01
de novembre
del
2015
Actualitzat
a les
16:45h
Aquest diumenge Turquia celebra unes eleccions decisives. El Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) es juga una hegemonia que les eleccions legislatives del juny van amenaçar. Aleshores, després de dotze anys de domini, la formació al govern va perdre la majoria absoluta. No ha estat possible la formació d’un govern sòlid, i el president de la República, Recep Tayyip Erdogan, ha convocat nous comicis. Ningú discuteix la condició de primera força de l’AKP, però si aquest cop tampoc obté la majoria absoluta, Erdogan haurà de governar d’una altra manera.
Sobre la taula, hi ha grans fronts oberts: el reconeixement del poble kurd envers un nacionalisme turc que es nega a admetre l’existència de les altres identitats del país; la divisió de la societat turca entre laïcistes i islamistes; la creixent presència d’una esquerra que reclama reformes democràtiques enfront un estat molt autoritari i conservador; l’amenaça que representa Estat Islàmic…
El paper de Turquia com a gran actor geopolític també està en joc. Certament, com assenyala Eduard Soler, coordinador de recerca del CIDOB, les eleccions de diumenge són “transcendents”. Soler subratlla que les negociacions posteriors entre les diverses forces polítiques decidiran molt més que un govern: des del lideratge d’Erdogan fins al paper que Turquia ha de jugar davant un conflicte com el sirià o les relacions amb la Unió Europea.
Les eleccions decidiran el parlament i el govern. Erdogan continuarà a la presidència, que a Turquia és un càrrec representatiu. El líder islamista, però, aspira a una reforma constitucional que li atorgui més poders. Ho té difícil. La majoria absoluta al legislatiu és de 276 escons. Al juny, l’AKP en va obtenir 258. Li caldrien 330 per canviar la Constitució.
Hi ha quatre grans forces en joc. D’una banda, l’islamisme conservador de l’esmentat AKP, que ha anat ocupant l’espai central de la política turca i que té com a candidat a primer ministre Ahmed Davutoglu, que ja ho és. En segon lloc, el Partit Republicà del Poble (CHP), una mena de socialdemocràcia laica “a la turca” que és la formació fundada en el seu moment per Kemal Ataturk. El seu candidat és Kemal Kiliçdaroglu. Hi ha també l’MHP de Devlet Bahçeli, que representa una dreta nacionalista turca i antikurda. Volen parar els peus a les apetències presidencialistes d’Erdogan, però sobretot impedir tot intent de negociació amb els kurds. Finalment, la quarta força, i la sorpresa de les eleccions al juny, és el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), que ha sabut unir el nacionalisme kurd amb aspiracions d’esquerres i de renovació en sectors de la societat turca.
Un jacobí al Bòsfor
Kemal Ataturk (1881-1938) continua sent una figura “intocable” a Turquia. És el pare de la pàtria, el referent al qual tothom ha de mirar. La Primera Guerra Mundial (1914-18) va suposar la desaparició de les grans potències imperials: la fi de l’Imperi dels Habsburg i del tsarisme a Europa i la caiguda de l’Imperi otomà. Ataturk, un oficial brillant de l’exèrcit del sultà, era un general d’idees modernitzadores que va aprofitar la derrota otomana per construir el nou estat turc.
L’hora de la seva mort, les nou i cinc minuts del 10 de novembre de 1938, continua sent un moment en què l’activitat s’atura al país durant uns minuts. Ataturk va fundar la Turquia moderna, va acabar amb la monarquia absoluta del sultà i va proclamar la república (1923) –aquesta setmana se'n va celebrar el 92è aniversari-, formalment democràtica, autoritària a la pràctica, amb ell de cabdill indiscutible. Va instaurar un estat laic, separat de tota definició religiosa. Va modernitzar la llengua turca i va imposar l’alfabet llatí, mentre que la grafia àrab fou bandejada.
De molt jove, el van impregnar les lectures sobre la Revolució Francesa. El jove oficial turc va esdevenir un conspirador republicà contra l’Imperi Otomà. Imbuït de cultura francesa i pel jacobinisme més rígid, que ell va considerar com a model, va voler emular el nacionalisme francès al Bòsfor. Però en la concepció de la nació turca d’Ataturk, no hi havia espai pels altres ismes: repressió contra totes les expressions nacionals (dels grecs als kurds) que no fossin la turca, obligatorietat d’ensenyament del turc a les escoles, així com una laïcitat tan estricta que va generar odis amagats però latents. Va traslladar la capital d’Istambul, record del passat imperial, a Ankara. El fes, el barret de l’era otomana, fou prohibit. Els cants de les mesquites foren silenciats. Fins i tot les cerimònies dels dervixos sufís, amb els seus girs místics, foren reduïts a espectacles turístics quasi clandestins. Les formes de vida occidental van ser enaltides. Com a altres llocs (com a l’Iran dels Reza Pehlevi), la fúria contra la religió va provocar, amb el temps, reaccions religioses integristes.
