13
de novembre
de
2015, 20:50
Actualitzat:
16
de novembre,
6:58h
Pau Ignasi de Dalmases i Olabarria (Barcelona, 1945) és periodista, doctor en Història i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Pertany a una nissaga catalana –marquesat de Mura- ben nodrida de figures il·lustres. Un avantpassat seu fou ambaixador de la Catalunya austriacista a la Cort britànica en vigílies de la caiguda de Barcelona el 1714. És un dels catalans que en sap més del Sàhara. Va ser testimoni de la fi del Sàhara espanyol com a director de Ràdio Nacional d’Espanya a Al-Aaiun (1974-75).
Va arribar al Sàhara Occidental per defensar la política oficial del règim espanyol, que s’havia compromès amb un procés de descolonització. Però les coses van anar de mal borràs. Incomplint els seus compromisos, les autoritats espanyoles van negociar amb Rabat l’abandonament de la colònia. Pau Ignasi de Dalmases va deixar en evidència el que s’estava preparant i fou destituït. Ha explicat les seves vivències a Huracán sobre el Sáhara (Base). Culte, irònic i amb un punt d’escepticisme, ens explica alguns episodis d’una traïció. Aquest dissabte 14 de novembre es compleixen 40 anys dels Acords de Madrid, l’entrega del Sàhara al Marroc per damunt dels interessos sahrauís.
- Com va entrar en contacte amb el Sàhara?
- Va ser el 1971. Es feia un congrés sobre teatre a les Canàries, organitzat per la delegació de Cultura de Barcelona, on jo treballava, depenent de la secretaria general del Movimiento. I en anar-hi, vaig aprofitar per fer un vol a la capital sahrauí, Al-Aaiun. He de dir que, des del primer moment, l’aleshores “Sàhara, espanyol” em va atrapar. En els següents dos anys, vaig poder fer varis viatges i conèixer el territori. Quan el 1974, es va nomenar el general Federico Gómez de Salazar com a governador general, la màxima autoritat, vaig saber que es buscava un periodista per assumir la direcció de Ràdio Sàhara (la RNE a la colònia). Gómez de Salazar era amic de parents meus i vaig demanar aquella destinació. Així va començar tot, l’1 d’octubre del 1974.
- Un cop allí, va establir una relació estreta amb el número dos de l’administració espanyola, Luis Rodríguez de Viguri.
- En efecte. Jo no el coneixia. Era el segon de Gómez de Salazar com a secretari general del govern espanyol. Era un home intel·ligent, un militar amb mentalitat civil, que combinava la formació de la milícia amb una llicenciatura en Filosofia i Lletres i una altra de Dret.
- Quines instruccions portava vostè?
- L’objectiu que teníem era el que havia proclamat el règim espanyol després d’anys d’ambigüitat: que la situació al Sàhara desemboqués en un procés de descolonització i un referèndum d’autodeterminació. Es tractava, per tant, d’ajudar a consolidar la personalitat nacional del Sàhara. Per això, des del primer moment, vam tenir clar que era important la ràdio, ja que al desert no arribaven ni la televisió ni els diaris. Però també van encomanar-me la direcció d’un diari bilingüe, La Realidad, que era l’òrgan oficiós de les autoritats espanyoles. Bé, era bilingüe però poc, amb una pàgina en àrab, la resta en castellà. Val a dir que des del primer dia, Rodríguez de Viguri, un home amb mentalitat liberal, em va donar ampli marge de maniobra.
- En el moment de la seva arribada, s’intuïa el que acabaria passant?
- No del tot. El 21 de setembre del 1973, el general Franco va enviar un missatge a la Yemaa, l’assemblea que exercia com a òrgan representatiu de la població del Sàhara, on explicitava que “el poble sahrauí és l’únic amo del seu destí” i que “l’estat espanyol defensarà la lliure voluntat del poble sahrauí”. Durant l’any 1974, es va elaborar un projecte d’autonomia, però finalment no es va arribar a publicar al BOE per pressions del regne del Marroc.
- Però l’actitud del govern espanyol va patir un gir brusc. Què va passar?
- Es van produir diversos factors que van determinar el que va ser una traïció de l’estat espanyol als sahrauís, als mateixos ciutadans espanyols i a la comunitat internacional. Crec que el factor principal va ser que es va morir Franco. L’ambaixador espanyol davant les Nacions Unides, Jaime de Piniés, en la seva darrera audiència amb Franco, entrat el 1975, va escriure en les seves memòries que no va veure el cap de l’estat gens disposat a cedir el Sàhara al Marroc. Hi ha una dada que no sé fins a quin punt és exacte, però sembla que en el darrer consell de ministres de Franco, l’octubre de 1975, quan es va tractar del Sàhara i de l’inici de la Marxa Verda, impulsada per Hassan II, Franco va exclamar: “Això és la guerra!”.
