Jaume Balagueró: «La meva generació és el que és gràcies al festival de Sitges»

 
Després d'aquests anys d'èxit –inesperat–, la trajectòria de la saga fa que Sitges sigui un punt clau en la vida de les pel·lícules que la formen. "Personalment, tinc una relació molt estreta i emocional amb aquest festival", confessa Balagueró. "De nen ja hi anava, i he passat per totes les fases humanes de relació possibles: com a espectador friki, com a periodista i també com a curtmetratgista", explica. Balagueró, però, no és l’únic director que sent que el festival l’ha marcat de manera especial, "de fet", explica, "això és una cosa que hem parlat sovint amb diferents realitzadors", com ara Paco Plaza o J.A. Bayona. I Balagueró ho té clar: "Som el que som gracies a aquest festival. Hem desenvolupat la passió pel cinema aquí, a Sitges". I aquí comença una fascinant (i exitosa) generació Sitges, formada per directors que van començar a apassionar-se pel cinema als carrers del municipi, entre crit i meravella, entre neguits i il·lusions.
 
REC, un experiment que sobrepassa totes les expectatives
 
Sense ser encara prou conscients que formarien part d'aquesta generació, dos d’aquests directors, Paco Plaza i Jaume Balagueró, van creuar camins artístics i aventures professionals a través d’un experiment. "Quan vam crear la sèrie", explica el director d’Els Sense Nom, "volíem fer això: un experiment", que havia de consistir en crear un mecanisme de por el més eficaç possible. "Volíem fer por subjectiva –a través del mètode found footage, per exemple– i, alhora, volíem aplicar idees de la televisió de l’època, basant-nos en programes com Madrid Directo o Catalunya Avui". El fet era trobar el mecanisme que feia funcionar aquests espais "i aplicar-lo per poder explicar en temps real una història de terror clàssica", detalla. "Evidentment, no sabíem quin resultat donaria. Som els primers sorpresos per l'èxit que ha tingut".
 
També s’esdevé per sorpresa la construcció posterior de la saga, "totalment sobre la marxa", confessa Balagueró. "En aquell moment ens engresquem amb en Paco i diem: fem la segona part". I més tard, de nou, seguim engrescats "i en fem dues més, però ja no junts, sinó primer ell i després jo". Dues pel·lícules que, tal com van anunciar, tancarien la saga definitivament. "El capítol final", signat per Balagueró, "havia de tenir coherència i un sentit, i això és el que ha estat més complicat de fer", afirma. "Volíem mantenir la idea que cada nova entrega havia de ser fidel a la resta de la història i al seu univers particular. Però, alhora, havia de ser una cosa nova, fresca i diferent". En aquest últim episodi, el director destaca la diversitat de gèneres que hi conviuen. "Podem dir que és un film de terror, aventures, tensió i acció", sempre pensant en el gaudi de l’espectador: " és una muntanya russa de pura diversió, amb cap altra pretensió que fer que el públic s’ho passi bé".

 Reivindicació d’un cinema "popular i competitiu"

 No hi ha dubte que el públic ha respòs a aquesta inquietud, cosa que Balagueró valora enormement, potser perquè ell mateix és un gran espectador de cinema i sempre omple de referències les seves pel·lícules. "La primera part de es basa en Holocausto caníbal (1980) i The Blair Witch Project (1999), clarament". També en el referent d’un cinema de terror de pur divertiment. "Volíem que fos com el tren de la bruixa". A la tercera part, Paco Plaza va proposar fer un canvi i revisitar la saga, "amb un punt de comèdia deutora de Sam Raimi o de Robert Rodriguez". Ara, a la quarta, "hem fet un còctel explosiu d’adrenalina, acció, terror i sorpreses". Però, al capdavall, i com confessa el propi Balagueró, "si hi ha un gran referent en aquesta pel·lícula són, justament, les altres tres. L’homenatge que fa és a ".
 

Un homenatge i una saga que acaba amb aquesta darrera entrega i que permet obrir un nou escenari amb altres projectes. "Ara mateix estic treballant en dos projectes dels quals no puc dir gaire cosa: un serà una pel·lícula de terror i l’altre, un thriller". Sigui com sigui, la tasca de Balagueró posa de relleu una generació brillant del cinema català, amb produccions cada vegada més bones i més vistes. "El cinema ha anat evolucionant cap a la cosa més popular, i ara som més competitius i podem ser comercials, també". Afortunadament, no pas tot el cinema és així: "aquest cinema de vocació competitiva va de la mà d’un cinema mes minoritari i d’autor. Aquesta convivència és el que fa que hi hagi una indústria forta i interessant". Per a Balagueró, això té molt a veure amb l’eclosió d’una generació nova, "la generació del VHS, cineastes que havien crescut veient les pel·lícules que volien de manera molt eclèctica: zombis, Bergman o Tarkosvki".

Sense por i sense complexes, Balagueró ha estat capaç de construir una filmografia robusta, popular i molt coherent. I, malgrat que el darrer capítol d’aquesta invasió zombi té un final obert, això no té res a veure amb la intenció de fer una altra pel·lícula. "Simplement, aquest final forma part del gènere en si", explica el director català, convençut. "El terror té una tendència natural a quedar obert, a oferir una picada d’ullet final". No hi haurà nova pel·lícula de , però sí que encara hi haurà moltes altres ocasions de gaudir del talent d’aquest director barceloní, que imagina mons que ens fan gaudir, com mai abans havia estat possible, des del costat de casa.