Ataturk va convertir-se en sinònim de Turquia i el militar va fer una Constitució a mida. Va ser elegit i reelegit president fins a la seva mort. Però la força política que va fundar, el Partit Republicà del Poble (CHP), estava disposada a perpetuar la seva memòria després de la seva mort.
Un colpisme “laic”?
Estat, partit i exèrcit van conformar un bloc monolític, que se sol resumir amb el terme de kemalisme: nacionalisme turc, laïcisme enfront les manifestacions islàmiques, autoritarisme polític i estatalisme es van confondre en un tot. No va ser fins al 1950 que un partit diferent al CHP va arribar al govern. Fou el Partit Democràtic d’Adnan Menderes, primer ministre durant deu anys i dirigent de la dreta turca, ben vist pels ambients empresarials, que va fer una política de privatitzacions i més tolerant envers els corrents religiosos. L’exèrcit sempre el va veure amb recança. Les massacres antigregues d’Istambul de 1955, liderades per dirigents religiosos islàmics i tolerades per Menderes, van desacreditar el seu govern. Els militars van contemplar amb preocupació la revifalla d’un islamisme radical.
Quan un moviment estudiantil de protesta va ser reprimit a sang i foc, els militars van aprofitar-ho per fer un cop d’estat (1960). Menderes fou detingut, processat i penjat a la forca. L’exèrcit d’Ataturk assenyalava les seves línies roges. Turquia, membre de l’OTAN i peça estratègica a preservar, permetia molts privilegis als uniformats d’Ankara.
Els militars van apoderar-se del llegat kemalista. En moments d’inestabilitat política, van saber convertir-se en els àrbitres, sempre enarborant el nom d’Ataturk i les essències fundadores d’una república laica i unitarista. En els períodes de democràcia parlamentària, sempre vigilada de prop, competien el centre esquerre del Partit Republicà del Poble de Bulent Ecevit, i el centre dreta del Partit de la Justícia de Suleyman Demirel, que seguia l’ideari més conservador de Menderes.
L’home que va "derrotar" Ataturk
Entre el 1960 i el 1980, hi va haver tres cops militars. El del 1980 contra el conservador Demirel va fer que l’exèrcit restringís al màxim el joc polític. L’actual Constitució turca és encara filla de les lleis imposades per les forces armades. Un partit requereix del 10% dels vots per arribar a l’assemblea. No ha estat gens fàcil per Recep Tayyip Erdogan convertir-se en un actor central de la política turca. Crescut a l’ombra de Necmettin Erbakan, pare de l’islamisme polític, va contemplar les dificultats que havia de passar el seu cap per construir un partit religiós legal i aspirar a arribar al poder. Ho va aconseguir gràcies al desgast de la vella classe política (Ecevit, Demirel) però només de manera efímera.
Erbakan va arribar a primer ministre el 1996. Va ser el primer cop que un islamista ho aconseguia, i enmig d’una gran fragmentació de les forces polítiques. L’any 1997, l’exèrcit el faria fora. Aquest cop, no a través de tancs ocupant el carrer, sinó per mitjà d’un manifest que va ser definit com un “cop postmodern”. Erdogan, deixeble avantatjat, va aprendre la lliçó. El seu accés al govern va ser gradual. Va refundar diverses sigles per crear l’AKP. Va aprendre a gestionar un pressupost com a alcalde d’Istambul, va desprendre’s dels sectors més fonamentalistes. I, sobretot, va saber presentar-se com l’alternativa “liberal” enfront uns hereus d’Ataturk presentats com un règim resclosit i corrupte.
