Visc des de fa temps amb la sensació que en aquest país hi sobren opinadors i hi falta capacitat crítica. L'obediència acrítica a la imposició de la mascareta en espai exterior, malgrat l'evidència científica de la seva inutilitat, n'és un bon exemple. El qui escriu, però, no està a sou de ningú i té la sort de poder escriure només quan té alguna cosa a dir i de no haver d'alimentar diàriament espais de diaris compromesos. Alhora, es pot vantar que el sindicat que presideix, la FNEC, fos el primer en denunciar el comunicat de la UPF sobre un tuit del professor López Bofill. No obstant això, és simptomàtic com des de certs sectors, de l'anècdota se n'ha fet categoria i amb un qüestionable rigor s'han volgut treure excessives conclusions i fer d'una polèmica, un debat profund.
La universitat va cometre un error greu en emetre un comunicat fent un judici de valor sobre un tuit d'un membre del seu cos docent, i es va intrometre injustificadament en l'esfera individual de drets d'un professor.
Ara bé, en el comunicat -que mai s'hauria d'haver produït i que era millorable comunicativament- en cap moment no es parlava d'incoació d'expedient vers cap professor. Costa d'entendre com de tot plegat s'hagi pogut extreure'n tantes conclusions com per omplir tantes columnes, editorials i tuits sobre la denúncia a la coacció del debat d'idees en el si de la Universitat. La sobreexcitació de certs sectors contrasta amb la calma amb què aquesta setmana s'ha reprès l'activitat acadèmica als campus.
Tinc la impressió que la sobredimensió que se li ha volgut donar no és més que una manera per evitar entrar en el fons de les qüestions, que amb gran destresa molts opinadors esquiven sovint. Tan nociu és fer de qualsevol polèmica una reflexió en profunditat, com d'ignorar sovint polèmiques perquè no convenen políticament. Aquí rau doncs també la raó de ser d'organitzacions com la FNEC: saber quins incidents són símptoma d'un problema greu, i quins són merament escarafalls i cortines de fum.
Probablement, pocs dels columnistes han llegit el Codi Ètic de la Universitat; la malinterpretació del qual, va donar lloc a un comunicat sobre un tuit, que també es va malinterpretar i sobredimensionar. I embolica que fa fort, especialment quan s'hi sumen pressions que fan que d'un tuit que podria haver passat desapercebut, algú interessada i perversament n'instrumentalitzi una campanya de desprestigi de la institució, que per altra banda no hauria hagut d'haver conduït al posicionament de la Universitat. Em ve al cap quan fa un any i mig el Rector de la UPF va explicar que havia rebut trucades de la Portaveu del Govern Espanyol suggerint-li a desallotjar una vaga d'estudiants amb l'ús de la força per part de la Policia. Per sort, no hi va accedir.
Estic convençut que properament el Claustre convocat pel Rector es posicionarà de manera diàfana per reafirmar-se en la llibertat d'expressió i en l'especial valor d'aquesta en el si de la institució universitària. El que un professor digui fora de la universitat i fora de la seva tasca acadèmica o de recerca ha de quedar fora de l'àmbit disciplinari de la Universitat. Quan no sigui així i una declaració polèmica es faci dins de la universitat o en una aula, la reacció no ha de ser la censura sinó el debat civilitzat. Emperò, cal no ser naïfs i reconèixer els límits a l'anterior: quins? Probablement aquells discursos que, de convertir-se en realitat, no ens deixarien ser a ningú de nosaltres -el catalanòfob, el masclista o d'atac a minories, n'és un bon exemple-, aquell que posi en risc la integritat de membres de la comunitat universitària, o la difamació.
Mentrestant, faríem bé tots d'hiperventilar menys i evitar sobredimensionar-ho tot en excés; aprendre a mesurar els esforços per no caure en la banalització: afirmar que la Universitat Pompeu Fabra és censora per un comunicat posteriorment parcialment rectificat és un insult a la intel·ligència col·lectiva i una contribució a la pèrdua de rigor de la premsa del país però sobretot, a la devaluació de les paraules.
La universitat va cometre un error greu en emetre un comunicat fent un judici de valor sobre un tuit d'un membre del seu cos docent, i es va intrometre injustificadament en l'esfera individual de drets d'un professor.
Ara bé, en el comunicat -que mai s'hauria d'haver produït i que era millorable comunicativament- en cap moment no es parlava d'incoació d'expedient vers cap professor. Costa d'entendre com de tot plegat s'hagi pogut extreure'n tantes conclusions com per omplir tantes columnes, editorials i tuits sobre la denúncia a la coacció del debat d'idees en el si de la Universitat. La sobreexcitació de certs sectors contrasta amb la calma amb què aquesta setmana s'ha reprès l'activitat acadèmica als campus.
Tinc la impressió que la sobredimensió que se li ha volgut donar no és més que una manera per evitar entrar en el fons de les qüestions, que amb gran destresa molts opinadors esquiven sovint. Tan nociu és fer de qualsevol polèmica una reflexió en profunditat, com d'ignorar sovint polèmiques perquè no convenen políticament. Aquí rau doncs també la raó de ser d'organitzacions com la FNEC: saber quins incidents són símptoma d'un problema greu, i quins són merament escarafalls i cortines de fum.
Probablement, pocs dels columnistes han llegit el Codi Ètic de la Universitat; la malinterpretació del qual, va donar lloc a un comunicat sobre un tuit, que també es va malinterpretar i sobredimensionar. I embolica que fa fort, especialment quan s'hi sumen pressions que fan que d'un tuit que podria haver passat desapercebut, algú interessada i perversament n'instrumentalitzi una campanya de desprestigi de la institució, que per altra banda no hauria hagut d'haver conduït al posicionament de la Universitat. Em ve al cap quan fa un any i mig el Rector de la UPF va explicar que havia rebut trucades de la Portaveu del Govern Espanyol suggerint-li a desallotjar una vaga d'estudiants amb l'ús de la força per part de la Policia. Per sort, no hi va accedir.
Estic convençut que properament el Claustre convocat pel Rector es posicionarà de manera diàfana per reafirmar-se en la llibertat d'expressió i en l'especial valor d'aquesta en el si de la institució universitària. El que un professor digui fora de la universitat i fora de la seva tasca acadèmica o de recerca ha de quedar fora de l'àmbit disciplinari de la Universitat. Quan no sigui així i una declaració polèmica es faci dins de la universitat o en una aula, la reacció no ha de ser la censura sinó el debat civilitzat. Emperò, cal no ser naïfs i reconèixer els límits a l'anterior: quins? Probablement aquells discursos que, de convertir-se en realitat, no ens deixarien ser a ningú de nosaltres -el catalanòfob, el masclista o d'atac a minories, n'és un bon exemple-, aquell que posi en risc la integritat de membres de la comunitat universitària, o la difamació.
Mentrestant, faríem bé tots d'hiperventilar menys i evitar sobredimensionar-ho tot en excés; aprendre a mesurar els esforços per no caure en la banalització: afirmar que la Universitat Pompeu Fabra és censora per un comunicat posteriorment parcialment rectificat és un insult a la intel·ligència col·lectiva i una contribució a la pèrdua de rigor de la premsa del país però sobretot, a la devaluació de les paraules.