Jordi Carbonell, un antídot contra la prudència

Líder de Nacionalistes d'Esquerra, va advertir contra els riscos de la transició i va ser independentista abans que ho fos Esquerra Republicana | Va ser un dels tres oradors a la primera Diada celebrada després de la mort de Franco, acte on va pronunciar l'emblemàtica frase: "Que la prudència no ens faci traïdors!"

Jordi Carbonell a la Via Catalana, l'any 2013
Jordi Carbonell a la Via Catalana, l'any 2013 | Josep M. Montaner
22 d'agost de 2016, 17:40
Actualitzat: 24 d'agost, 6:38h
Jordi Carbonell va ser un dels tres oradors a la primera Diada celebrada després de la mort del dictador, l'11 de setembre de 1976, a Sant Boi de Llobregat. Els altres dos foren Octavi Saltor i Miquel Roca. Carbonell, Saltor i Roca. Tres mons ben diferents. Carbonell ja era una figura dins de l'esquerra rupturista i independentista i va parlar en nom de l'Assemblea de Catalunya. Va ser allí on va advocar per una ruptura i pel dret a l'autodeterminació, i va pronunciar la frase tantes vegades esmentada: "Que la prudència no ens faci traïdors!". Hi havia en aquestes paraules tot un advertiment davant dels pactismes que ja s'apuntaven en l'horitzó.

El compromís de Carbonell amb l'Assemblea de Catalunya venia de la primera hora. Que no era home de pactismes fàcils ho va demostrar quan, a inicis dels setanta, fou detingut per la policia i es va negar a declarar en altra llengua que no fos el català. Va ser colpejat i torturat. Va ser fins i tot ingressat en el mòdul psiquiàtric de la presó Model. Amb Carbonell s'hi podia estar d'acord o discrepar, però va demostrar coratge en els moments més difícils.
 

Jordi Carbonell en un acte electoral d'ERC, l'any 2010 Foto: Adrià Costa


Certament, Carbonell tenia poc a veure amb el que representava Saltor, poeta i antic seguidor de Francesc Cambó, que era la nostàlgia d'un passat que ja no podia tornar. Va costar Déu i ajut que Saltor fos acceptat com a orador per alguns segments de l'esquerra antifranquista, però la intel·ligència unitària dels promotors de l'Assemblea de Catalunya els va convèncer de la necessitat que parlés algun exponent de la dreta catalana. Saltor era dels pocs que encara somiava a ressuscitar la vella Lliga. Miquel Roca, per la seva banda, portaveu del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, va parlar en representació d'una classe política jove que reclamava, democràticament, el seu paper protagonista en un futur que ja s'entreveia farcit de prudències i pactes. Era el futur que arribava.

Independentista quan encara no ho era ni ERC

Filòleg, home de verb pulcre, Jordi Carbonell va viure sempre amb el temps en contra. Intuïtiu, va copsar les transaccions que duria la transició. L'any 1980, va ser un dels grans impulsors de Nacionalistes d'Esquerra (NE), l'organització que va aplegar intel·lectuals i quadres joves d'una esquerra que es volia renovadora. Independentista quan encara no ho era ni ERC, va dur NE a les portes del Parlament de Catalunya, on no va entrar, amb una llista de figures brillants en què hi havia des de Josep Lluís Carod-Rovira a Josep Maria Espinàs, Tísner o Lluís Llach. L'enfrontament entre NE i l'ERC d'aleshores tenia molt de xoc entre dos universos. L'Esquerra d'Heribert Barrera era filla d'una història antiga, de marca anticomunista, mentre que Nacionalistes d'Esquerra responia a un progressisme banyat a les aigües dels anys seixanta, amb influències marxistes i de nova esquerra. L'ERC, però, va obtenir catorze diputats i NE va haver d'esperar temps millors.

Amb els anys, serien antics quadres provinents de NE els qui, junt amb els activistes de la Crida, van saber revitalitzar ERC. Jordi Carbonell va entrar a Esquerra Republicana i el 1996, quan Carod-Rovira –que sempre l'ha considerat un referent- va ser elegit com a secretari general, en fou elegit president. Ho va ser durant vuit anys. Si la transició el va agafar en la situació de qui té raó abans d'hora, el "triomf" va arribar massa tard. Mai va exercir allò que se'n diu càrrecs polítics, però això no va tenir res a veure amb el seu calendari biològic. Seria difícil trobar algú que s'hagi aprofitat menys de la política que Jordi Carbonell.
 
Arxivat a