Des dels seus inicis, el Festival de Sitges no s'ha cansat d’explorar totes les possibilitats del terror. El ventall és tan ampli com ho és el poder la inventiva humana, perquè tots acumulem un remolí de pors i tots som capaços d’imaginar-nos en situacions que ens porten al límit. Monstres, éssers d'altres planetes, dimonis, fantasmes, assassins macabres, entre moltes altres personificacions del mal. Però amb un denominador comú: tots ells, malgrat la passió de la vivència, són només ficció.
Fins que arriba Green room (Jeremy Saulnier) i el terror es fa verídic i provoca un pànic terrible. Això sí que espanta, perquè els “monstres”, ara, són reals. Són part de la societat, són neo-feixistes i són capaços de generar una violència que, per desgràcia, sabem certa. No com els “monstres” que surten d’un armari o els que apareixen en somnis. Pel que fa al cas, la violència extrema és molt dolorosa, perquè parla de nosaltres, de quina mena de societat alimentem.
Ultraviolència "skin" en primer pla
La proposta de Saulnier, que ha deixat estabornit el públic de Sitges amb un recital d’angoixa contínua i de tensió, mostra un grup de joves punks que són assetjats per un clan de sanguinolents skinsheads. La història comença quan el grup Ain’t Rights queda atrapat en recòndit indret d’Oregon després de protagonitzar un concert on l'esvàstica oneja amb total impunitat i alegria. Per fugir d’allà, hauran d’escapar, convertits en simples ratolins d’un ultraviolent exercici de cacera.
Presentada amb pols decidit i sense concessions de cara a la galeria, Green room és una de les sorpreses més agradables del festival, la millor i més salvatge demostració que l’horror pot trobar-se allà on no acostumem a mirar, i que tots podem patir els efectes nocius d’una societat que hem permès que fos així, encara que estigui reclosa –com és el cas– en petits guetos que fem veure que no existeixen.
Saulnier fa una notable pel·lícula de gènere amb éssers reals i terribles, amb una atmosfera angoixant des del primer minut. Accentuada per l’acció, cada vegada és més atroç, i subratllada per les dosis d’allò que el públic necessita un cop s’ha desfermat el tràngol i la sèrie B és assumida del tot: dolls de sang sense parar, talls i escorxaments, gossos devoradors de carn humana, morts violentes i molt d’humor negre. Tan terrorífic com si fos real.
