Víctor Gay: «La grandesa de Companys és que va ser coherent amb el que creia»

Han passat setanta-cinc anys de l’assassinat de Lluís Companys i encara segueixen apareixent revelacions que posen més llum a un cas ple d’ombres. La darrera d’elles, potser una de les més sorprenents, és la descoberta que presenta Víctor Gay (Barcelona, 1982) a El defensor, un llibre centrat en la figura de Ramon de Colubí, l’advocat que va haver de defensar el president de Catalunya i que no va poder evitar-ne l'execució. Fruit d’una incessant tasca de documentació, Gay demostra el parentesc entre acusat i defensor, i presenta una història ficcionada a través de pensaments i de fets que van marcar el rumb d’un país en turbulències. Amb tot, i malgrat que el judici a Companys va ser només part d’un tràmit, l'autor explica la lluita de Colubí per un impossible, tot desafiant l’statu quo i fent que la seva pròpia vida quedi marcada, per sempre més, per una derrota professional.
 
- Colubí és un home amb una història fantàstica i molt desconeguda. Una peça clau per entendre moltes coses del funcionament d’una època, dels valors que s’esfondraven amb l’arribada d’un règim que, paradoxalment, ell havia ajudat a triomfar.
 
- En Ramon de Colubí és un personatge que em té enamorat. És un home al qual se li enfonsa el món que havia imaginat. Participa al cop d’estat i el seu germà és afusellat en aquells dies d’una manera que, fins i tot Frederic Escofet va dir que era una salvatjada, una canallada impresentable. El “cop” triomfa, però Colubí veu el seu ideal aniquilat, perquè ell volia millorar Espanya i salvar-la del comunisme.
 
- No es pot negar que la història és molt potent, amb uns personatges i uns fets que semblen de ficció. Que a Colubí, una persona a qui li passa tot això, li encarreguin que defensi en Companys és molt pervers, d’entrada...
 
- Jo crec que li van encarregar expressament, pensant que en Companys rebria allò que ells esperaven. Però passa tot el contrari, Colubí va ser un gra de sorra a la sabata del règim franquista. No podien ni pensar-se que, dintre de la farsa que havien muntat, el Colubí no els ajudaria!
 
- Hi ha un moment del llibre en què Serrano Súñer diu: “No l’afusellarem nosaltres! (...) Hem nomenat un jutge català, un fiscal català, i un advocat defensor català. A en Companys, el jutgen a Catalunya els catalans. Si el tribunal català el considera culpable, l’afusellarà un grup de catalans”. Amb l’afegit posterior del ministre Bilbao: “Però lleis són nostres”. Sembla clar que hi va haver una disputa entre alts comandaments, i que no tothom veia tan clar que Companys havia de morir de la manera com ho va fer.
 
- No sé si aquesta conversa va existir tal com l’he escrit, però sí sé que es va decidir des de Madrid que Companys fos jutjat a Barcelona. I al capità general de Barcelona, Orgaz –que era monàrquic i que no acabava de veure bé del tot al general Franco–, no li va fer cap gràcia. Per ells va ser un “marrón”, tal com ho diríem avui en dia.

 - De fet, és una ironia molt macabra que un militar del bàndol “nacional”, conservador, afectat directament per tots els conflictes i per la irrupció revolucionària, esdevingués “l’últim home al servei de Companys”. És molt dramàtic, perquè sabia que ho tenia tot a perdre.
 
- I ho va perdre tot! Però, després, ho va tornar a guanyar a Veneçuela.
 
- I per què creu que s’hi va posar, en Ramon de Colubí? No es podia negar?
 
- Crec que aquesta és la grandesa de tot plegat. Quan tot s’enfonsa, és quan emergeix l’autèntic ésser que portem dins. Tal i com em va explicar la pròpia filla de Colubí, ell va veure com tot els seus ideals se n’anaven en orris en el moment del judici. Lluita per un ideal de justícia. I no ho fa per una ideologia, sinó perquè creu que ho ha de fer.
 
- Al final del llibre veiem com aquest ideal de justícia acaba sent una cosa personal, de caire molt emotiu. Concretament, quan Colubí acompanya en Companys a l’execució, i també al darrer episodi, on veiem un home que arriba a casa totalment abatut. “Hem perdut”, li diu a la seva dona.
 
- Sí, li diu “hem perdut”. Però ella s’adona que no és així, que en realitat han guanyat. Per contra, quan ha guanyat la guerra, en Colubí se sent un perdedor. Un cop acaba el judici, ell i Companys han perdut, però la ironia és que en Companys no perd, guanya. I guanya perquè mor com Jesús quan el crucifiquen. I, fixa't, totes les religions ens diuen com hem de morir, i totes coincideixen que ha de ser d’una manera plàcida i serena.
 
- És gairebé un “escollit”...
 
- Així podríem dir-ho.
 
- La seva mort, tal com l’explica, em recorda molt a Sòcrates, quan es pren la cicuta, serenament...
 
