Albert Forns: «Escriure és un procés ple de petites victòries i moltes derrotes»

Albert Forns (Granollers, 1982) torna a l'actualitat literària amb Jambalaia (Anagrama, 2016), la primera obra guanyadora del premi Llibres Anagrama de novel·la. Sense perdre les traces ni el sentit de l'humor que el van portar a l'èxit amb Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), premi Documenta 2012, el llibre torna a ser vehiculat a través d'un alter ego que té molta mala bava, una mirada àcida i un munt de vincles –literaris, vitals i generacionals– que ens fan navegar per un món on sovintegen les aberracions del capitalisme i on la masturbació és entesa com a tècnica d'escapisme, entre d'altres qüestions. Ambientada a Montauk, Jambalaia també vol ser una història d'amor, una galeria de personatges, un fris de la vida literària del país i una crònica sobre com escriure una segona novel·la i no morir en l'intent.
 
- A Jambalaia, Albert Forns segueix disparant amb bala: "Si un s'atura a llegir les crítiques, res de res, fullaraca. La majoria són superficials, pura claca", hi trobem. Tan malament està la crítica catalana?
 
- En aquest llibre m'interessava retratar el món literari barceloní. Amb la publicació de la primera novel·la –Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)– passo a ser un actor d'aquest món i és llavors quan conec de primera mà tota una sèrie de coses: des de gent afartant-se en un aperitiu del dia de Sant Jordi, fins a crítics, el procés d'entrevistes, visites a televisions, etc. Veig el pa que s'hi dóna i decideixo que m'interessa retratar-lo amb una mica de mala llet. Pel que fa a la crítica literària, dic que hi ha molts crítics bons, però que també n'hi ha molts de dolents. Això és una realitat, a Catalunya i a la Xina. Però aquí s'hi afegeix la situació anòmala que patim, amb el castellà que se'ns menja i amb la convicció que, pel bé de tots, ens hauríem de prendre més seriosament la literatura.
 
- Potser ho provoca el fet que el país és petit i tothom s'acaba coneixent.
 
- En aquest camp, el país té dos defectes: un, el paternalisme d'aquells crítics que et psicoanalitzen; i l'altre, els textos sagnants i plens de bilis, innecessaris i que no ajuden a construir res i que tampoc ajuden a què l'autor millori. Jo sóc partidari de la crítica constructiva. En aquest sentit, quan publico una novel·la, jo espero el moment de la promoció, perquè em permet xerrar amb periodistes i, de vegades, aprendre coses del teu propi llibre que ni tu mateix sabies.
 
- Viu aquest assumpte des de les dues bandes, perquè vostè també és crític.
 
- De fet, ara que estic començant a fer crítiques –seguint la tradició endogàmica d'aquest país ple d'escriptors que fem crítica literària – sempre procuro parlar de coses amb les quals sé que puc gaudir. De la mateixa manera que intento no triar llibres que ja sé d'entrada que m'horripilaran i als quals hauré de donar una hòstia ben forta. Si faig un comentari d'un llibre, és perquè puc relacionar-ho amb altres coses i puc transmetre entusiasme.
 
- A Jambalaia veiem moments d'autoflagel·lació on mostra un ampli ventall de complexos literaris patològics ("El dimoniet de les idees fallides, el corcó de l'això no és prou bo, el lloro que repeteix que no sabràs fer-ho altre cop. Els mil fantasmes que, durant els anys que es gesti la nova novel·la, em convertiran en un ésser intractable i paranoic"). Realment és així?
 
- Sí. Quan escric, escric jo i tota la meva motxilla: el que he llegit, el que admiro, el que no, el que m'agradaria fer, allò a què m'agradaria assemblar-me. Tots aquests elements intervenen en el procés d'escriptura i fan que, per molt que hagis tingut una bona sessió, al vespre comencin a venir tots els dubtes. I això és un procés molt desestabilitzant, alhora que és ple de moments d'adrenalina. Per mi, escriure té molts micromoments. Quan t'encalles amb un adjectiu i no te'n surts, quan avances i ho resols, etc. És un procés ple de petites victòries i de moltes derrotes. No sóc gaire de voltes ciclistes, però té alguna cosa d'una etapa llarga, amb èpica, amb molts alts i baixos.
 
- També es pregunta si "és possible escriure una novel·la sobre l'escriptura".
 
