15
d'octubre
de
2015, 15:00
Actualitzat:
20:10h
La imatge de Mas avançant pel passeig de Lluís Companys des de la Ciutadella, no pas sol, sinó envoltat pel seu Govern i principals col·laboradors, així com per dirigents polítics i parlamentaris, ha estat un quadre èpic. Un dels molts que el dia d’avui ha generat. Una ciutadania entusiasta i orgullosa dels seus governants és un factor que encara no s’ha analitzat prou.
A les vuit del matí, el passeig que duu el nom del president afusellat fa 75 anys ja es començava a omplir de ciutadans que volien manifestar el seu suport al president imputat. Malgrat això, els primers crits han trigat a escoltar-se, com si la gernació, conscient del seu protagonisme, estigués concentrada en la transcendència dels moments que vivim. El primer clam ha estat “In-inde-independència”. Un dels qui el corejava era Lluís de Carreras, patriota de la primera hora, membre d’una família emblemàtica de la burgesia catalana, fill d’un president del Barça, Narcís de Carreras. N’ha viscut de tots colors, des dels anys del franquisme. “La gent ja no té por”, ha sentenciat.
L’ambient s’anava fent elèctric, a mesura que el passeig s’omplia. Els crits anaven barrejant cants d’"Els Segadors", amb expressions com “Fora la justícia espanyola” i “Manos Limpias, feixistes espanyols”. A mesura que s’acostava el moment de l’arribada del president, els clams de la gent es personalitzaven més: “Mas president, Catalunya independent” i “Tots som Mas” i “No tenim por”.
Santiago Vidal amb Helena Rakosnik
El magistrat Santiago Vidal ha protagonitzat un dels gestos del dia al sortir al carrer per esperar allí Mas. S’ha abraçat amb Helena Rakosnik i ha estat saludat amb entusiasme per una multitud que demanava a crits, mai millor dit, escenes emotives per fondre’s en elles, per identificar-se. Aquesta és una de les claus del procés que a Madrid potser encara no han copsat: el procés sobiranista ha donat a la ciutadania uns referents on aplegar-se en moments de trasbals i crisi econòmica greu. Com altres vegades, avui la societat catalana es retroba amb ella mateixa en el patriotisme. La presència nombrosa d’alcaldes de tot el país davant el TSJC és també d’una alta càrrega simbòlica.
Entre el passeig i el carrer d’Almogàvers (fins els noms dels carrers ajuden a sentir-se part d’un quadre simbòlic), estava plantat un altre històric del catalanisme, Joan Granados, expresident de la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Amb ironia afirmava: “No se sap prou el bé que ha fet el PP per Catalunya. Mai ho hem tingut tan a prop com ara”. L’actuació de la dreta espanyola amb Catalunya ha estat capaç fins i tot d’acostar el Mas del passeig Companys al De Gaulle dels Camps Elisis.
Mas ha arribat, ha pujat els esglaons del Palau, presidit a dalt de tot per un Moisès amb les taules de la llei, s’ha girat cap al poble, ha saludat fent les quatre barres amb la mà, se l’ha posat al cor i ha penetrat en l’edifici per declarar davant un tribunal. Quina metàfora dels temps que vivim!
Dins del Palau de Justícia, els periodistes han estat “reclosos” en els saló dels Passos Perduts. De fet, era una cosa un xic absurda, ja que no se’ls ha permès entrar abans de l’arribada del president, i després de la seva declaració, no s’ha fet cap trobada informativa. Els inhibidors impedien tota connexió.
Sortida també apoteòsica
La sortida d’Artur Mas ha estat igual d’apoteòsica que l’entrada, mentre una part de la premsa es traslladava precipitadament a l’altre Palau, el de la Generalitat, on el president faria la seva compareixença. Ho ha fet a la Sala Gòtica, un indret que encara contribueix més a vincular la història i el futur que la majoria de la societat catalana albira. Mas ha contestat en català, castellà, francès i anglès als periodistes, al costat d’un Pati dels Tarongers renaixentista on avui devia escoltar-lo, més atent que mai, l’escultura de Lluís Companys. Acostumats a polítics que no saben idiomes, la fluïdesa idiomàtica de Mas ha fet que, en acabar la roda de premsa, uns periodistes es rendissin: “És que és un crac”.
Aquests dies, per un observador atent que segueixi la política d’Ibèria, el contrast que ofereixen les escenes de Madrid i de Barcelona poden nodrir de conclusions. Les bronques del Congrés, l’actitud d’un Rajoy que s’amaga de la premsa, no fos cas!, les declaracions d’uns ministres contra els altres, contrasta amb les imatges d’unitat que mostra Catalunya, del president a l’alcaldessa, del centre burgès a la CUP assembleària. Un dels assistents al passeig Companys deia, entre rialles: “Sóc capaç de votar el PP a les generals!”.