L’islamisme al poder
Erdogan va guanyar les eleccions del 2002. En el seu moment, va saber personificar una renovació en la política turca. Va ser una ruptura respecte al vell estat i, en certa forma, una “revenja” contra Ataturk. En cert moment, va semblar fins i tot que podria resoldre el conflicte amb el poble kurd, ja que el líder islamista no era un “dur” en aquest tema. Però tretze anys després del seu accés al poder, Erdogan no ha pogut resoldre aquest embat. El líder de la guerrilla kurda, Abdullah Ocalan, continua empresonat a Imrali, a la presó de Marmara, des del 1999, com una veu sense interlocutor.
Els èxits assolits per l’AKP en les eleccions no han ajudat a Erdogan a avençar en molts reptes. Embafat de poder, el president turc ha reforçat el pes de Turquia en el mapa, i s’ha enfrontat a altres actors internacionals. Ha estat contundent contra Netanyahu en el conflicte de l’Orient Mitjà, ha sabut jugar amb Occident presentant-se com a soci imprescindible per resoldre el perill d'Estat Islàmic, ha criticat els Estats Units i ha somiat emergir com un nou monarca otomà. Però els problemes que arrossega Turquia el roseguen. Sense una plena democratització de l’estat, sense concloure un acord amb Ocalan i els kurds, les negociacions amb la UE no avançaran.
Les formes religioses han tornat al país. Els cants dels divendres ja formen part del paisatge habitual. Els escàndols de corrupció, fins fa uns anys patrimoni dels “seculars”, ara afecten sobretot el partit governant. Els sectors més liberals de la societat turca volen un canvi. Les pretensions religioses han generat la reacció de la Turquia secular i urbana. L’esquerra estudiantil vol ferir Erdogan. Però l’islamisme disposa de bona part de la majoria silenciosa.
Dóna la sensació que les majories absolutes a les urnes han encegat el líder, sense reforçar el seu talent. La polèmica sobre el nou palau presidencial d’Ankara –luxe de sultà- han retratat el rostre d’un dirigent pretensiós. Turquia va a les urnes aquest diumenge després de mesos de violència política: bombardejos sobre les bases kurdes al nord de l’Iraq, atemptats sospitosos contra manifestacions de l’oposició democràtica a Soluç i Ankara. El governant que, en certa forma, ha "derrotat" l’herència kemalista, confia en els vots que demà provinguin de la Turquia profunda i religiosa. El país modern, amb ganes de canvi, aspira a una aliança entre els nostàlgics d’Ataturk i una esquerra renovadora. Demà, els turcs votaran entre l'herència d'Ataturk i el futur post-Erdogan amb l'eclosió de forces noves. Un futur, però, que es pot fer esperar.
Sobre la taula, hi ha grans fronts oberts: el reconeixement del poble kurd envers un nacionalisme turc que es nega a admetre l’existència de les altres identitats del país; la divisió de la societat turca entre laïcistes i islamistes; la creixent presència d’una esquerra que reclama reformes democràtiques enfront un estat molt autoritari i conservador; l’amenaça que representa Estat Islàmic…
El paper de Turquia com a gran actor geopolític també està en joc. Certament, com assenyala Eduard Soler, coordinador de recerca del CIDOB, les eleccions de diumenge són “transcendents”. Soler subratlla que les negociacions posteriors entre les diverses forces polítiques decidiran molt més que un govern: des del lideratge d’Erdogan fins al paper que Turquia ha de jugar davant un conflicte com el sirià o les relacions amb la Unió Europea.
Les eleccions decidiran el parlament i el govern. Erdogan continuarà a la presidència, que a Turquia és un càrrec representatiu. El líder islamista, però, aspira a una reforma constitucional que li atorgui més poders. Ho té difícil. La majoria absoluta al legislatiu és de 276 escons. Al juny, l’AKP en va obtenir 258. Li caldrien 330 per canviar la Constitució.
Hi ha quatre grans forces en joc. D’una banda, l’islamisme conservador de l’esmentat AKP, que ha anat ocupant l’espai central de la política turca i que té com a candidat a primer ministre Ahmed Davutoglu, que ja ho és. En segon lloc, el Partit Republicà del Poble (CHP), una mena de socialdemocràcia laica “a la turca” que és la formació fundada en el seu moment per Kemal Ataturk. El seu candidat és Kemal Kiliçdaroglu. Hi ha també l’MHP de Devlet Bahçeli, que representa una dreta nacionalista turca i antikurda. Volen parar els peus a les apetències presidencialistes d’Erdogan, però sobretot impedir tot intent de negociació amb els kurds. Finalment, la quarta força, i la sorpresa de les eleccions al juny, és el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), que ha sabut unir el nacionalisme kurd amb aspiracions d’esquerres i de renovació en sectors de la societat turca.