- D'una manera o d'una altra, totes les novel·les van sobre l'escriptura. Fins i tot a les novel·les de ficció, on això és visible en la tria que fa l'escriptor, perquè el subtext és el d'un autor que pren decisions literàries. Escriure és una manera de pensar la literatura. I, en el fons, parlar sobre literatura ha de ser un mecanisme per parlar d'altres coses.
 
- A Jambalaia hi torna a haver humor, però carregat de més ràbia i denúncia social. Veiem conflictes com el de les grans superfícies que van menjant terreny als petits comerços i en algun passatge parla de rebentar-ho tot, a nivell social. Sorprèn aquest discurs polititzat.
 
- En la meva vida adulta dels últims quinze anys, he anat fent una deriva cap a posicions polítiques pràcticament antisistema. Jo volia fer una novel·la que fos un divertimento, amb un paio passejant per Amèrica i explicant coses. Però em vaig adonar que era impossible no prendre partit o jutjar-ho. Quan una societat té un complot de les automobilístiques per trinxar els transports públics, quan una societat confia només en aquestes grans superfícies que t'obliga a comprar les xocolatines de 100 en 100 i amb el que això suposa d'obesitat, només podem fer una cosa: denunciar-ho.
 
- També escriu que "tinc una idea al cap, però que bàsicament la meva idea de treballar és seure i esperar que em passin coses".
 
- Una manera de trobar material és observar. O observar coses interessants i tu anar-hi al darrere. Per mi és molt interessant que em vagin passant experiències que poden acabar sent literatura.
 
- En un passatge de la novel·la es troba amb uns escriptors, a Barcelona, a qui demana consells i opinió. "Pots fer bullir l'olla mentre escrius la novel·la bona de debò. / –Què vol dir bona de debò? / –Una novel·la prou idiota perquè es vengui sola", diu un d'ells.
 
- Amb aquesta frase volia ridiculitzar al màxim la recepta de les vendes i la cosa "bona". L'escena forma part d'una espècie de paròdia del mon literari català on volia preguntar-me què és el que delimita una novel·la bona. L'altre dia parlava del fenomen Marta Rojals i ens preguntàvem quins eren els ingredients del seu èxit. Una oralitat increïble? Una connexió generacional amb una sèrie de gent? Sí, és clar, però és una fórmula que no es podria repetir. Podrien sortir imitadores i no funcionaria! Per tant, una novel·la bona, que es vengui o funcioni, és una fórmula que no acabem de saber. I l'altra cosa: què és el que s'acaba venent molt? D'una banda, tenim la Marta Rojals, però també coses on la qualitat no hi és per enlloc.
 
- "Comprar llibres s'està convertint en una raresa, en una cosa exòtica!". Tan desesperant és?
 
- Sí, fa poc parlava amb un traductor i un editor, i ells tenen molt clar que hi ha hagut un canvi d'era que fa una separació entre "abans de la crisi" i "després de la crisi". Les xifres de després de la crisi mai s'assemblaran a les d'abans. La crisi ha fet perdre lectors que possiblement no es tornaran a incorporar. Amb això vull parlar d'aquest cataclisme que hi ha:  les tirades estàndard, que abans podien ser de cinc mil llibres, ara són de mil.
 
- També apareix el moment que el protagonista vols buscar traduccions per la seva novel·la i l'agent diu que depèn molt de quants llibres has venut aquí. Aquest barem també té parts discutibles.
 
- Per mi, les traduccions són un model que demostra que autors com Jordi Puntí, que no ha guanyat mai cap premi, es poden traduir a vint idiomes. O un Jaume Cabré. Per què? Perquè tenen una qualitat i, en canvi, altres autors no. Ara, també hi ha el cas de les traduccions que són acords entre cases i grans editorials, d'aquí i d'arreu. Però, en el cas de les traduccions s'han adonat que hi ha un salt: que hi ha agents que en saben molt. El "fenomen Milena Busquets" és molt curiós i mostra un canvi: un llibre col·locat a molts idiomes abans de la publicació.
 
- La seva veu literària és un dels màxims exponents de l'autoficció. "Només a França hi ha centenars d'autors que fan autoficció i , a la península, localitzar algú que inventi els personatges des de zero va camí de ser més complicat que trobar un erol de rovellons". Inventar de zero va a la baixa?
 
- Tothom beu de la realitat, del seu entorn, dels amics, de les notícies al diari... Sí que trobo que la nostra generació està més interessada en retratar el que ens passa en primera persona, més que no pas en fabular. Cada vegada veig més autors que fan autoficció, autobiografia, crònica periodística o el text aquest del "jo" que surt dels blogs.
 