A les vuit del matí, el passeig que duu el nom del president afusellat fa 75 anys ja es començava a omplir de ciutadans que volien manifestar el seu suport al president imputat. Malgrat això, els primers crits han trigat a escoltar-se, com si la gernació, conscient del seu protagonisme, estigués concentrada en la transcendència dels moments que vivim. El primer clam ha estat “In-inde-independència”. Un dels qui el corejava era Lluís de Carreras, patriota de la primera hora, membre d’una família emblemàtica de la burgesia catalana, fill d’un president del Barça, Narcís de Carreras. N’ha viscut de tots colors, des dels anys del franquisme. “La gent ja no té por”, ha sentenciat.
L’ambient s’anava fent elèctric, a mesura que el passeig s’omplia. Els crits anaven barrejant cants d’"Els Segadors", amb expressions com “Fora la justícia espanyola” i “Manos Limpias, feixistes espanyols”. A mesura que s’acostava el moment de l’arribada del president, els clams de la gent es personalitzaven més: “Mas president, Catalunya independent” i “Tots som Mas” i “No tenim por”.
Santiago Vidal amb Helena Rakosnik
El magistrat Santiago Vidal ha protagonitzat un dels gestos del dia al sortir al carrer per esperar allí Mas. S’ha abraçat amb Helena Rakosnik i ha estat saludat amb entusiasme per una multitud que demanava a crits, mai millor dit, escenes emotives per fondre’s en elles, per identificar-se. Aquesta és una de les claus del procés que a Madrid potser encara no han copsat: el procés sobiranista ha donat a la ciutadania uns referents on aplegar-se en moments de trasbals i crisi econòmica greu. Com altres vegades, avui la societat catalana es retroba amb ella mateixa en el patriotisme. La presència nombrosa d’alcaldes de tot el país davant el TSJC és també d’una alta càrrega simbòlica.
Entre el passeig i el carrer d’Almogàvers (fins els noms dels carrers ajuden a sentir-se part d’un quadre simbòlic), estava plantat un altre històric del catalanisme, Joan Granados, expresident de la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Amb ironia afirmava: “No se sap prou el bé que ha fet el PP per Catalunya. Mai ho hem tingut tan a prop com ara”. L’actuació de la dreta espanyola amb Catalunya ha estat capaç fins i tot d’acostar el Mas del passeig Companys al De Gaulle dels Camps Elisis.
Mas ha arribat, ha pujat els esglaons del Palau, presidit a dalt de tot per un Moisès amb les taules de la llei, s’ha girat cap al poble, ha saludat fent les quatre barres amb la mà, se l’ha posat al cor i ha penetrat en l’edifici per declarar davant un tribunal. Quina metàfora dels temps que vivim!
Dins del Palau de Justícia, els periodistes han estat “reclosos” en els saló dels Passos Perduts. De fet, era una cosa un xic absurda, ja que no se’ls ha permès entrar abans de l’arribada del president, i després de la seva declaració, no s’ha fet cap trobada informativa. Els inhibidors impedien tota connexió.
Sortida també apoteòsica
La sortida d’Artur Mas ha estat igual d’apoteòsica que l’entrada, mentre una part de la premsa es traslladava precipitadament a l’altre Palau, el de la Generalitat, on el president faria la seva compareixença. Ho ha fet a la Sala Gòtica, un indret que encara contribueix més a vincular la història i el futur que la majoria de la societat catalana albira. Mas ha contestat en català, castellà, francès i anglès als periodistes, al costat d’un Pati dels Tarongers renaixentista on avui devia escoltar-lo, més atent que mai, l’escultura de Lluís Companys. Acostumats a polítics que no saben idiomes, la fluïdesa idiomàtica de Mas ha fet que, en acabar la roda de premsa, uns periodistes es rendissin: “És que és un crac”.
Aquests dies, per un observador atent que segueixi la política d’Ibèria, el contrast que ofereixen les escenes de Madrid i de Barcelona poden nodrir de conclusions. Les bronques del Congrés, l’actitud d’un Rajoy que s’amaga de la premsa, no fos cas!, les declaracions d’uns ministres contra els altres, contrasta amb les imatges d’unitat que mostra Catalunya, del president a l’alcaldessa, del centre burgès a la CUP assembleària. Un dels assistents al passeig Companys deia, entre rialles: “Sóc capaç de votar el PP a les generals!”.