20
de gener
de
2019, 12:00
Actualitzat:
21
de gener,
8:34h
Dijous passat, un grup d'intel·lectuals i activistes andalusos van mostrar la seva solidaritat amb els dirigents sobiranistes presos a Lledoners, convidats per la Fundació Irla i acompanyats del seu president, Joan Manuel Tresserras. Un d'ells és Isidoro Moreno, catedràtic emèrit de la Universitat de Sevilla i un dels antropòlegs andalusos més prestigiosos. Nascut a Sevilla el 1944, estudiós de la identitat cultural andalusa, va fer la seva tesi doctoral sobre "Propietat, classes socials i germandats a la Baixa Andalusia". Intel·lectual compromès, ha estat fundador de l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia. En aquesta entrevista opina sobre la situació política a Catalunya i al seu territori, i de com des de l'Estat s'ha volgut banalitzar i absorbir la força popular de la cultura andalusa.
- Ha vingut a Catalunya a visitar els presos polítics a Lledoners. Com els va trobar?
- Molt forts i serens. Amb gran enteresa. Vam sortir impressionats de la dimensió política i humana dels companys.
- Van poder conversar amb tots?
- Sí. Primer vam estar amb Oriol Junqueras i Raül Romeva, i després vam poder conversar amb la resta, escoltar i tocar-los, ja que ens vam poder reunir en una sala. Vam poder expressar la nostra solidaritat, una solidaritat que en aquest cas va molt més enllà de Catalunya. Hi ha demòcrates i sobiranistes a altres indrets de l'Estat.
- Com veu la situació política a les portes del judici?
- El judici començarà en un moment de restricció dels drets democràtics en tots els àmbits. La nostra visita va coincidir amb les detencions d'un seguit de persones a Catalunya, inclosos dos alcaldes, pel fet de manifestar-se. Però l'amenaça contra drets i llibertats va més enllà de Catalunya. A Andalusia estem assistint també a una regressió. Sevilla és una de les províncies amb més multes governatives en base a la llei mordassa. El judici de l'1-O no afecta només el dret a decidir de Catalunya sinó que s'inscriu en un marc de restricció de llibertats a tot l'Estat.
- La seva visita ha vingut poc després d'un canvi polític al seu país. Què està passant a Andalusia?
- Quan es parla de resultats electorals, cal anar amb cura. Les notícies sobre unes eleccions sempre giren a l'entorn dels resultats sobre votants efectius. Però cal tenir en compte altres elements. A Andalusia hi va haver una abstenció molt alta, de prop d'un milió de ciutadans censats que van retirar el seu suport a partits com el PSOE i Adelante Andalucía. El PSOE va perdre uns 400.000 vots i l'espai de Podem uns 300.000. Això va capgirar els percentatges. Però és interessant assenyalar que el vot sumat de les tres forces de la dreta dura va ser inferior al que van obtenir en les anteriors eleccions. En els resultats també hi ha una clara responsabilitat de les polítiques de dretes dutes a terme pels governs socialistes a Andalusia.
- És la fi d'un règim, en certa manera?
- Sí. El PSOE va construir el seu poder com si fos el PRI mexicà, amb gotes de peronisme. S'obre ara un període diferent que, si més no, pot servir perquè alguns obrin els ulls. Però les polítiques no canviaran gaire, tret que serà un gir més cap a la dreta que pot fer que molts andalusos vegin la naturalesa d'aquestes polítiques i la seva continuïtat respecte a la que ja s'estava fent. Ara, Susana Díaz ja es presenta com a suposat dic contra la dreta, quan per mi ella ha fet també polítiques dretanes.
- Quin serà l'efecte més evident de la presència de Vox al Parlament andalús?
- Crec que el més greu serà que amb la seva sola presència blanqueja els altres. No només al PP i Ciutadans, sinó també al PSOE, que intentarà encarnar l'esquerra. La segona Restauració borbònica, com la primera al segle XIX, s'ha basat en el turnisme, l'alternança entre els dos grans partits en els diferents territoris. A Andalusia, en canvi, sempre ha manat el mateix partit, que ha recorregut a alguna crossa quan ho ha necessitat, fos el Partit Andalusista o IU, i més recentment Ciutadans.
- És un dels antropòlegs més reconeguts de la seva terra. Quin pes tenen encara els tòpics sobre la identitat andalusa?