- Els blogs van ser una plataforma important de molts autors que ara estan publicant.
 
- Sí, durant deu anys va ser una plataforma de gent que parlava d'ella mateixa. I això ha acabat anant parar a la literatura. Si t'hi fixes, a pocs blogs hi havia gent fabulant, era un entrenament del "jo". Això, més les xarxes socials i l'època que vivim, fa que a la literatura hi hagi aquesta visió personalista. En el meu cas, a més, considero clau la influència enorme de Josep Pla: es va passar la vida parlant d'ell mateix i observant el món des de si mateix!
 
- "En resum: tota autoficció és onanisme". La masturbació és un dels temes recurrents, en una analogia directa. No li va fer por agafar un tema tan controvertit i tabú?
 
- Precisament, aquesta trama de l'escriptor avorrit que no vol posar-se a escriure i es distreu amb moltes coses –una d'elles la masturbació– tenia molts riscos. El més evident, que t'encasellin. Però m'ho vaig plantejar com una manera de sortir de la zona de confort. El repte d'aquesta novel·la no és tan retratar Amèrica –un procés que ja vaig fer a la primera novel·la–, sinó arriscar amb l'exploració d'un tema tabú i un alter ego que provocarà que hi hagi associacions amb mi. Però vaig pensar que valia la pena, tot i els meus recels per no posar-me en un fangar. La clau va ser trobar la fórmula d'utilitzar la llengua que s'ha fet servir sempre per parlar d'aquestes coses ("escanyar l'ànec, fer volar l'estel, pelar el calçot", etc...), vaig veure que li donava un gir interessant, i que passava pel sedàs de l'humor. Li donava un altre aire i ho connectava amb una tradició que ha existit sempre.
 
- En referència a aquesta incidència de caire polític que té el llibre, hi ha un moment on diu "si perdem el turisme familiar i ens venem a aquests borratxos, ho pagarem molt car!".
 
- Situar la novel·la a Montauk em va molt bé, perquè té molts ingredients per treballar: el personatge d'Edward Albee, la platja i aquest conflicte turístic real, a banda que hi vivien una sèrie d'artistes com Andy Warhol. Em subscric a grups de Facebook com "Fighting for Montauk" i segueixo dia a dia el conflicte turístic que té aquesta gent. Em vaig adonar que allò tenia ecos de la Barceloneta o dels conflictes turístics que podem tenir aquí, com el Salou Fest.
 
- Jambalaia usa la hipertextualitat i les citacions. Entre tots els noms i autors citats, sobresurten la figura de Max Frisch i la presència de Walt Whitman, que apareix de principi a fi, pràcticament.
 
- Als Estats Units, Whitman és Déu, i en la meva vida del darrer any, va ser una figura molt present. Quan estic escrivint una novel·la, tot el que passa al meu voltant és susceptible d'entrar. Aleshores acabava de sortir la traducció que en va fer Jaume C. Pons Alorda i allò em va servir per fullejar de nou el Fulles d'herba. I Whitman té aquesta aparició al poema de Ginsberg del supermercat, en què li fa un Cant. Vaig pensar que era una bona aportació i que quadrava amb la història del Mateusz, el poeta polonès.
 
- "L'escriptura és més arquitectura o arqueologia?"
 
- A mi, la part que m'agrada més és la d'arqueologia, la de cavar, aquella amb què descobreixes coses de tu mateix. Ara, però, m'estic adonant que parlar de mi mateix comença a deixar-me de resultar interessant. I que tinc ganes, cada vegada més, de buscar temes a fora i inventar-me'ls.
 
- La tercera novel·la anirà més cap aquí, doncs?
 
- Crec que canviaré el to, sense tanta mala llet i sense tanta reflexió humorística. Vull fer una cosa una mica més seriosa. A aquestes dues novel·les jo havia d'inventar-me què seria la novel·la, i en la propera és ella qui m'ha vingut a mi. M'ha vingut donat. Tinc ganes que passi Sant Jordi per començar a posar-m'hi.
 
- Acaba el llibre dient que ha "buidat el pap". És literal?
 
- Tenia una sèrie de coses a dir amb aquest to fragmentari, amb aquesta observació irònica des d'un personatge que ha escrit una novel·la que, al seu torn, no deixa de ser una continuació de la primera. I m'agradaria tancar etapa i ara prendre'm el temps que faci falta per fer una cosa més diferent. Tinc ganes de canviar.