Ramon Mas: «Un poble és la versió en miniatura de la societat sencera»

Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1983) és un dels creadors més actius de la nova fornada. Coeditor de Males Herbes, cantant i lletrista de grups com FP o Matagalls, poeta i narrador, confessa que la seva tercera novel·la, Afores (Edicions de 1984), deu molt a les estones passades al Festival de Sitges –on mai no falla–, a l'atmosfera de Twin Peaks, a la pulsió irrefrenable dels fanzines, i a novel·les que no acostumen a situar-se a la primera plana de la història de la literatura. "Hi ha molt del fantàstic quotidià de Cortàzar, on sempre passen coses per sota. I també hi ha David Lynch, tot i que d'això me n'he adonat després", explica.
 
Una cosa és clara: les afores que no s'arriben a conèixer són al fons de les persones. "El que no explica ningú és que el que hi ha a l'interior, que al llibre agafa l'estatus de fantàstic i inexplicable. És costumisme, però també una altra cosa", detalla. Afores, que arriba després de Crònicad’un delicte menor i Mentre el món explota –signat amb el pseudònim de Roderic Mestres–, desmitifica el món rural a través d'una aproximació a l'interior de l'ànima humana dividida en set contes. Té un relat central que actua de frontissa i una acció desenvolupada al llarg de 24 hores: el temps que va de la mort d'un dels personatges a l'enterrament.
 
Malgrat que Mas explica que quatre dels contes eren autònoms, escrits fa anys, Afores és una obra sense pràcticament fissures. "De fet, no és un llibre de contes –subratlla–, és un Fix-Up, un recurs que s'estila molt en la ciència ficció. Una mica com passa a les Cròniques marcianes, de Ray Bradbury, tot i que allà els contes estan poc lligats, i a Afores, molt". Relats que poden funcionar de manera autònoma, perquè estan units per un ambient que ho relliga tot. "No ha estat del tot voluntari, simplement ha passat així. Potser és per la meva obsessió per aquests tipus de llibres, o perquè crec que el Fix-Up és una manera molt moderna de trencar i fragmentar la novel·la. A l'últim conte es veu molt clar", precisa.
 
Des del primer al darrer relat, Afores és una cadena d'accions i personatges. "Tots demanen el seu moment de protagonisme, però jo volia que tot el llibre funcionés com a novel·la i no només fos una unió de contes". En aquest sentit, l'atmosfera de cada relat enriqueix la de l'altre, els fets se succeeixen, els misteris queden esbossats, mentre una nebulosa de dubte ens encercla i ens fa continuar endavant en la lectura, sense dilacions. "Els contes passen alhora, o dues hores després, o tres cases més enllà. La idea era presentar un mosaic que, un cop hi apartem els ulls, ens permetés veure tot el dibuix, al complet".
 
El tarannà del poble, gran protagonista
 
Al llibre hi ha moltes influències. "He agafat el to i l'ambient d'Els sots feréstecs, un mon rural brutal que arriba a transcendir la realitat, amb aquests pagesos que semblen zombis i que mai no saps si són morts vivents o la pròpia mirada del capellà. De fet, el llibre de Casellas s'acosta molt a la literatura fantàstica", precisa. "A Afores, aquesta pulsió hi és en el sentit de la transfiguració de la realitat, d'aquest mon rural tan tancat on t'has d'imaginar com son les persones, cosa que provoca que te les acabis inventant". A banda del to, l'estructura és una de les claus. "L'he tret de Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, una novel·la que passa en un poble, amb una desena de contes entrellaçats en un període de temps més o menys limitat. I on el protagonisme és, precisament, el tarannà del poble".
 
Un poble que té nom, Puigsech, i que podria ser qualsevol del país. "He passat de Sant Julià de Vilatorta a Palautordera. Són unes coordenades vitals que marquen també una manera de concebre la pròpia literatura, amb un poble que calla, que es projecta cap endins, on ningú es coneix tan bé com creu i es pensa", explica. "Jo havia escrit contes que passaven en petits municipis, inspirats en altres coses. Però em vaig adonar que tots els pobles són el mateix poble". De fet, així es diu al llibre, literalment: "un poble és la versió en miniatura de la societat sencera". Allí hi coincideixen tots els estrats socials i tots els interessos culturals, de manera molt diferent a la ciutat, on tot està barrejat. "Tenia clar que el caràcter del poble havia de ser el fons comú".
 
Un tempo, una atmosfera, un tarannà tancat i desconfiat, i no només un paisatge. Les peces clau que havien de donar continuïtat i gruix al llibre. Uns punts que també apareixen en bona part de les grans peces de la literatura catalana no canònica. "M'interessa molt. De fet, ara donaré un curs a l'Escola Bloom, titulat Clàssics fora del cànon. Parlarem de deu llibres del segle XX que podrien tenir estatus de clàssic, però que no el tenen perquè escapen a la tradició del realisme històric: de Villalonga a La mort i la primavera de Rododera, dels contes de Joan Santamaria a Ramon Vinyes, entre molts d'altres".
 
Un marc d'autors i precedents que han ajudat a bastir una obra amb una personalitat que ens interpel·la, un llibre ple de subtileses i de coses que cal comentar un cop s'acaba, convertint la post-lectura en un plaer necessari per acabar de degustar-lo. Un poble que té una mitologia pròpia, ple de llocs màgics i tel·lúrics que són presentats a través d'una prisma realista que ens diu que, al dessota, hi ha alguna cosa més. I una darrera confessió: "el projecte són dos llibres. Un, aquest Afores, i l'altre, que ja el té l'editor d'Edicions de 1984, Josep Cots". La segona part d'un díptic que segur que deixarà molts enigmes per resoldre.
 

Ramon Mas, poesia de la reacció

La creativitat de Ramon Mas es va repartint en diferents inquietuds, registres i gèneres, com la poesia, tot i que confessa que les incursions al món de la lírica són "a comptagotes". Fa poc menys d'un any, publicava Òsties a AdiA Edicions, una de les editorials independents que més i millor cura té de la poesia que es fa ara mateix al país, combinant veus consagrades com Francesc Garriga al costat d'emergents com Lucia Pietrelli o Maria Sevilla. "Òsties són deu anys de llibretes. FP està aturat, i amb Matagalls anem fent, molt a poc a poc, per això el llibre en aquell moment i en una editorial que aposta, com Adia".   "Òsties és un cop –explica–. De fet, ja hi ha una falta d'ortografia a la portada, només començar", en al·lusió a l'absència de l'hac del títol. "Ja havia fet un llibre fa deu anys, La mort de la paraula. Era un poemari conceptual on explicava que el llenguatge no era capaç de transmetre emocions de veritat". Aquella premissa treia tot el sentit a seguir escrivint versos. "No ho vaig fer més, però amb els anys em vaig adonar que tenia un munt de llibretes amb poemes que son, en realitat, reaccions. Són hòsties rebudes, o que li tornes al món. Poemes fet a partir de la necessitat de dir, de manera gairebé inconscient".   Poemes i idees que calia treure de manera immediata. "El llibre mostra deu anys d'escriptura, amb poemes que vaig escurçar molt, en general. En Jaume Pons Alorda em va dir que li semblaven cops, talls, com si fossin ganivetades. Els vaig treballar fins a arribar a fer una clatellada final, tot buscant l'aforisme, però no el de pensar, sinó el de fer mal. Poemes amb la idea de reacció a la mort de persones properes, a discussions fortes amb persones, a trencaments vitals", confessa. "Tot un plegat de reaccions a coses properes, perquè no volia fer un poemari sobre idees, volia una cosa més propera, viscuda, terrenal".