Ningú li podrà discutir l’alta qualitat de les seves cançons i composicions, així com la novetat que va suposar la seva aparició en el món musical, i el llegat que ha deixat, després de tota una vida dedicada a la cançó, en les seves més variades formes. Quedaran per sempre un gran nombre de composicions, d’una elevada qualitat, profunditat i representativitat. Hem tingut, amb ell, un dels més alts protagonistes musicals, comparable a Raimon i Joan M. Serrat, en arrelament i projecció de la cultura i música catalanes. Quedi dit, l’enorme mèrit d’haver posat la cançó catalana, en un dels nivells més elevats de la seva història.

Però, aquesta introducció, és per donar pas, a un altre aspecte de la seva vida, que contrasta amb la de l’artista. Es lògic, ser patriota i revolucionari, en moments de confusió i exaltació dels valors propis, i de lluita contra qui els vol menystenir o anonearrar, però precisament per la rellevància de la persona i el que significa, s’ha de ser especialment curós a preservar i respectar els drets i les idees dels altres.

Aquí, és on va fallar la persona. A diferència dels anteriors cantautors citats ( Raimon i J.M. Serrat) ell es va implicar de ple, en el procés independentista, amb un protagonisme i unes actuacions que l’han marcat per sempre més. Per a alguns, els podrà semblar lògic i positiu, per a molts d’altres, ho vam considerar un greu error. O més que error, un despropòsit.

Quan algú com ell, llegit, viatjat, instruït, coneixedor de la realitat catalana, espanyola, europea i mundial, no pot al·legar haver estat enganyat pels principals impulsors del procés, perquè no és creïble. Es a dir, quan ell es llençà a “fer bolos” per tot Catalunya, predicant els bons fonaments del procés, i la segura obtenció de la independència, no pot dir després que ha estat enganyat i que ell predicava de bona fe, i que han estat els altres els que l’han traït.

No, no, això no s’ho creu ningú. Ell, era conscient que res estava preparat, ni hi havia cap possibilitat d’èxit, ni existia suficient recolzament ni consens a l’interior de Catalunya com per emprendre un embat que havia d’acabar en un rotund fracàs, com així va ser. Per què es va llençar a recórrer pobles i ciutats, sol o acompanyat per altres il·luminats, proclamant les bondats d’un procés que d’entrada deixava fora, a dues terceres parts dels habitants del país?

Com podia un intel·lectual, prometre el que només eren que invencions i falsedats ? Què el va dur a buscar protagonisme polític, traint el seu passat de lluita contra les mentides i falsedats ? Per què falsejar la realitat ? Per què enganyar al poble català ? Per què acceptar un càrrec de diputat, com a premi a tanta disbauxa ? I ara, vist que ningú compleix les expectatives que ell ha posat al moviment independentista, surt del Consell per a la República, com a càstig a les negociacions de Puigdemont amb el PSOE, i proclama voler tenir un nou protagonisme dintre de l’ANC. Es que vol tornar al Parlament, de la mà de Clara Ponsatí ?

A la vida, és tant important saber entrar, com saber-ne sortir. Una llarga i meritosa vida
artística, ha donat pas a un afany de notorietat, invocant accions que la immensa majoria del poble català no volem ni acceptem. Si no ho tenia clar, aviat ho comprovarà.