- Sí! Al Fedó que escriu Plató, Sòcrates intenta inspirar la gent que l’envolta, que és el rol que exerceix Companys amb Colubí!
 
- De fet, al principi del llibre, hi ha un moment en el qual Companys parla amb el seu nebot. Vaig anotar aquesta frase, precisament: “pocs escollits seran mitificats”, que és com premonitòria. Creu que Companys ja intuïa que acabaria sent un mite?
 
- Hi ha molta gent que ha volgut descriure Companys com un enze, però això és fals. Tenia un cervell privilegiat. I hi ha qui encara diu “quin error de Companys, no anar a l’exili”. I jo penso que no va ser un error! Va ser una decisió meditada i conscient per buscar el seu fill, una elecció personal que ens revela qui era realment Companys, què l’importava i què posava per davant. Va preferir salvar el seu fill a salvar-se ell. Aquesta és la grandesa del personatge. Va ser coherent amb el que creia.
 
- En un moment de l’exili, Companys diu que Tarradellas, Casanellas i Xirau van fugir “morts de por per la conquesta alemanya”. En canvi, posteriorment Tarradellas va ser el gran retornat. Realment van ser covards?
 
- No sé si ho va dir així, però sí sabem que és un fet històric. De fet, era raonable que marxessin. Si jo hagués estat consultor de Companys, li hagués dit que marxés, per descomptat!
 
- Hi ha historiadors que asseguren que Companys “l’únic que va fer bé va ser morir amb dignitat”.
 
-  Estan totalment equivocats. Companys dóna una lliçó de vida brutal.
 
- A banda d’intentar complir el seu deure i voler fer justícia, què va veure Colubí en Companys que el va fer anar a totes?
 
- Crec, i la seva filla també ho pensa, que li va impressionar molt la manera amb la qual acceptava el seu destí.
 
- Companys sabia que el judici era una pantomima, que tot estava fet amb la intenció de justificar el que havien de fer, que era matar-lo.
 
- Però hi havia gent dins del propi règim que sabia que crearien un màrtir. I no volien pas! I també es produeix la paradoxa que Companys, que era una persona molt cristiana, va salvar a centenars de militars –i també civils– de ser afusellats pels “incontrolats”, anarquistes i comunistes, que feien justícia pel seu propi compte. En el moment del judici, Colubí va tenir recolzaments dins de les esferes militars que es negaven a matar Companys. Per punt d’honor, potser. Però s’hi negaven. No va ser tan senzill com la gent es pensa.

 - Franco ho tenia clar, però. I era qui manava. Hi ha un moment, quan ja està feta la sentència, que en Colubí li envia una carta on li demana clemència. I Franco no contesta.
 
- El règim franquista va afusellar prop de 250.000 persones! Arriba un punt en què no pot llegir tants telegrames com li arriben. I pensa que tots aquests judicis i afusellaments segueixen legalment vigents! A Alemanya s’ha fet un procés on s’ha demanat perdó, s’ha indemnitzat les víctimes i s’ha fet net. Aquí, no.
 
- En aquest sentit, el llibre reivindica la memòria històrica. És molt que, passats 75 anys, vostè hagi descobert un factor tan crucial com que Colubí, Companys i vostè mateix, Víctor Gay, estan emparentats. Tots aquests documents que porta, i que són al llibre, així ho proven. La tasca de documentació compta amb testimonis directes de la família, com ara de la neboda-néta de Lluís Companys (Mariona Companys) o la pròpia filla de Ramon de Colubí (Marilú Colubí). És una feina de recerca molt important, tot i que no és historiador.
 
- No, no! Justament, perquè no ho sóc, havia de ser molt curós i anar al màxim detall en tota la investigació. Jo he estudiat narrativa i coses així, però no història.
 
- En aquest sentit, la novel·la està construïda de manera no lineal, amb flashbacks que fan viatjar el lector del 1940 al 1936, o a principis de segle XX.
 
- No és casualitat. Al principi poso flashbacks cap al passat per a explicar qui era en Ramon de Colubí, que estava molt unit al seu germà, que el van afusellar a traïció, i què sent quan li diuen que ha de defensar Companys. També volia remarcar que li diu que el defensarà “de la millor manera possible”, malgrat tot.
 
- I ho compleix fins a les darreres conseqüències.
 
- Va haver d’anar a l’exili i allà va començar de zero, fent de taxista i acabant com a una personalitat reconeguda. Veneçuela té una hora menys que la resta de països del voltant, i és per “culpa” d’en Colubí, tota una autoritat en fusos horaris. Veneçuela, aleshores, era més rica que l’Estat espanyol i Colubí va trobar-hi una vida meravellosa. I això crec que és maco, perquè va apostar per ser autèntic i fer el que creia que s’havia de fer per Companys. Aparentment, va ser una derrota. Però, en realitat, va ser una gran victòria.