- Sempre dic que hem patit quaranta anys de franquisme i quaranta de cloroform. Si féssim una anàlisi del que ha estat Canal Sur, la televisió andalusa, veuríem que ha estat un motor d'alimentació de tòpics perquè fossin assumits pels andalusos en un pervers joc de miralls. De fet, moltes expressions culturals andaluses ja havien estat vampiritzades, eliminant-ne la seva significació popular i els elements que poguessin tenir de qüestionament de l'ordre social, fins i tot reconvertint-les en genèricament espanyoles. D'aquesta manera ja es negava l'existència d'una cultura pròpia andalusa. Si analitzem la política educativa de la Junta, tret d'una etapa inicial, Andalusia desapareix dels currículums escolars. Fins i tot la celebració del 28 de febrer, el dia d'Andalusia, els nens esmorzen pa amb oli, que és una forma allunyada del que seria la transmissió del coneixement de la tradició i la història andalusa.
- Hi ha hagut una voluntat d'aigualir una consciència de ser andalusa?
- Diria que des de l'endemà del famós referèndum del 28 de febrer del 1980, quan els andalusos li guanyen la partida al partit que aleshores governava l'Estat, la UCD, i voten per ser una autonomia de primera. Hi ha hagut una planificació organitzada des de la Junta per desmuntar i desaccelerar una consciència andalusa.
- Quan diu que s'han desactivat expressions culturals andaluses, posi'm algun exemple destacat.
- El flamenc. Ja al segle XIX, alguns dels més importants folkloristes (una paraula que tenia un significat molt diferent del que tindria després), com el pare dels Machado, es van acostar al fenomen flamenc com a reflex dels sectors populars andalusos. El flamenc -que també és el resultat mestís de diverses fonts culturals andaluses- s'ha banalitzat fins a convertir-lo en un entreteniment per a les classes benestants, com l'escena dels señoritos mig borratxos que paguen els bailaores i bailaoras, i ni s'assabenten del significat de moltes coples. Per exemple, el taconeig flamenc és en el seu origen una expressió de ràbia dels de baix. Encara que sovint molts dels qui ho interpreten no en siguin conscients. Figures com Moreno Galván o Morente, ja al final del franquisme, van assenyalar la rellevància cultural del flamenc. Hi va haver cantaores que van haver d'anar a l'exili. També s'han tergiversat rituals culturals que eren expressió d'una rebel·lia contra l'ordre social.
- Quin seria el cas més emblemàtic?
- El Rocío mateix, posem per cas. En el fons és un ritual de rebel·lió dels pagesos sense terra de les zones properes a les marismes, que van adoptar el símbol religiós com a emblema per poder entrar en espais que estaven monopolitzats per la noblesa, la monarquia o l'Estat. Un mite andalús com Carmen, que sol presentar-se com una folklòrica andalusa, era una dona alliberada, una dona lliure en una època en què les dones no ho eren, una antecessora de la dona vindicadora d'ara. Darrere de molts tòpics andalusos hi batega una força profunda, d'una enorme potencial popular.
.jpg)
- Hi ha hagut també molts tòpics pel que fa a la relació entre catalans i andalusos.
- Aquí hi ha molts més elements. Molta gent va ser, de fet, expulsada d'Andalusia als anys cinquanta i va haver d'emigrar. Molts a Catalunya. En molts llocs hi va haver un trasplantament, fins i tot enduent-se la imatge de la patrona. Han contribuït de manera important a fer de Catalunya el que ara és. També hi ha en aquests processos la temptació dels guetos, d'una banda, i la sensació de pensar que "ens envaeixen", per l'altra. El fet és que tant Catalunya com Andalusia són cultures mestissos, com totes, al capdavall, com sabem els antropòlegs. El que ha interessat als poders dominants d'un lloc i un altre ha estat que no es diferenciés entre integració social, identitat cultural i pertinença a un subjecte polític.
- Fa anys s'havia intentat posar en perill la cohesió social.
- Sí, és el perill del que es va anomenar dues comunitats, que no existeix perquè la immensa majoria d'origen andalús estan plenament integrats, el que no vol dir que molts no se segueixin sentint identitàriament andalusos. Això, que és un enriquiment cultural dins d'una nació com la catalana, ha estat emprat històricament per dividir la societat catalana. Jo recordo que a la manifestació del 4 de desembre del 77 a Barcelona per reivindicar l'autogovern andalús van acompanyar banderes de Catalunya a les d'Andalusia que portaven milers d'andalusos Nosaltres, amb la nostra visita a Lledoners, hem rememorat aquella altra visita que el líder històric de l'andalusisme Blas Infante va fer a Lluís Companys quan era pres al Puerto de Santa María de Cadis, el 1935.
- A Catalunya, la líder de l'oposició, Inés Arrimadas, és una persona de Jerez de la Frontera. Creu que representa aquesta trobada entre la cultura andalusa i la catalana?