Un jacobí al Bòsfor
Kemal Ataturk (1881-1938) continua sent una figura “intocable” a Turquia. És el pare de la pàtria, el referent al qual tothom ha de mirar. La Primera Guerra Mundial (1914-18) va suposar la desaparició de les grans potències imperials: la fi de l’Imperi dels Habsburg i del tsarisme a Europa i la caiguda de l’Imperi otomà. Ataturk, un oficial brillant de l’exèrcit del sultà, era un general d’idees modernitzadores que va aprofitar la derrota otomana per construir el nou estat turc.
L’hora de la seva mort, les nou i cinc minuts del 10 de novembre de 1938, continua sent un moment en què l’activitat s’atura al país durant uns minuts. Ataturk va fundar la Turquia moderna, va acabar amb la monarquia absoluta del sultà i va proclamar la república (1923) –aquesta setmana se'n va celebrar el 92è aniversari-, formalment democràtica, autoritària a la pràctica, amb ell de cabdill indiscutible. Va instaurar un estat laic, separat de tota definició religiosa. Va modernitzar la llengua turca i va imposar l’alfabet llatí, mentre que la grafia àrab fou bandejada.
De molt jove, el van impregnar les lectures sobre la Revolució Francesa. El jove oficial turc va esdevenir un conspirador republicà contra l’Imperi Otomà. Imbuït de cultura francesa i pel jacobinisme més rígid, que ell va considerar com a model, va voler emular el nacionalisme francès al Bòsfor. Però en la concepció de la nació turca d’Ataturk, no hi havia espai pels altres ismes: repressió contra totes les expressions nacionals (dels grecs als kurds) que no fossin la turca, obligatorietat d’ensenyament del turc a les escoles, així com una laïcitat tan estricta que va generar odis amagats però latents. Va traslladar la capital d’Istambul, record del passat imperial, a Ankara. El fes, el barret de l’era otomana, fou prohibit. Els cants de les mesquites foren silenciats. Fins i tot les cerimònies dels dervixos sufís, amb els seus girs místics, foren reduïts a espectacles turístics quasi clandestins. Les formes de vida occidental van ser enaltides. Com a altres llocs (com a l’Iran dels Reza Pehlevi), la fúria contra la religió va provocar, amb el temps, reaccions religioses integristes.
Ataturk va convertir-se en sinònim de Turquia i el militar va fer una Constitució a mida. Va ser elegit i reelegit president fins a la seva mort. Però la força política que va fundar, el Partit Republicà del Poble (CHP), estava disposada a perpetuar la seva memòria després de la seva mort.
Ataturk continua sent un símbol a Turquia. Desfilada per celebrar l'aniversari de la república Foto: AKP
Un colpisme “laic”?
Estat, partit i exèrcit van conformar un bloc monolític, que se sol resumir amb el terme de kemalisme: nacionalisme turc, laïcisme enfront les manifestacions islàmiques, autoritarisme polític i estatalisme es van confondre en un tot. No va ser fins al 1950 que un partit diferent al CHP va arribar al govern. Fou el Partit Democràtic d’Adnan Menderes, primer ministre durant deu anys i dirigent de la dreta turca, ben vist pels ambients empresarials, que va fer una política de privatitzacions i més tolerant envers els corrents religiosos. L’exèrcit sempre el va veure amb recança. Les massacres antigregues d’Istambul de 1955, liderades per dirigents religiosos islàmics i tolerades per Menderes, van desacreditar el seu govern. Els militars van contemplar amb preocupació la revifalla d’un islamisme radical.
Quan un moviment estudiantil de protesta va ser reprimit a sang i foc, els militars van aprofitar-ho per fer un cop d’estat (1960). Menderes fou detingut, processat i penjat a la forca. L’exèrcit d’Ataturk assenyalava les seves línies roges. Turquia, membre de l’OTAN i peça estratègica a preservar, permetia molts privilegis als uniformats d’Ankara.
Els militars van apoderar-se del llegat kemalista. En moments d’inestabilitat política, van saber convertir-se en els àrbitres, sempre enarborant el nom d’Ataturk i les essències fundadores d’una república laica i unitarista. En els períodes de democràcia parlamentària, sempre vigilada de prop, competien el centre esquerre del Partit Republicà del Poble de Bulent Ecevit, i el centre dreta del Partit de la Justícia de Suleyman Demirel, que seguia l’ideari més conservador de Menderes.
