Advocats d'Atocha, 40 anys d'una massacre

"¡Esas manitas bien arriba!" és el primer que recorda Alejandro Ruiz-Huerta, l'únic supervivent que queda d'aquell atemptat que es va cobrar cinc vides a mans d'un escamot feixista

Silenci i punys alçats en el funeral per les cinc víctimes mortals d'Atocha.
Silenci i punys alçats en el funeral per les cinc víctimes mortals d'Atocha. | Arxiu històric del PCE
22 de gener de 2017
Actualitzat: 09 de febrer, 17:27h
¡Esas manitas bien arriba!”. És la primera frase que recorda d’aquella nit Alejandro Ruiz-Huerta, una de les quatre persones que va sobreviure a un dels atemptats més sagnants de la Transició. Els altres tres ja han mort i ell és l’únic guardià de la memòria d’aquell atemptat. Ja han passat quaranta anys, però no se li ha esborrat cap detall. Eren poc després de les deu de la nit del 24 de gener del 1977 quan van trucar a la porta del despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha, 55, de Madrid, que s’havia destacat per un combat pels drets dels treballadors i a favor de reivindicacions d’associacions de veïns. Els seus integrants estaven estretament vinculats a CCOO i al PCE, encara no legalitzat. 

Dues persones, una encaputxada, l’altra a cara descoberta, van entrar a punta de pistola. Una altra vigilava fora. Hi havia nou persones dins. Anaven a per Joaquín Navarro, que s’havia destacat com a líder d’una vaga exitosa en el sector dels transports de Madrid. Feia poc que havia marxat.

En el crim d’Atocha hi ha una suma d’instants atzarosos que van condemnar i salvar moltes vides aquella nit. Si Manuela Carmena, actual alcaldessa de Madrid i veritable ànima del despatx, no hagués canviat la seva agenda a darrera hora, hauria estat entre les víctimes. Si Serafín Holgado, estudiant a punt d’acabar la carrera de Dret, hagués finalitzat abans un treball que estava fent…

Alejandro Ruiz-Huerta: “Va ser un afusellament”

Els nou treballadors del despatx que s’hi trobaven en aquella hora van ser posats drets al vestíbul i els dos ultres van començar a disparar. “Allò va ser un afusellament”, explica Ruiz-Huerta, que al llarg d’aquests anys sempre compara aquell instant amb el famós quadre de Goya sobre els afusellaments del maig de 1808. Van caure mortalment ferits l’administratiu Ángel Rodríguez, l’estudiant Serafín Holgado i els advocats Francisco Javier Sauquillo, Luis Javier Benavides i Enrique Valdelvira. Ferits de gravetat van ser Miguel Sarabia, Luis Ramos, Dolores González (la dona de Sauquillo) i Alejandro Ruiz-Huerta.

Alejandro es va fer el mort. Una suma de casualitats va salvar-lo aquella nit: el bolígraf que li havia regalat Ángel Rodríguez el matí va evitar que una bala li perforés el pit. Després, el cos d’Enrique Valdelvira el va protegir: “Va ser una quantitat tal d’atzar que em va deixar destarotat. Només es mor una vegada, però jo he viscut ja una part de la meva mort”. Els primers anys ho va passar molt malament. Després va aconseguir conviure amb aquell record. Ara presideix la Fundació Advocats d’Atocha.   

Un moment dramàtic per a la Transició

L’atac contra els advocats d’Atocha va ser el moment més difícil de la Transició. El pas de la dictadura a la democràcia a Espanya és un camí estès de cadàvers. Les víctimes d’Atocha representen les “altres” víctimes del terrorisme. Són els morts i ferits que desmenteixen la versió més edulcorada d’una transició modèlica.

Quan es va produir la massacre, la transició travessava la seva fase més crítica. El govern d’Adolfo Suárez trobava resistències molt fortes entre els sectors més involucionistes, que continuaven forts en els aparells de l’Estat, especialment en les forces repressives. El Grapo havia segrestat a finals del 1976 el president del Consell d’Estat, Antonio María de Oriol y Urquijo, i el president del Consell de Justícia Militar, Emilio Villaescusa –posteriorment alliberats en una operació policial-. La tensió era màxima.

L’atac al despatx d’Atocha la va dur a un punt quasi bé incontrolable. El govern es va sentir desbordat. El llavors ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, va veure perillar el procés polític. La policia va rebre l’ordre d’investigar i detenir els autors materials. Hi havia por a un enterrament amb incidents. Alejandro Ruiz-Huerta assegura que “el funeral del 26 de gener, amb el comportament esplèndid del PCE, que va organitzar un potent servei de seguretat, va ser clau perquè no descarrilés tot plegat”.

El PCE, liderat per Santiago Carrillo, i CCOO per Marcelino Camacho, van donar un exemple de responsabilitat. Els cinc taüts van ser duts per companys dels morts enmig d’un silenci que tenia molt d’espectral. Es calcula que prop de 100.000 persones van ser al carrer. Suárez va tenir clar aquell dia que no podria mantenir la seva promesa als generals de no legalitzar el PCE. El partit de la falç i el martell havia d’entrar en el joc polític. La Setmana Santa del 1977, la legalització seria una realitat.

Criminals en llibertat

Foren detinguts com a autors materials del crim José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada. Com a inductor, Francisco Albadalejo Corredera, secretari provincial del sindicat de Transports. Dos antics combatents de la División Azul, Leocadio Jiménez Caravaca i Simón Ramón Palacios, ho van ser per haver subministrat les armes, així com Gloria Herguedas, parella de Fernández Cerrá. Aquest i García Juliá foren condemnats a 193 anys de presó cadascun. Però Lerdo de Tejada no va anar a judici. El jutge Rafael Gómez Navarro li va atorgar un permís el 1979, durant el qual va fugir, i mai se l’ha localitzat. Albadalejo va ser condemnat a 63 anys i va morir a la presó el 1985.

Mariscada a la presó

Els culpables mai han mostrat cap penediment. Durant anys, cada 24 de gener celebraven a la presó l’“aniversari” amb una mariscada. El govern, que, conscient que no podia deixar sense càstig aquesta mortalitat, va ser àgil a l’hora de trobar els assassins, no va tenir cap interès per esclarir totes les ramificacions de la massacre.

Ruiz-Huerta assegura que “encara hi ha moltes incògnites entorn els fets: el paper del jutge instructor, Gómez Chaparro, va ser molt tèrbol. I se sap poc del vincle dels assassins amb la trama de l’extrema dreta internacional i el lligam que podien tenir amb els cossos policials. No es va voler investigar fins al final per conèixer tota la veritat”.

Juan Antonio Bardem va dirigir el 1979 Siete días de enero, una pel·lícula que retrata els fets d’Atocha i el clima que es va viure aquells dies en un Madrid gèlid. La massacre va delatar les complicitats que els involucionistes (falsament anomenats incontrolables) conservaven encara en les estructures del règim. Alhora, ha passat a la història com una de les pàgines tràgiques d’una transició que encara no s’ha interpretat del tot.
 

La serenor que va mostrar el PCE va preparar el camí cap a la seva legalització. Foto: Arxiu històric del PCE