- Aleshores, què va passar?
- Doncs que en caure Franco malalt, el govern, presidit per Carlos Arias, es va espantar i va cedir. En aquell moment, les pressions dels Estats Units per evitar que el Sàhara caigués en mans del Front Polisario, la força més representativa de la societat sahrauí, eren molt fortes, ja que era un aliat d’Algèria. Es va parlar també de la influència de sectors econòmics i bancaris espanyols, que tenien interessos al Marroc.
- Vostè va ser una víctima d’aquell capítol ben galdós de la política espanyola.
- Sí. Quan ja les negociacions entre els governants espanyols i marroquins estaven molt avançades, vaig decidir recollir unes declaracions del germà del rei marroquí, el príncep Mulay Abdallah, fetes a la premsa del seu país, on evidenciava que l’acord amb Madrid era imminent, es rebutjava qualsevol possibilitat d’autodeterminació per al territori i es deia, això sí, que Espanya obtindria el 60% dels fosfats i bases militars. Això darrer no es va materialitzar mai. Vaig posar aquestes declaracions en portada a La Realidad.
- D’aquesta manera, vostè deixava en evidència el govern espanyol.
- Sí. Però l’endemà vaig ser cessat de manera fulminant i pocs dies després, vaig haver d’abandonar el Sàhara.
- Ha continuat mantenint vincles amb l’excolònia?
- Sí, hi he viatjat sovint. La darrera vegada, el setembre passat, a Al-Aaiun, ara una ciutat del tot marroquina, amb només un 20% de la població sahrauí.
- Com creu que evolucionarà el conflicte?
- No té una solució fàcil. Des del punt de vista de la legalitat internacional, les Nacions Unides continuen considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonització. Hi ha un informe del 2002, de Hans Corell, qui fou sotssecretari general de l’ONU, que considera que Espanya, legalment, continua sent potència administradora. D’altra banda, és evident que la monarquia marroquina ha fet del seu vincle amb el Sàhara un factor essencial i un procés d’autodeterminació introduiria elements de desestabilització al Marroc.
- N’espera alguna cosa del paper que pugui fer l’estat espanyol?
- No ho sé… El Marroc té tres grans instruments de pressió sobre Madrid que condicionen la seva política sobre el Sàhara: la pesca, la immigració i Ceuta i Melilla. Cada cop que Espanya intenta dir alguna cosa sobre el Sàhara, hi ha problemes a les tanques de Melilla o amb els vaixells de pesca.
Va arribar al Sàhara Occidental per defensar la política oficial del règim espanyol, que s’havia compromès amb un procés de descolonització. Però les coses van anar de mal borràs. Incomplint els seus compromisos, les autoritats espanyoles van negociar amb Rabat l’abandonament de la colònia. Pau Ignasi de Dalmases va deixar en evidència el que s’estava preparant i fou destituït. Ha explicat les seves vivències a Huracán sobre el Sáhara (Base). Culte, irònic i amb un punt d’escepticisme, ens explica alguns episodis d’una traïció. Aquest dissabte 14 de novembre es compleixen 40 anys dels Acords de Madrid, l’entrega del Sàhara al Marroc per damunt dels interessos sahrauís.
- Com va entrar en contacte amb el Sàhara?
- Va ser el 1971. Es feia un congrés sobre teatre a les Canàries, organitzat per la delegació de Cultura de Barcelona, on jo treballava, depenent de la secretaria general del Movimiento. I en anar-hi, vaig aprofitar per fer un vol a la capital sahrauí, Al-Aaiun. He de dir que, des del primer moment, l’aleshores “Sàhara, espanyol” em va atrapar. En els següents dos anys, vaig poder fer varis viatges i conèixer el territori. Quan el 1974, es va nomenar el general Federico Gómez de Salazar com a governador general, la màxima autoritat, vaig saber que es buscava un periodista per assumir la direcció de Ràdio Sàhara (la RNE a la colònia). Gómez de Salazar era amic de parents meus i vaig demanar aquella destinació. Així va començar tot, l’1 d’octubre del 1974.
- Un cop allí, va establir una relació estreta amb el número dos de l’administració espanyola, Luis Rodríguez de Viguri.
- En efecte. Jo no el coneixia. Era el segon de Gómez de Salazar com a secretari general del govern espanyol. Era un home intel·ligent, un militar amb mentalitat civil, que combinava la formació de la milícia amb una llicenciatura en Filosofia i Lletres i una altra de Dret.
Pau Ignasi de Dalmases. Foto: Adrià Costa
- Quines instruccions portava vostè?
