Ara que el Parlament de Catalunya ha donat llum verda als enèsims comptes de la Catalunya autonòmica, s’inicia un any més el procés per mitjà del qual el Govern estableix els preus públics universitaris de Catalunya. Fa uns mesos, vaig tenir ocasió d’intervenir en una ponència al Parlament on vaig exposar les reivindicacions de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) per assolir el que creiem que aspirem com a país: disposar d’un sistema universitari al nivell dels millors del món. Unes aspiracions per les quals ens cal un bon finançament universitari que ens permeti assolir el nostre potencial.
L’accés a la Universitat és el millor ascensor social per als ciutadans de Catalunya; especialment, per a aquells de famílies treballadores, que amb l’assoliment d’un títol universitari veuen com s’incrementen llurs aspiracions socials i econòmiques. Un sistema d’accés just a la universitat és indispensable per al bon funcionament de l’ascensor social de qualsevol país, també de Catalunya. I sobretot, per assegurar l’aprofitament del talent de casa nostra, que formarà l’elit intel·lectual, cultural, econòmica i política del demà. El repte és, doncs, el de vertebrar un model progressiu d’accés, enfocat a un aprofitament eficient dels recursos públics que garanteixi la redistribució i elimini les barreres socials per als estudiants provinents de famílies amb menys recursos i amb més dificultat per accedir-hi.
Les rebaixes lineals de taxes -com la que es va fer ara fa 2 anys- o la gratuïtat de l’educació superior no demostren ser polítiques favorables a la igualtat d’oportunitats, ans el contrari, hi poden anar en contra i resultar en mesures ineficients per la igualtat, que un país seriós com Catalunya no pot permetre’s. Més enllà dels desitjos i del que com a país mereixem i aspirem, no podem deixar de banda l’obstacle que l’espoli fiscal al qual Espanya sotmet Catalunya representa pel finançament també de les nostres universitats.
Només la independència i l’exercici de la sobirania nacional serviran per pal·liar aquests greuges que afecten una estructura d’estat com és la universitat. Davant d’això, la resignació no és bona companyia. Cal potenciar un sistema de beques just i transparent, i alhora corregir dèficits de l’actual sistema tarifari. La consellera Geis té marge per actuar i fer polítiques efectives que se sustentin en fets i que es tradueixin en petits avenços en pro de l’equitat i la justícia social, propis d’un país modern com Catalunya. N’identifico 3.
En primer lloc, les taxes de gestions, el cost de les quals no es pot justificar per l’esforç o cost del tràmit, però que anualment el Govern -qui n’ostenta la competència- fixa. Tràmits avui automatitzats com sol·licitar l’expedició del títol de graduat, acaben traduint-se en l’abús de taxes de fins a 250€. Costa doncs quasi més la salsa que el peix! Un tràmit tan senzill i quotidià com la còpia de l’expedient acadèmic, comporta avui el pagament previ de fins a 27€.
En segon lloc, la diferenciació del preu del grau segons una certa classificació dels estudis justificada per un grau d’experimentalitat diferent. Estudiar un grau com ADE costa uns 1.200€, mentre que el d’Enginyeria Industrial s’enfila als 1.800€. Una discriminació que pot ser determinant en el moment de la tria de grau i desincentivar aquells més cars, i que en conseqüència, cal eliminar. Cal compensar econòmicament les universitats que instrueixen aquests graus, que alhora acaben graduant estudiants que aporten un alt valor afegit a l’economia productiva del nostre país i contribueixen a la seva competitivitat.
Per últim, el càstig que implica que l’estudi d’una segona carrera valgui un 40% més que la primera. Fet que a la pràctica no només sacrifica la virtut del gust pel coneixement d’aquells qui volen continuar conreant-se intel·lectualment en l’àmbit del grau; sinó que limita la possibilitat d’estudiar més d’un grau només aquells qui s’ho poden permetre perquè disposen en abundància dels recursos a invertir-hi.