- Miri, aquesta senyora jo no sé d'on ha sortit. En la campanya electoral andalusa s'ha passejat per aquí. Serà andalusa de naixement però no és andalusa de consciència. Pretén encarnar l'espanyolisme més anticatalà i antiandalusista, acollint-se a determinats tòpics. Em temo que utilitzant això del paisanatge tindrà ressò en algun sector perquè el paisanatge pot embolcallar una demagògia incendiària. Quan ve a Andalusia vol reivindicar els seus orígens i ens vol ensenyar als andalusos com hem de veure els catalans. A aquesta senyora, si l'escolta parlar algú que no sap què posa al seu DNI, difícilment ningú la situaria a Jerez de la Frontera.
- I això?
- No parla com la gent de Jerez. I diria que tampoc com la gent de Catalunya que parla en castellà. El seu és una mena de castellà normalitzat, de laboratori, com és també el partit al qual pertany, que em sembla que també és de laboratori. La gent de Jerez no la coneixia de res. I sobre Andalusia no en sap res.
- Com és que l'andalusisme polític ha tingut tantes dificultats per consolidar un espai propi?
- Han passat moltes coses. Els anys setanta hi va haver una eclosió andalusista, el sentiment andalusista s'estava conformant en moviment polític. A la fi de la dictadura, el principal problema polític de l'estat espanyol era el País Basc, però socialment era Andalusia. Si s'hagués convertit en un problema polític, l'Estat no ho hagués pogut assumir. Sense aquesta clau no s'entenen moltes coses. Tots els partits polítics, no només els de dretes, tots, inclòs el PCE, van col·laborar en la Transició en un procés de desmuntatge de la consciència andalusista. Després va emergir amb certa presència una força política andalusista.
- El Partit Socialista Andalús.
- Exacte. Però va mantenir una línia molt erràtica. Després de les primeres municipals, ja va fer un intercanvi de cromos sacrificant les alcaldies de Granada i Huelva per la de Sevilla. A Sevilla van pactar amb el PP i amb el PSOE mantenint la regidoria d'Urbanisme, sigui dit de passada. Va mantenir una gran ambigüitat ideològica. La seva desaparició estava anunciada per manca de credibilitat. Però aquest espai està descobert i això obre portes a l'andalusisme d'esquerres, que ara està per fer i hauria de fer confluir moviments socials i polítics que cobreixin aquest espai que ara està buit.
- Ha vingut a Catalunya a visitar els presos polítics a Lledoners. Com els va trobar?
- Molt forts i serens. Amb gran enteresa. Vam sortir impressionats de la dimensió política i humana dels companys.
- Van poder conversar amb tots?
- Sí. Primer vam estar amb Oriol Junqueras i Raül Romeva, i després vam poder conversar amb la resta, escoltar i tocar-los, ja que ens vam poder reunir en una sala. Vam poder expressar la nostra solidaritat, una solidaritat que en aquest cas va molt més enllà de Catalunya. Hi ha demòcrates i sobiranistes a altres indrets de l'Estat.
"El judici de l'1-O no afecta només Catalunya"
- Com veu la situació política a les portes del judici?
- El judici començarà en un moment de restricció dels drets democràtics en tots els àmbits. La nostra visita va coincidir amb les detencions d'un seguit de persones a Catalunya, inclosos dos alcaldes, pel fet de manifestar-se. Però l'amenaça contra drets i llibertats va més enllà de Catalunya. A Andalusia estem assistint també a una regressió. Sevilla és una de les províncies amb més multes governatives en base a la llei mordassa. El judici de l'1-O no afecta només el dret a decidir de Catalunya sinó que s'inscriu en un marc de restricció de llibertats a tot l'Estat.
L'antropòleg Isidoro Moreno en unes jornades acadèmiques a Ronda. Foto: I.M.
- Quan es parla de resultats electorals, cal anar amb cura. Les notícies sobre unes eleccions sempre giren a l'entorn dels resultats sobre votants efectius. Però cal tenir en compte altres elements. A Andalusia hi va haver una abstenció molt alta, de prop d'un milió de ciutadans censats que van retirar el seu suport a partits com el PSOE i Adelante Andalucía. El PSOE va perdre uns 400.000 vots i l'espai de Podem uns 300.000. Això va capgirar els percentatges. Però és interessant assenyalar que el vot sumat de les tres forces de la dreta dura va ser inferior al que van obtenir en les anteriors eleccions. En els resultats també hi ha una clara responsabilitat de les polítiques de dretes dutes a terme pels governs socialistes a Andalusia.
