Són molts els escriptors i periodistes d’arreu del mon que per interès, divertiment, necessitat de subsistència o d’esquivar la censura, han publicat amb un altre nom o pseudònim. I en molts casos fent de negre per un altre, sigui per diners, sigui per ser a la llista d’autors prohibits. Van ser molts els escriptors posats a les llistes negres a l’Europa comunista que escrivien per altres.

Fa uns anys el desaparegut Albert Manent i Josep Poca, van publicar el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i l’emigració on fan un recull d’escriptors, periodistes, i artistes que, per un o altre motiu, van signar temporal o habitualment amb un altre nom. L’escriptora Caterina Albert, autora de Solitud, va decidir fa un segle signar com Víctor Català, en creure que les seves obres, no serien acceptades si les signava una dona. Hi ha casos en el que el pseudònim triat forma part de la juguesca. Així l'escriptor Josep Blanch i Romaní signava com Josep Negre i Farigola.

Després de la Guerra Civil, molts escriptors i periodistes catalans per subsistir havien d’escriure en castellà i amb una línia ideològica o temàtica diferent. Carles Riba escrivia en castellà com Ribalta. I a Josep Maria de Sagarra, se’l va criticar per fer-ho en castellà i en una línia diferent.

Precisament aquest dies es representa a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya l’obra La fortuna de Sílvia de Josep Maria de Sagarra, estrenada l’any 1947 al Romea, i que per tenir un registre més personal que s’allunyava del drama domèstic i els personatges populars amb el que s’havia guanyat al públic abans, no va agradar i va durar en cartellera només quinze dies. Una obra ambientada en una ciutat que pateix la invasió alemanya de la Segona Guerra Mundial i on els personatges evolucionen, no pel que passa dins de la sala on transcorre l’obra, sinó pel que passa a fora.

Vaig assistir a la representació divendres, després de la qual es faria un col·loqui amb el director, Jordi Prat i Coll i els actors, conduit per la Marta Pessarrodona. I entre el públic hi havia el periodista, Joan de Sagarra, fill de l’autor.

L’obra em va agradar força, amb una magnifica interpretació de Laura Conejero, fent de Sílvia, la dona protagonista, vídua i vinguda a menys a causa de les enveges de la seva germana, Emília, i que perdrà el fill a la guerra. Pobre en béns, però rica en vida interior i una peculiar barreja d'optimisme i acceptació. Brillant va estar Anna Alarcón –la mossa d’esquadra de Nit i Dia-, filla de Sílvia que evolucionarà en un sentit diferent al de la seva mare. Divertit, Pep Munne, en el seu paper de David, galant viatger sense gaires quartos, que festeja o fa companyia a la Sílvia i celebren plegats la fi de la guerra. Albert Baró  -Joan a Merlí-, fa el paper d’Abel, el jove periodista sensible que estima per sobre de tot a la seva mare, que morirà al front. Muntsa Alcañiz, fa de l’amargada i gelosa germana, l’Emília. I si a la primera escena Abel ja es posa el públic al cor i la butxaca, la seva tia Emília, encarna a la perfecció el paper de rica plena de diners i enveges. Unes enveges que no la deixaran gaudir de la felicitat que sí gaudeix la Sílvia. I també actua, en un paper de minyona, que no li permet mostrar tot el seu art –tot i que per fer de minyona cal tenir art!- la Berta Giraut.

El paper de Mercè de Devesa

Però el que va sorprendre als que ens vam quedar al col·loqui va passar després que parlessin els actors, el director i Marta Pessarrodona, que lamentà que no hi hagués cap biografia de Sagarra, més enllà del llibre de Lluís Permanyer, Sagarra vist pels seus íntims. Van haver-hi diverses intervencions del públic, sense que Joan de Sarraga, el fill, mostrés cap voluntat de parlar. Però en l'última intervenció, quan una dona del públic va comentar que a Sagarra l’havia ajudat econòmicament Carles Riba, Pessarrodona la va tallar dient que no era cert. I davant la insistència d’aquesta, Pessarrodona li va preguntar a Joan de Sagarra.

I Sagarra després de confirmar que Riba no havia ajudat al seu pare, va deixar bocabadats a tots els presents quan va dir que “aquesta obra, La fortuna de Sílvia, no la va escriure el meu pare, la va escriure la meva mare, Mercè Devesa”. I anant al llibre de Permanyer, recordà que Permanyer ja va escriure en el seu llibre que Devesa li havia confessat que havia inspirat part de la trama al seu marit. Però la veritat no era que l’hagués ajudat amb la trama o amb el personatge de Sílvia, sinó que l’obra l’havia pensat i escrit ella. I per aportar més detalls, donà els nom i cognom de la dona francesa en que s’havia inspirat la mare per fer el personatge de Sílvia, i l'amant d'aquesta, un gígolo amb qui havia estat a diverses illes del Pacífic, que va quedar plasmat en el personatge de David, fet per Pep Munné.

Dit això, el director Jordi Prat, que havia presentat l’obra com d’un Sagarra més personal o diferent, intentà salvar la situació amb el fet que Permanyer ja havia dit que a l’obra hi havia part de Mercè de Devesa i que potser l’haurien escrit a quatre mans, però Sagarra fill, mantingué que l’obra havia estat pensada i feta per la mare. I com tots dos són morts, més enllà que Lluís Permanyer que va recollir en el seu llibre la confidència que part de la idea era de Devesa, ens quedarà el dubte de fins a quin punt Joan de Sagarra diu tota la veritat en negar l’autoria al seu pare. Però a mi, que em va agradar molt l’obra, me’n queda un altre. Què hagués passat si La fortuna de Sílvia hagués estat un èxit l’any 1947 al Romea. Hagués continuat escrivint obres de teatre Mercè Devesa amb ajuda o sense de Josep Maria de Sagarra? I, hi ha més obres de Sagarra escrites per Devesa?