En conclusió, la consellera Geis té un important marge de millora per poder fer del Sistema Universitari Català, una referència no només per la seva excel·lència, sinó també quant a ser just i útil als ciutadans de Catalunya i font d’oportunitats pels joves d’una Nació que ha de poder veure amb orgull la Universitat, clau tant per la prosperitat com per l’enriquiment de la nostra cultura.
L’accés a la Universitat és el millor ascensor social per als ciutadans de Catalunya; especialment, per a aquells de famílies treballadores, que amb l’assoliment d’un títol universitari veuen com s’incrementen llurs aspiracions socials i econòmiques. Un sistema d’accés just a la universitat és indispensable per al bon funcionament de l’ascensor social de qualsevol país, també de Catalunya. I sobretot, per assegurar l’aprofitament del talent de casa nostra, que formarà l’elit intel·lectual, cultural, econòmica i política del demà. El repte és, doncs, el de vertebrar un model progressiu d’accés, enfocat a un aprofitament eficient dels recursos públics que garanteixi la redistribució i elimini les barreres socials per als estudiants provinents de famílies amb menys recursos i amb més dificultat per accedir-hi.
Les rebaixes lineals de taxes -com la que es va fer ara fa 2 anys- o la gratuïtat de l’educació superior no demostren ser polítiques favorables a la igualtat d’oportunitats, ans el contrari, hi poden anar en contra i resultar en mesures ineficients per la igualtat, que un país seriós com Catalunya no pot permetre’s. Més enllà dels desitjos i del que com a país mereixem i aspirem, no podem deixar de banda l’obstacle que l’espoli fiscal al qual Espanya sotmet Catalunya representa pel finançament també de les nostres universitats.
Només la independència i l’exercici de la sobirania nacional serviran per pal·liar aquests greuges que afecten una estructura d’estat com és la universitat. Davant d’això, la resignació no és bona companyia. Cal potenciar un sistema de beques just i transparent, i alhora corregir dèficits de l’actual sistema tarifari. La consellera Geis té marge per actuar i fer polítiques efectives que se sustentin en fets i que es tradueixin en petits avenços en pro de l’equitat i la justícia social, propis d’un país modern com Catalunya. N’identifico 3.
En primer lloc, les taxes de gestions, el cost de les quals no es pot justificar per l’esforç o cost del tràmit, però que anualment el Govern -qui n’ostenta la competència- fixa. Tràmits avui automatitzats com sol·licitar l’expedició del títol de graduat, acaben traduint-se en l’abús de taxes de fins a 250€. Costa doncs quasi més la salsa que el peix! Un tràmit tan senzill i quotidià com la còpia de l’expedient acadèmic, comporta avui el pagament previ de fins a 27€.
En segon lloc, la diferenciació del preu del grau segons una certa classificació dels estudis justificada per un grau d’experimentalitat diferent. Estudiar un grau com ADE costa uns 1.200€, mentre que el d’Enginyeria Industrial s’enfila als 1.800€. Una discriminació que pot ser determinant en el moment de la tria de grau i desincentivar aquells més cars, i que en conseqüència, cal eliminar. Cal compensar econòmicament les universitats que instrueixen aquests graus, que alhora acaben graduant estudiants que aporten un alt valor afegit a l’economia productiva del nostre país i contribueixen a la seva competitivitat.
Per últim, el càstig que implica que l’estudi d’una segona carrera valgui un 40% més que la primera. Fet que a la pràctica no només sacrifica la virtut del gust pel coneixement d’aquells qui volen continuar conreant-se intel·lectualment en l’àmbit del grau; sinó que limita la possibilitat d’estudiar més d’un grau només aquells qui s’ho poden permetre perquè disposen en abundància dels recursos a invertir-hi.
En conclusió, la consellera Geis té un important marge de millora per poder fer del Sistema Universitari Català, una referència no només per la seva excel·lència, sinó també quant a ser just i útil als ciutadans de Catalunya i font d’oportunitats pels joves d’una Nació que ha de poder veure amb orgull la Universitat, clau tant per la prosperitat com per l’enriquiment de la nostra cultura.