- És la fi d'un règim, en certa manera?
- Sí. El PSOE va construir el seu poder com si fos el PRI mexicà, amb gotes de peronisme. S'obre ara un període diferent que, si més no, pot servir perquè alguns obrin els ulls. Però les polítiques no canviaran gaire, tret que serà un gir més cap a la dreta que pot fer que molts andalusos vegin la naturalesa d'aquestes polítiques i la seva continuïtat respecte a la que ja s'estava fent. Ara, Susana Díaz ja es presenta com a suposat dic contra la dreta, quan per mi ella ha fet també polítiques dretanes.
- Quin serà l'efecte més evident de la presència de Vox al Parlament andalús?
- Crec que el més greu serà que amb la seva sola presència blanqueja els altres. No només al PP i Ciutadans, sinó també al PSOE, que intentarà encarnar l'esquerra. La segona Restauració borbònica, com la primera al segle XIX, s'ha basat en el turnisme, l'alternança entre els dos grans partits en els diferents territoris. A Andalusia, en canvi, sempre ha manat el mateix partit, que ha recorregut a alguna crossa quan ho ha necessitat, fos el Partit Andalusista o IU, i més recentment Ciutadans.
"Els andalusos hem patit quaranta anys de franquisme i quaranta de cloroform"
- És un dels antropòlegs més reconeguts de la seva terra. Quin pes tenen encara els tòpics sobre la identitat andalusa?
- Sempre dic que hem patit quaranta anys de franquisme i quaranta de cloroform. Si féssim una anàlisi del que ha estat Canal Sur, la televisió andalusa, veuríem que ha estat un motor d'alimentació de tòpics perquè fossin assumits pels andalusos en un pervers joc de miralls. De fet, moltes expressions culturals andaluses ja havien estat vampiritzades, eliminant-ne la seva significació popular i els elements que poguessin tenir de qüestionament de l'ordre social, fins i tot reconvertint-les en genèricament espanyoles. D'aquesta manera ja es negava l'existència d'una cultura pròpia andalusa. Si analitzem la política educativa de la Junta, tret d'una etapa inicial, Andalusia desapareix dels currículums escolars. Fins i tot la celebració del 28 de febrer, el dia d'Andalusia, els nens esmorzen pa amb oli, que és una forma allunyada del que seria la transmissió del coneixement de la tradició i la història andalusa.
- Hi ha hagut una voluntat d'aigualir una consciència de ser andalusa?
- Diria que des de l'endemà del famós referèndum del 28 de febrer del 1980, quan els andalusos li guanyen la partida al partit que aleshores governava l'Estat, la UCD, i voten per ser una autonomia de primera. Hi ha hagut una planificació organitzada des de la Junta per desmuntar i desaccelerar una consciència andalusa.
"Moltes expressions culturals andaluses, com el flamenc, han estat vampiritzades per convertir-les en genèricament espanyoles"
- Quan diu que s'han desactivat expressions culturals andaluses, posi'm algun exemple destacat.
- El flamenc. Ja al segle XIX, alguns dels més importants folkloristes (una paraula que tenia un significat molt diferent del que tindria després), com el pare dels Machado, es van acostar al fenomen flamenc com a reflex dels sectors populars andalusos. El flamenc -que també és el resultat mestís de diverses fonts culturals andaluses- s'ha banalitzat fins a convertir-lo en un entreteniment per a les classes benestants, com l'escena dels señoritos mig borratxos que paguen els bailaores i bailaoras, i ni s'assabenten del significat de moltes coples. Per exemple, el taconeig flamenc és en el seu origen una expressió de ràbia dels de baix. Encara que sovint molts dels qui ho interpreten no en siguin conscients. Figures com Moreno Galván o Morente, ja al final del franquisme, van assenyalar la rellevància cultural del flamenc. Hi va haver cantaores que van haver d'anar a l'exili. També s'han tergiversat rituals culturals que eren expressió d'una rebel·lia contra l'ordre social.
- Quin seria el cas més emblemàtic?
- El Rocío mateix, posem per cas. En el fons és un ritual de rebel·lió dels pagesos sense terra de les zones properes a les marismes, que van adoptar el símbol religiós com a emblema per poder entrar en espais que estaven monopolitzats per la noblesa, la monarquia o l'Estat. Un mite andalús com Carmen, que sol presentar-se com una folklòrica andalusa, era una dona alliberada, una dona lliure en una època en què les dones no ho eren, una antecessora de la dona vindicadora d'ara. Darrere de molts tòpics andalusos hi batega una força profunda, d'una enorme potencial popular.
