No es podia saber. Finalment, aquella remor que ningú s’acabava de creure -que el PP no faria pacte de govern de Castella i Lleó amb Vox- s’ha evidenciat falsa. La dreta i l’extrema dreta pacten i governaran. Ni la teòrica moderació de Núñez Feijoo ni el context bèl·lic creat per Putin han estat un obstacle per pactar amb Vox. Intueixo que mantenir el poder deu pesar més que no pas l’estratègia a llarg termini.
Això ens porta a la profunda reflexió estratègica sobre els cordons sanitaris a partits. La famosa estratègia política, que dins el propi independentisme ha esdevingut la clau de volta de l'èxit o fracàs, ara ja no se sap si a curt, mitja o llarg termini.
El principal partit de l’oposició a Espanya pacta desacomplexadament amb l’extrema dreta. Malgrat el teòric bàlsam moderat de l’actual president de la Xunta de Galícia, la realitat és que el PP encara està totalment desbocat. Un exemple evident és la intervenció lamentable que va fer Cuca Gamarra a l’última sessió de control al Congrés, afirmant que el Govern utilitzava la guerra a Ucraïna per justificar tots els mals. Estar a l’oposició no ha d’implicar voler-ho rebentar tot sinó que, més aviat, implica tenir responsabilitat especialment en certs moments i qüestions. Una altra cosa és que, efectivament, no tot el que passa actualment a Espanya és culpa de la guerra i alguna cosa hauria d’assumir el govern davant, per exemple, l’augment del preu de l’energia que, per cert, ja era anterior al conflicte rus.
En qualsevol cas, cal posar en evidència la perillositat de fer segons quins pactes amb certs partits. Aquestes últimes setmanes veiem un reguitzell de fotos, abraçades i encaixades còmplices i amicals de fa tot just quatre dies entre representants de l’extrema dreta europea amb Putin. Salvini, Le Pen i Abascal s’han emmirallat en l’autòcrata rus i han lloat el seu lideratge sense cap pudor, malgrat ara van xiulant com qui no vol la cosa.
Em va agradar especialment el debat que el secretari general de Partit Democràtic italià, Enrico Letta, va mantenir davant de Marine Le Pen a la televisió pública francesa, posant al descobert, amb elegància però gran contundència, les vergonyes còmplices d’aquest populisme conservador i antieuropeu.
D’altra banda, no me’n puc estar de mostrar també certa sorpresa per alguns posicionaments de l’extrema esquerra sobre el conflicte a Ucraïna. Assumeixo -com a prèvia- la tesi que sostenia, en un recent article a El País, Daniel Innenarity que exposava el perquè l’extrema esquerra no era tant perillosa com l’extrema dreta. Bàsicament, i resumint molt, els primers no posen en risc els drets fonamentals i democràtics i els segons sí. Ho subscric. Tanmateix, veiem com la CUP adopta un paper difícilment comprensible davant el conflicte ucraïnès votant en contra -juntament amb Vox- de la declaració conjunta contra la guerra i negant-se a aplaudir el cònsol d’Ucraïna al Parlament. Francesc-Marc Álvaro ho descriu a la perfecció en el seu article a Nació Digital. Incoherències com tantes tenen els partits però son coses que s’han de vigilar.
Tornem al PP. A Europa, els seus homòlegs es cuiden prou de no donar ales als radicals conservadors. Alemanya i França son els exemples mes clars. No sé si l’estratègia bona és la d’aïllar políticament l’extrema dreta la qual, a través dels seus discursos demagògics i incendiaris, sempre poden atiar encara més les seves bases i votants. Per contra, encara em sembla més temerari donar accés a aquests discursos als despatxos institucionals de governs, tenint clar que l’únic que els pot obrir (i els hi obra) la porta és el PP brindant-los, d’aquesta manera, més rellevància, poder i influència.
Segurament, tot això no té res de sorprenent però no per això és menys preocupant. El conflicte bèl·lic actual hauria de fer reflexionar a més d’un sobre quines son les companyies per construir un projecte polític, i donar un pessic de poder i capacitat de decisió als deixebles de Bannon i fans de Putin no pot aportar res de positiu ni esperançador. Potser es podria començar a plantejar seriosament que, per mantenir el poder, no tot s’hi val. Però ja sabem que, per segons qui, aquestes son paraules massa gruixudes.
