Rayos, de Miqui Otero.
 
- Als dos ens agrada en Casavella! Com que la primera novel·la era tan imaginativa, aquesta volia que fos molt de Barcelona, amb noms de carrers reals, moltes passejades, i on la ciutat fes de personatge i de contrapunt.
 
- És la Barcelona que has trepitjat.
 
- Sí, jo visc al Poblenou.
 
- I s'ha afegeix, també, que el personatges de la Minerva Albertí és un alter ego claríssim, d'entrada ja pel nom. Tu també vas estudiar filologia romànica.
 
- Quan buscava una professió per la protagonista, vaig decidir que era perfecte que fos una doctorand que fa la tesi. Jo no la vaig fer, però tinc alguns amics que l'han anat fent aquest darrers anys i veus com estan tancats durant molts anys, passant-ho malament i renunciant a coses... I com, quan acaben, és molt alliberador.
 
- La tesi és sobre el temps circular en la literatura medieval francesa, i la Minerva, de fet, viu l'espai i el temps de manera molt particular.
 
- Per una banda, tot va ser una mica casual, perquè vaig haver d'endreçar un armari de casa dels meus pares, on hi va aparèixer una carpeta titulada "Treballs de la carrera". Un era sobre la novel·la artúrica, i em va sorprendre a mi mateixa, gairebé ni me'n recordava. Aleshores vaig rellegir un parell o tres de novel·les artúriques. I la que m'anava més bé per la història va ser la d'El cementiri perillós, anònim, perquè hi havia un cementiri i per la sensació de la Minerva d'estar morta i que tothom li digui que ho està.
 
- L'amor també és fonamental, al llibre, amb la relació entre la Minerva i El Ricard.
 
- És un noi que coneix en un bar, que després es retroben en una antiga fàbrica de cervesa... S'agraden mútuament. Primer sembla que només s'embolicaran una nit, després sembla que una mica més. Fins que ell li fa una proposta d'anar de viatge a Suècia i ella s'atreveix a fer-ho, a viure intensament, i tot amb l'excusa del Ricard.
 
- En Ricard és el lloc on aferrar-se que troba la Minerva quan té els problemes d'identitat, de replantejar-se qui és ella, la seva família.
 
- Exacte, es replanteja moltes coses. I a Suècia volia parlar d'això de l'enamorament, que és com una gran bombolla en la qual sembla que no passi el temps, que t'aïlles de la resta del món i també dels amics, amb un primer període on tot és meravellós, amb un paisatge bucòlic. I em serveix per això, sobretot pel tema del temps. Quan estàs molt enamorat no perceps igual el temps, oi? I això em servia per jugar.
 
- Compta amb una llarga trajectòria com a crítica literària. Com veu la panoràmica actual de nous autors catalans? Creu que formen part d'alguna cosa?
 
- No trobo que hi hagi una generació, sobretot perquè escrivim coses molt diferents i jo sóc més gran . Però mira, de gent que faci fantàstic, més aviat pocs. Ara, amb les Males Herbes sí que hi ha una producció més gran. Jo sóc jurat del Premi Documenta, i cada any llegeixo coses de gent realment molt jove. I l'únic que veig, dramàticament, és que escriuen pitjor el català. No sé què ho fa... potser l'educació, l'ESO... però els més joves escriuen molt malament la llengua, no avancem. En canvi, tenen idees molt bones.
 
- La darrera guanyadora del Documenta és l'Alicia Kopf, que ve dels món del  l'art conceptual.
 
- I es nota. per sort, hi ha gent que intenta fer coses que fugen de la convenció. Pensa que encara hi ha gent que escriu contes a l'estil Quim Monzó... i mira que en fa, d'anys! Ara s'està traduint Foster Wallace al català i estem flipant! Anem molt tard, perquè això era dels 80. M'agrada molt la feina de Periscopi, que ho fan, sobretot, pels autors que ara tenen vint anys. Ells han de llegir Foster Wallace, sí. Però anem una mica tard, sobretot pels que som més grans, que o bé ja l'hem llegit o bé l'hauríem d'haver llegit.