Isidoro Moreno, quart per l'esquerra, amb el grup de professors andalusos a Lledoners, acompanyats de J. M. Tresserras. Foto: I. M.
- Hi ha hagut també molts tòpics pel que fa a la relació entre catalans i andalusos.
- Aquí hi ha molts més elements. Molta gent va ser, de fet, expulsada d'Andalusia als anys cinquanta i va haver d'emigrar. Molts a Catalunya. En molts llocs hi va haver un trasplantament, fins i tot enduent-se la imatge de la patrona. Han contribuït de manera important a fer de Catalunya el que ara és. També hi ha en aquests processos la temptació dels guetos, d'una banda, i la sensació de pensar que "ens envaeixen", per l'altra. El fet és que tant Catalunya com Andalusia són cultures mestissos, com totes, al capdavall, com sabem els antropòlegs. El que ha interessat als poders dominants d'un lloc i un altre ha estat que no es diferenciés entre integració social, identitat cultural i pertinença a un subjecte polític.
"Amb la nostra visita a Lledoners, hem rememorat aquella altra que Blas Infante va fer a Lluís Companys quan era pres"
- Fa anys s'havia intentat posar en perill la cohesió social.
- Sí, és el perill del que es va anomenar dues comunitats, que no existeix perquè la immensa majoria d'origen andalús estan plenament integrats, el que no vol dir que molts no se segueixin sentint identitàriament andalusos. Això, que és un enriquiment cultural dins d'una nació com la catalana, ha estat emprat històricament per dividir la societat catalana. Jo recordo que a la manifestació del 4 de desembre del 77 a Barcelona per reivindicar l'autogovern andalús van acompanyar banderes de Catalunya a les d'Andalusia que portaven milers d'andalusos Nosaltres, amb la nostra visita a Lledoners, hem rememorat aquella altra visita que el líder històric de l'andalusisme Blas Infante va fer a Lluís Companys quan era pres al Puerto de Santa María de Cadis, el 1935.
- A Catalunya, la líder de l'oposició, Inés Arrimadas, és una persona de Jerez de la Frontera. Creu que representa aquesta trobada entre la cultura andalusa i la catalana?
- Miri, aquesta senyora jo no sé d'on ha sortit. En la campanya electoral andalusa s'ha passejat per aquí. Serà andalusa de naixement però no és andalusa de consciència. Pretén encarnar l'espanyolisme més anticatalà i antiandalusista, acollint-se a determinats tòpics. Em temo que utilitzant això del paisanatge tindrà ressò en algun sector perquè el paisanatge pot embolcallar una demagògia incendiària. Quan ve a Andalusia vol reivindicar els seus orígens i ens vol ensenyar als andalusos com hem de veure els catalans. A aquesta senyora, si l'escolta parlar algú que no sap què posa al seu DNI, difícilment ningú la situaria a Jerez de la Frontera.
- I això?
- No parla com la gent de Jerez. I diria que tampoc com la gent de Catalunya que parla en castellà. El seu és una mena de castellà normalitzat, de laboratori, com és també el partit al qual pertany, que em sembla que també és de laboratori. La gent de Jerez no la coneixia de res. I sobre Andalusia no en sap res.
- Com és que l'andalusisme polític ha tingut tantes dificultats per consolidar un espai propi?
- Han passat moltes coses. Els anys setanta hi va haver una eclosió andalusista, el sentiment andalusista s'estava conformant en moviment polític. A la fi de la dictadura, el principal problema polític de l'estat espanyol era el País Basc, però socialment era Andalusia. Si s'hagués convertit en un problema polític, l'Estat no ho hagués pogut assumir. Sense aquesta clau no s'entenen moltes coses. Tots els partits polítics, no només els de dretes, tots, inclòs el PCE, van col·laborar en la Transició en un procés de desmuntatge de la consciència andalusista. Després va emergir amb certa presència una força política andalusista.
- El Partit Socialista Andalús.
- Exacte. Però va mantenir una línia molt erràtica. Després de les primeres municipals, ja va fer un intercanvi de cromos sacrificant les alcaldies de Granada i Huelva per la de Sevilla. A Sevilla van pactar amb el PP i amb el PSOE mantenint la regidoria d'Urbanisme, sigui dit de passada. Va mantenir una gran ambigüitat ideològica. La seva desaparició estava anunciada per manca de credibilitat. Però aquest espai està descobert i això obre portes a l'andalusisme d'esquerres, que ara està per fer i hauria de fer confluir moviments socials i polítics que cobreixin aquest espai que ara està buit.