Això ens porta a la profunda reflexió estratègica sobre els cordons sanitaris a partits. La famosa estratègia política, que dins el propi independentisme ha esdevingut la clau de volta de l'èxit o fracàs, ara ja no se sap si a curt, mitja o llarg termini.
El principal partit de l’oposició a Espanya pacta desacomplexadament amb l’extrema dreta. Malgrat el teòric bàlsam moderat de l’actual president de la Xunta de Galícia, la realitat és que el PP encara està totalment desbocat. Un exemple evident és la intervenció lamentable que va fer Cuca Gamarra a l’última sessió de control al Congrés, afirmant que el Govern utilitzava la guerra a Ucraïna per justificar tots els mals. Estar a l’oposició no ha d’implicar voler-ho rebentar tot sinó que, més aviat, implica tenir responsabilitat especialment en certs moments i qüestions. Una altra cosa és que, efectivament, no tot el que passa actualment a Espanya és culpa de la guerra i alguna cosa hauria d’assumir el govern davant, per exemple, l’augment del preu de l’energia que, per cert, ja era anterior al conflicte rus.
En qualsevol cas, cal posar en evidència la perillositat de fer segons quins pactes amb certs partits. Aquestes últimes setmanes veiem un reguitzell de fotos, abraçades i encaixades còmplices i amicals de fa tot just quatre dies entre representants de l’extrema dreta europea amb Putin. Salvini, Le Pen i Abascal s’han emmirallat en l’autòcrata rus i han lloat el seu lideratge sense cap pudor, malgrat ara van xiulant com qui no vol la cosa.
Em va agradar especialment el debat que el secretari general de Partit Democràtic italià, Enrico Letta, va mantenir davant de Marine Le Pen a la televisió pública francesa, posant al descobert, amb elegància però gran contundència, les vergonyes còmplices d’aquest populisme conservador i antieuropeu.
D’altra banda, no me’n puc estar de mostrar també certa sorpresa per alguns posicionaments de l’extrema esquerra sobre el conflicte a Ucraïna. Assumeixo -com a prèvia- la tesi que sostenia, en un recent article a El País, Daniel Innenarity que exposava el perquè l’extrema esquerra no era tant perillosa com l’extrema dreta. Bàsicament, i resumint molt, els primers no posen en risc els drets fonamentals i democràtics i els segons sí. Ho subscric. Tanmateix, veiem com la CUP adopta un paper difícilment comprensible davant el conflicte ucraïnès votant en contra -juntament amb Vox- de la declaració conjunta contra la guerra i negant-se a aplaudir el cònsol d’Ucraïna al Parlament. Francesc-Marc Álvaro ho descriu a la perfecció en el seu article a Nació Digital. Incoherències com tantes tenen els partits però son coses que s’han de vigilar.
Tornem al PP. A Europa, els seus homòlegs es cuiden prou de no donar ales als radicals conservadors. Alemanya i França son els exemples mes clars. No sé si l’estratègia bona és la d’aïllar políticament l’extrema dreta la qual, a través dels seus discursos demagògics i incendiaris, sempre poden atiar encara més les seves bases i votants. Per contra, encara em sembla més temerari donar accés a aquests discursos als despatxos institucionals de governs, tenint clar que l’únic que els pot obrir (i els hi obra) la porta és el PP brindant-los, d’aquesta manera, més rellevància, poder i influència.
Segurament, tot això no té res de sorprenent però no per això és menys preocupant. El conflicte bèl·lic actual hauria de fer reflexionar a més d’un sobre quines son les companyies per construir un projecte polític, i donar un pessic de poder i capacitat de decisió als deixebles de Bannon i fans de Putin no pot aportar res de positiu ni esperançador. Potser es podria començar a plantejar seriosament que, per mantenir el poder, no tot s’hi val. Però ja sabem que, per segons qui, aquestes son paraules massa gruixudes.