L’home que va "derrotar" Ataturk
Entre el 1960 i el 1980, hi va haver tres cops militars. El del 1980 contra el conservador Demirel va fer que l’exèrcit restringís al màxim el joc polític. L’actual Constitució turca és encara filla de les lleis imposades per les forces armades. Un partit requereix del 10% dels vots per arribar a l’assemblea. No ha estat gens fàcil per Recep Tayyip Erdogan convertir-se en un actor central de la política turca. Crescut a l’ombra de Necmettin Erbakan, pare de l’islamisme polític, va contemplar les dificultats que havia de passar el seu cap per construir un partit religiós legal i aspirar a arribar al poder. Ho va aconseguir gràcies al desgast de la vella classe política (Ecevit, Demirel) però només de manera efímera.
Erbakan va arribar a primer ministre el 1996. Va ser el primer cop que un islamista ho aconseguia, i enmig d’una gran fragmentació de les forces polítiques. L’any 1997, l’exèrcit el faria fora. Aquest cop, no a través de tancs ocupant el carrer, sinó per mitjà d’un manifest que va ser definit com un “cop postmodern”. Erdogan, deixeble avantatjat, va aprendre la lliçó. El seu accés al govern va ser gradual. Va refundar diverses sigles per crear l’AKP. Va aprendre a gestionar un pressupost com a alcalde d’Istambul, va desprendre’s dels sectors més fonamentalistes. I, sobretot, va saber presentar-se com l’alternativa “liberal” enfront uns hereus d’Ataturk presentats com un règim resclosit i corrupte.
Míting de l'HDP, l'alternativa prokurda i de la nova esquerra. Foto: HDP
L’islamisme al poder
Erdogan va guanyar les eleccions del 2002. En el seu moment, va saber personificar una renovació en la política turca. Va ser una ruptura respecte al vell estat i, en certa forma, una “revenja” contra Ataturk. En cert moment, va semblar fins i tot que podria resoldre el conflicte amb el poble kurd, ja que el líder islamista no era un “dur” en aquest tema. Però tretze anys després del seu accés al poder, Erdogan no ha pogut resoldre aquest embat. El líder de la guerrilla kurda, Abdullah Ocalan, continua empresonat a Imrali, a la presó de Marmara, des del 1999, com una veu sense interlocutor.
Els èxits assolits per l’AKP en les eleccions no han ajudat a Erdogan a avençar en molts reptes. Embafat de poder, el president turc ha reforçat el pes de Turquia en el mapa, i s’ha enfrontat a altres actors internacionals. Ha estat contundent contra Netanyahu en el conflicte de l’Orient Mitjà, ha sabut jugar amb Occident presentant-se com a soci imprescindible per resoldre el perill d'Estat Islàmic, ha criticat els Estats Units i ha somiat emergir com un nou monarca otomà. Però els problemes que arrossega Turquia el roseguen. Sense una plena democratització de l’estat, sense concloure un acord amb Ocalan i els kurds, les negociacions amb la UE no avançaran.
Les formes religioses han tornat al país. Els cants dels divendres ja formen part del paisatge habitual. Els escàndols de corrupció, fins fa uns anys patrimoni dels “seculars”, ara afecten sobretot el partit governant. Els sectors més liberals de la societat turca volen un canvi. Les pretensions religioses han generat la reacció de la Turquia secular i urbana. L’esquerra estudiantil vol ferir Erdogan. Però l’islamisme disposa de bona part de la majoria silenciosa.
Dóna la sensació que les majories absolutes a les urnes han encegat el líder, sense reforçar el seu talent. La polèmica sobre el nou palau presidencial d’Ankara –luxe de sultà- han retratat el rostre d’un dirigent pretensiós. Turquia va a les urnes aquest diumenge després de mesos de violència política: bombardejos sobre les bases kurdes al nord de l’Iraq, atemptats sospitosos contra manifestacions de l’oposició democràtica a Soluç i Ankara. El governant que, en certa forma, ha "derrotat" l’herència kemalista, confia en els vots que demà provinguin de la Turquia profunda i religiosa. El país modern, amb ganes de canvi, aspira a una aliança entre els nostàlgics d’Ataturk i una esquerra renovadora. Demà, els turcs votaran entre l'herència d'Ataturk i el futur post-Erdogan amb l'eclosió de forces noves. Un futur, però, que es pot fer esperar.