Quan aquí parlem del 1992, automàticament ens venen al cap els Jocs Olímpics. Un any clau i fonamental en la història de Catalunya i, sobretot, de Barcelona. Any que representa el punt d'inflexió per la modernitat del país i que molts analistes i historiadors assenyalen com la data de la consolidació democràtica.
El 1992, a Itàlia, representa també un punt d'inflexió però en sentit totalment diferent. A les acaballes de l'any anterior, Franco Battiato publicava l'àlbum Come un camello in una grondaia. A l'últim moment, Battiato va trucar al seu productor per incloure a corre cuita en el seu àlbum una cançó feta des de les entranyes, que necessitava que aparegués en aquell moment precís. Era la cançó Povera patria, que després va adaptar al castellà El Último de la Fila.
Pels que ens agrada escoltar les cançons del malaguanyat Battiato, sentint la lletra d'aquella cançó ja es percep el grau de desesperació per la situació del seu país. Alguna cosa s'estava movent en el país i no es presagiava bona. El 1992 la màfia assassinava el jutge Giovanni Falcone i, poques setmanes després al seu amic i col·lega Paolo Borsellino. Els dos grans perseguidors de Cosa Nostra.
Aquell mateix any, el febrer, es descobria la gran trama de finançament irregular dels grans partits del moment, el Partit Socialista de Bettino Craxi i la Democràcia Cristiana de Giulio Andreotti. Començava Mani Pulite, que va posar en evidència tot un sistema de clientelisme, comissions irregulars i finançament il·legal de partits, amb uns 4.200 polítics i empresaris investigats.
Un país que, el 1992, els seus ciutadans veien com se'ls estava esmicolant entre les mans, podrit per la corrupció, de nord a sud. Perquè, en definitiva, tot era la corrupció.
"Povera patria/ Schiacciata dagli abusi del potere/ Di gente infame, che non sa cos'è il pudore/ Si credono potenti e gli va bene quello che fanno/ E tutto gli appartiene."
No soc tant ingenu com per creure que la corrupció s'ha acabat en l'era de la transparència. Malauradament encara no podem oblidar la sentència de Lord Acton que el poder corromp (i el poder absolut corromp absolutament). Però no em deixen de sorprendre com determinats poders de l'Estat (i ara parlo de l'espanyol) davant de certes presumptes acusacions de corrupció, posen el focus en una lluita de poder partidista gairebé obviant el fet principal que és un possible cas de corrupció.
Només cal llegir els editorials de mitjans importants de Madrid que ni mencionen el fet que, ni que sigui remotament i presumptament i tots els condicionals haguts i per haver, s'hagi comès alguna irregularitat o algun comportament èticament reprovable. Ni una paraula. Lluita pel poder pura i dura.
Mentre a Catalunya som impecables i implacables en dilapidar el llegat polític del president Pujol que, sens dubte, ha estat importantíssim en la història i el desenvolupament i modernització del país, de les seves institucions i de la recuperació de l'autogovern, a Madrid alcen als altars més elevats personatges que en qualsevol país nòrdic ja hauria dimitit.
Em temo però que, mentrestant, seguirem el sainet per veure qui guanya el pols del poder i allò dels contractes i les comissions al germà... tal.
"Si può sperare/ Che il mondo torni a quote più normali/ Che possa contemplare il cielo e i fiori/ Che non si parli più di dittature/ Se avremo ancora un po' da vivere/ La primavera intanto tarda ad arrivare."
El 1992, a Itàlia, representa també un punt d'inflexió però en sentit totalment diferent. A les acaballes de l'any anterior, Franco Battiato publicava l'àlbum Come un camello in una grondaia. A l'últim moment, Battiato va trucar al seu productor per incloure a corre cuita en el seu àlbum una cançó feta des de les entranyes, que necessitava que aparegués en aquell moment precís. Era la cançó Povera patria, que després va adaptar al castellà El Último de la Fila.
Pels que ens agrada escoltar les cançons del malaguanyat Battiato, sentint la lletra d'aquella cançó ja es percep el grau de desesperació per la situació del seu país. Alguna cosa s'estava movent en el país i no es presagiava bona. El 1992 la màfia assassinava el jutge Giovanni Falcone i, poques setmanes després al seu amic i col·lega Paolo Borsellino. Els dos grans perseguidors de Cosa Nostra.
Aquell mateix any, el febrer, es descobria la gran trama de finançament irregular dels grans partits del moment, el Partit Socialista de Bettino Craxi i la Democràcia Cristiana de Giulio Andreotti. Començava Mani Pulite, que va posar en evidència tot un sistema de clientelisme, comissions irregulars i finançament il·legal de partits, amb uns 4.200 polítics i empresaris investigats.
Un país que, el 1992, els seus ciutadans veien com se'ls estava esmicolant entre les mans, podrit per la corrupció, de nord a sud. Perquè, en definitiva, tot era la corrupció.
"Povera patria/ Schiacciata dagli abusi del potere/ Di gente infame, che non sa cos'è il pudore/ Si credono potenti e gli va bene quello che fanno/ E tutto gli appartiene."
No soc tant ingenu com per creure que la corrupció s'ha acabat en l'era de la transparència. Malauradament encara no podem oblidar la sentència de Lord Acton que el poder corromp (i el poder absolut corromp absolutament). Però no em deixen de sorprendre com determinats poders de l'Estat (i ara parlo de l'espanyol) davant de certes presumptes acusacions de corrupció, posen el focus en una lluita de poder partidista gairebé obviant el fet principal que és un possible cas de corrupció.
Només cal llegir els editorials de mitjans importants de Madrid que ni mencionen el fet que, ni que sigui remotament i presumptament i tots els condicionals haguts i per haver, s'hagi comès alguna irregularitat o algun comportament èticament reprovable. Ni una paraula. Lluita pel poder pura i dura.
Mentre a Catalunya som impecables i implacables en dilapidar el llegat polític del president Pujol que, sens dubte, ha estat importantíssim en la història i el desenvolupament i modernització del país, de les seves institucions i de la recuperació de l'autogovern, a Madrid alcen als altars més elevats personatges que en qualsevol país nòrdic ja hauria dimitit.
Em temo però que, mentrestant, seguirem el sainet per veure qui guanya el pols del poder i allò dels contractes i les comissions al germà... tal.
"Si può sperare/ Che il mondo torni a quote più normali/ Che possa contemplare il cielo e i fiori/ Che non si parli più di dittature/ Se avremo ancora un po' da vivere/ La primavera intanto tarda ad arrivare."