Still Morris és el projecte musical d’Eloi Pardo (Barcelona, 1956) i es presenta en directe aquest dissabte, 11 de juny, a la sala Sidecar de Barcelona. El concert servirà per mostrar les cançons del seu primer àlbum en català, Accés Obert (Blau/Discmedi), onze cançons de poc rock clàssic que acompleixen un somni, segons explica ell mateix, ple d'una il·lusió que l'ha fet resistir a anys de silenci i de dedicació a la feina. "He anat fent passes sense buscar res i ara –explica– ja em sento recompensat".
Instal·lat a Palma des de fa més de vint-i-cinc anys, Eloi Pardo poc es podia pensar que tornaria a agafar la guitarra per posar fil a l'agulla a un passió. Fins llavors, la música vivia totalment allunyada de l’alta direcció a la Banca, la seva professió. Quatre discos fan que la trajectòria d'Still Morris –Now I know (2008), Face to Face (2011) i Second Hand Rain (2013) i el més recent– ara ja sigui una realitat. "El canvi es va produir quan publico Cambio de ritmo, un llibre on explico com la música desapareix de la meva vida. Vaig estar 32 anys sense penjar-me una guitarra", afirma.
Senyals de canvi
Entre feina i família, la música torna a escena, un bon dia. "Arriba un moment en què la vida et dóna senyals", explica. Superar el llindar dels cinquanta anys fa que tot s'activi. "Em va fer reflexionar molt, veia que encara era madur, però també jove". I als dubtes propis del moment, se li afegeix un fort impacte emocional. "En el mateix any vaig perdre dos dels tres amics que tenia". Allò el va deixar molt tocat, mentre agafava consciència dels camins que calia emprendre. "Vaig decidir que no volia que la vida em passés sense voler, esperant que passés".
"Mentre tot això passava, va passar el fet definitiu", explica. "Passejant pel carrer, vaig passar per davant d'una botiga d'instruments en liquidació". Allà hi havia una guitarra amb el tercer descompte aplicat. "Vaig tenir un impuls natural de comprar la guitarra. En arribar a casa i tocar-la, vaig sentir que jo volia ser allò: músic. Tenia cinquanta anys i havia de tornar". Conscient que les conseqüències de no fer-ho serien anímiques, Pardo es vaig enrolar en un grup de versions. "Assajava discretament, amb un esforç personal important", tot combinant feina amb les poques hores lliures.
De l'estudi al català
Després, va arribar el moment d'entrar a l'estudi i gravar una cançó pròpia. "Allà, sobre la marxa, vam anar gravant un disc", signat per Still Morris. "Vaig veure que m'agradava composar i m'hi vaig llençar de ple. El següent disc, Face to face, ja implica la realització d'un somni, quan el bateria habitual de Miguel Ríos, Vicenç Climent, em va dir que gravaria les bateries". Professional i entregat com pocs, va dedicar tres dies de les festes de Setmana Santa per poder complir la seva paraula. "I la resta de músics van per efecte dominó, comptant amb un planter brutal".
Amb amics que eren grans músics com a còmplices, Still Morris depura el seu estil fins arribar a Accés Obert, el seu disc més íntim, autèntic i emocional. "És el primer escrit en català i això es nota a l'hora d'interpretar i en les lletres. Expressar-te en l'idioma amb què sents, parles, estimes, plores i escrius no té res a veure en fer-ho amb un idioma allunyat de tu", explica. "Les cançons són un tros de tu mateix, corresponen a un moment donat". I fer-ho tal com ho sents ho fa tot molt diferent. "He mamat el rock sempre en anglès i, en fer el canvi, tenia por que quedés més cantautor o amb menys força a l'escenari. Però és el contrari: la gent s'enganxa més", conclou.
Still Morris és el projecte musical d'Eloi Pardo Foto: Esteve Plantada
