Rieti és una ciutat de poc més de cinquanta mil habitants del centre d'Itàlia. Com totes les ciutats italianes, té una motxilla històrica important però, de fet, ha esdevingut recentment notícia per ser la primera capital de província que ha dedicat una estàtua a Bettino Craxi.
I algú es podrà preguntar on està la notícia o, fins i tot, qui és aquest tal Craxi. Aquí, la figura de Craxi -com deia aquell- queda lluny, però el cert és que va ser un dels protagonistes més rellevants de la política italiana dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat.
President del Consell de ministres entre el 1983 i 1987 i líder indiscutible del Partit Socialista Italià fins al 1993. Aquell any Craxi va haver de dimitir. El motiu, l'escàndol del procés judicial de Mani Pulite que va posar en evidència un sistema de corrupció sistèmica i de finançament il·legal dels partís que va esquitxar empresaris i polítics. Mani Pulite va fer saltar pels aires gairebé tot el sistema provocant l'aparició en política, com a salvador de la pàtria, d'un tal Berlusconi, molt vinculat, precisament, al mateix Craxi qui el va afavorir en la concessió de llicències de televisió privades. Però això és una altra qüestió.
El fet és que Craxi, enmig de tot aquell escàndol, va admetre en seu parlamentària que els partits italians es finançaven amb pràctiques irregulars i poques hores després que comencés un judici contra ell per corrupció, va dimitir com a secretari general del partit enmig d'una pluja de monedes contra el seu cotxe a les portes d'un hotel de Roma, prop de la preciosa Piazza Navona.
La sotragada de Tangentopoli va ser tan profunda que Craxi va ser objecte d'investigacions, imputacions, absolucions i condemnes en diferents procediments judicials dels quals mai va respondre, ja que es va exiliar a Tunísia d'on mai va tornar i on va morir l'any 2000.
Ara, vint-i-dos anys després de la seva mort, han fet emergir una estàtua en homenatge. La curiositat m'ha portat a descobrir què devien haver dit els impulsors d'aquest acte de gratitud cap a aquesta figura. I, efectivament, se'n destaca la seva valentia, el fort lideratge, un profund europeisme, les grans transformacions i modernitzacions que va impulsar pel país en uns anys crucials i que va ser el primer a admetre públicament que el sistema estava podrit, com a primer pas per canviar aquesta situació.
No sé si Craxi mereix o no un homenatge. Si pesa més una cosa que l'altra. Si el balanç surt a pèrdues o guanys. No tinc prou elements per jutjar i tampoc és rellevant que ho faci aquí. Els ciutadans italians diran. Però, de cop, amb tot això, m'ha vingut al cap el president Pujol.
Sense cap ànim de comparar els dos personatges, tot i que varen coincidir en el temps i que, de fet, Craxi estava molt lligat políticament a Felipe González. Però el cert és que l'exemple de l'exlíder socialista italià ens demostra com la història s'ha d'escriure, veure i interpretar amb perspectiva; amb la suficient i necessària perspectiva per valorar figures tan potents amb el seu global. Perquè són figures complexes. I la complexitat s'ha d'analitzar amb calma i serenitat. Sense presses a plantar estàtues ni tampoc per tirar-les a terra amb tanta facilitat. El temps dirà. Com sempre.
I algú es podrà preguntar on està la notícia o, fins i tot, qui és aquest tal Craxi. Aquí, la figura de Craxi -com deia aquell- queda lluny, però el cert és que va ser un dels protagonistes més rellevants de la política italiana dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat.
President del Consell de ministres entre el 1983 i 1987 i líder indiscutible del Partit Socialista Italià fins al 1993. Aquell any Craxi va haver de dimitir. El motiu, l'escàndol del procés judicial de Mani Pulite que va posar en evidència un sistema de corrupció sistèmica i de finançament il·legal dels partís que va esquitxar empresaris i polítics. Mani Pulite va fer saltar pels aires gairebé tot el sistema provocant l'aparició en política, com a salvador de la pàtria, d'un tal Berlusconi, molt vinculat, precisament, al mateix Craxi qui el va afavorir en la concessió de llicències de televisió privades. Però això és una altra qüestió.
El fet és que Craxi, enmig de tot aquell escàndol, va admetre en seu parlamentària que els partits italians es finançaven amb pràctiques irregulars i poques hores després que comencés un judici contra ell per corrupció, va dimitir com a secretari general del partit enmig d'una pluja de monedes contra el seu cotxe a les portes d'un hotel de Roma, prop de la preciosa Piazza Navona.
La sotragada de Tangentopoli va ser tan profunda que Craxi va ser objecte d'investigacions, imputacions, absolucions i condemnes en diferents procediments judicials dels quals mai va respondre, ja que es va exiliar a Tunísia d'on mai va tornar i on va morir l'any 2000.
Ara, vint-i-dos anys després de la seva mort, han fet emergir una estàtua en homenatge. La curiositat m'ha portat a descobrir què devien haver dit els impulsors d'aquest acte de gratitud cap a aquesta figura. I, efectivament, se'n destaca la seva valentia, el fort lideratge, un profund europeisme, les grans transformacions i modernitzacions que va impulsar pel país en uns anys crucials i que va ser el primer a admetre públicament que el sistema estava podrit, com a primer pas per canviar aquesta situació.
No sé si Craxi mereix o no un homenatge. Si pesa més una cosa que l'altra. Si el balanç surt a pèrdues o guanys. No tinc prou elements per jutjar i tampoc és rellevant que ho faci aquí. Els ciutadans italians diran. Però, de cop, amb tot això, m'ha vingut al cap el president Pujol.
Sense cap ànim de comparar els dos personatges, tot i que varen coincidir en el temps i que, de fet, Craxi estava molt lligat políticament a Felipe González. Però el cert és que l'exemple de l'exlíder socialista italià ens demostra com la història s'ha d'escriure, veure i interpretar amb perspectiva; amb la suficient i necessària perspectiva per valorar figures tan potents amb el seu global. Perquè són figures complexes. I la complexitat s'ha d'analitzar amb calma i serenitat. Sense presses a plantar estàtues ni tampoc per tirar-les a terra amb tanta facilitat. El temps dirà. Com sempre.