- L’objectiu que teníem era el que havia proclamat el règim espanyol després d’anys d’ambigüitat: que la situació al Sàhara desemboqués en un procés de descolonització i un referèndum d’autodeterminació. Es tractava, per tant, d’ajudar a consolidar la personalitat nacional del Sàhara. Per això, des del primer moment, vam tenir clar que era important la ràdio, ja que al desert no arribaven ni la televisió ni els diaris. Però també van encomanar-me la direcció d’un diari bilingüe, La Realidad, que era l’òrgan oficiós de les autoritats espanyoles. Bé, era bilingüe però poc, amb una pàgina en àrab, la resta en castellà. Val a dir que des del primer dia, Rodríguez de Viguri, un home amb mentalitat liberal, em va donar ampli marge de maniobra.
- En el moment de la seva arribada, s’intuïa el que acabaria passant?
- No del tot. El 21 de setembre del 1973, el general Franco va enviar un missatge a la Yemaa, l’assemblea que exercia com a òrgan representatiu de la població del Sàhara, on explicitava que “el poble sahrauí és l’únic amo del seu destí” i que “l’estat espanyol defensarà la lliure voluntat del poble sahrauí”. Durant l’any 1974, es va elaborar un projecte d’autonomia, però finalment no es va arribar a publicar al BOE per pressions del regne del Marroc.
- Però l’actitud del govern espanyol va patir un gir brusc. Què va passar?
- Es van produir diversos factors que van determinar el que va ser una traïció de l’estat espanyol als sahrauís, als mateixos ciutadans espanyols i a la comunitat internacional. Crec que el factor principal va ser que es va morir Franco. L’ambaixador espanyol davant les Nacions Unides, Jaime de Piniés, en la seva darrera audiència amb Franco, entrat el 1975, va escriure en les seves memòries que no va veure el cap de l’estat gens disposat a cedir el Sàhara al Marroc. Hi ha una dada que no sé fins a quin punt és exacte, però sembla que en el darrer consell de ministres de Franco, l’octubre de 1975, quan es va tractar del Sàhara i de l’inici de la Marxa Verda, impulsada per Hassan II, Franco va exclamar: “Això és la guerra!”.
- Doncs que en caure Franco malalt, el govern, presidit per Carlos Arias, es va espantar i va cedir. En aquell moment, les pressions dels Estats Units per evitar que el Sàhara caigués en mans del Front Polisario, la força més representativa de la societat sahrauí, eren molt fortes, ja que era un aliat d’Algèria. Es va parlar també de la influència de sectors econòmics i bancaris espanyols, que tenien interessos al Marroc.
- Vostè va ser una víctima d’aquell capítol ben galdós de la política espanyola.
- Sí. Quan ja les negociacions entre els governants espanyols i marroquins estaven molt avançades, vaig decidir recollir unes declaracions del germà del rei marroquí, el príncep Mulay Abdallah, fetes a la premsa del seu país, on evidenciava que l’acord amb Madrid era imminent, es rebutjava qualsevol possibilitat d’autodeterminació per al territori i es deia, això sí, que Espanya obtindria el 60% dels fosfats i bases militars. Això darrer no es va materialitzar mai. Vaig posar aquestes declaracions en portada a La Realidad.
- D’aquesta manera, vostè deixava en evidència el govern espanyol.
- Sí. Però l’endemà vaig ser cessat de manera fulminant i pocs dies després, vaig haver d’abandonar el Sàhara.
- Ha continuat mantenint vincles amb l’excolònia?
- Sí, hi he viatjat sovint. La darrera vegada, el setembre passat, a Al-Aaiun, ara una ciutat del tot marroquina, amb només un 20% de la població sahrauí.
- Com creu que evolucionarà el conflicte?
- No té una solució fàcil. Des del punt de vista de la legalitat internacional, les Nacions Unides continuen considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonització. Hi ha un informe del 2002, de Hans Corell, qui fou sotssecretari general de l’ONU, que considera que Espanya, legalment, continua sent potència administradora. D’altra banda, és evident que la monarquia marroquina ha fet del seu vincle amb el Sàhara un factor essencial i un procés d’autodeterminació introduiria elements de desestabilització al Marroc.
- N’espera alguna cosa del paper que pugui fer l’estat espanyol?
- No ho sé… El Marroc té tres grans instruments de pressió sobre Madrid que condicionen la seva política sobre el Sàhara: la pesca, la immigració i Ceuta i Melilla. Cada cop que Espanya intenta dir alguna cosa sobre el Sàhara, hi ha problemes a les tanques de Melilla o amb els vaixells de pesca.
Pau Ignasi de Dalmases. Foto: Adrià Costa