Tots els ciutadans russos són corresponsables de la guerra i de les actuacions que ordena Putin a Ucraïna? El primer instint ens portaria respondre que no. Els ciutadans d’un país no es poden corresponsabilitzar de les accions que fa el seu govern. Sembla sensat pensar que no et converteix automàticament en còmplice d’un govern pel sol fet de compartir ciutadania i no condemnar específicament les seves actuacions. Les decisions polítiques, pels polítics.
Ara bé, hi ha qui creu que sí. Que, en menor mesura, els ciutadans que explícitament no rebutgen els actes de guerra de Putin, en són també responsables. Que tots tenim un compromís social com a ciutadans i que, davant de determinats fets, s’ha d’exigir una certa implicació en defensa dels drets fonamentals o fins i tot de la legalitat internacional. Són les teories desenvolupades per diferents acadèmics sobre la culpa col·lectiva, la socialització de les culpes o la culpa històrica, que va aparèixer després de la II Guerra Mundial.
Ens podríem sorprendre amb aquest corrent filosòfic, però, de fet, és exactament el que s’aplica quan es cancel·len actuacions d’artistes russos o s’expulsen esportistes d’aquest país de tornejos internacionals. El tema econòmic ho deixo al marge, atès que les raons de pressió directa al govern, són evidents. En l’àmbit esportiu i cultural es produeixen exclusions per raó de la nacionalitat i perquè no rebutgen obertament el règim o les actuacions del seu president. Les dues coses.
La pregunta que se’ns planteja doncs és fins a quin punt els ciutadans estem obligats a aplaudir o rebutjar les actuacions dels nostres governs. No és res nou. A Alemanya, als anys 30, el músic i director d’orquestra Wilhem Furtwägler va patir un judici públic amb l’ombra de la sospita permanent de ser filonazi pel fet de ser dels pocs músics que no van marxar d’Alemanya mentre els nazis estaven al poder. Sembla acreditat que Furtwägler sempre es va negar a fer la salutació nazi i mai va estar afiliat al seu partit. Simplement volia fer la seva feina que era la de fer de músic. El gran Josep Maria Pou va interpretar fa anys l’obra “Prendre partit” sobre aquest episodi històric.
És molt probable que si li preguntem a un ciutadà mitjà rus si està a favor o en contra de la política exterior del seu govern, amb molta probabilitat hauríem de concloure que aquell ciutadà no tindrà prou coneixement de causa per poder emetre la seva opinió. I no només això sinó que, imaginant que l’emet en contra, s’ha de valorar el risc real que corre en fer-ho, patint penes de presó o conseqüències professionals greus. Hem d’exigir actes d’heroïcitat a tots els ciutadans com la periodista Marina Ovsiannikova qui va interrompre l’emissió d’un telenotícies al canal públic rus amb un cartell de “No war” i ara tem per la seva família?
Salvant les distàncies, a Espanya també es va viure amb els anys del terrorisme basc. No condemnar explícitament els atemptats o col·laborar amb l’impost revolucionari, per determinats sectors, implicava una certa corresponsabilitat amb aquelles atrocitats. Quina responsabilitat tenien els empresaris que cedien a les extorsions per poder aixecar la seva empresa amb certa tranquil·litat? O aquells que callaven per por a ser exclosos dels cercles socials del seu poble? Una vegada més, els grisos, els matisos.
Fins a quin punt, doncs, és raonable exigir als ciutadans a manifestar-se contra el seu govern? La llibertat ha de poder incloure que els ciutadans, en general, no hàgim de manifestar la nostra opinió sobre les coses. Col·lectivitzem les culpes o les individualitzem? La fràgil resistència del fil que separa l’exclusió d’un ciutadà rus per raó de la seva nacionalitat i la xenofòbia. Equilibris complexos, per destriar cautelosament, amb bisturí de cirurgia fina, dins un context fosc de violència, bombes i destrucció.
Ara bé, hi ha qui creu que sí. Que, en menor mesura, els ciutadans que explícitament no rebutgen els actes de guerra de Putin, en són també responsables. Que tots tenim un compromís social com a ciutadans i que, davant de determinats fets, s’ha d’exigir una certa implicació en defensa dels drets fonamentals o fins i tot de la legalitat internacional. Són les teories desenvolupades per diferents acadèmics sobre la culpa col·lectiva, la socialització de les culpes o la culpa històrica, que va aparèixer després de la II Guerra Mundial.
Ens podríem sorprendre amb aquest corrent filosòfic, però, de fet, és exactament el que s’aplica quan es cancel·len actuacions d’artistes russos o s’expulsen esportistes d’aquest país de tornejos internacionals. El tema econòmic ho deixo al marge, atès que les raons de pressió directa al govern, són evidents. En l’àmbit esportiu i cultural es produeixen exclusions per raó de la nacionalitat i perquè no rebutgen obertament el règim o les actuacions del seu president. Les dues coses.
La pregunta que se’ns planteja doncs és fins a quin punt els ciutadans estem obligats a aplaudir o rebutjar les actuacions dels nostres governs. No és res nou. A Alemanya, als anys 30, el músic i director d’orquestra Wilhem Furtwägler va patir un judici públic amb l’ombra de la sospita permanent de ser filonazi pel fet de ser dels pocs músics que no van marxar d’Alemanya mentre els nazis estaven al poder. Sembla acreditat que Furtwägler sempre es va negar a fer la salutació nazi i mai va estar afiliat al seu partit. Simplement volia fer la seva feina que era la de fer de músic. El gran Josep Maria Pou va interpretar fa anys l’obra “Prendre partit” sobre aquest episodi històric.
És molt probable que si li preguntem a un ciutadà mitjà rus si està a favor o en contra de la política exterior del seu govern, amb molta probabilitat hauríem de concloure que aquell ciutadà no tindrà prou coneixement de causa per poder emetre la seva opinió. I no només això sinó que, imaginant que l’emet en contra, s’ha de valorar el risc real que corre en fer-ho, patint penes de presó o conseqüències professionals greus. Hem d’exigir actes d’heroïcitat a tots els ciutadans com la periodista Marina Ovsiannikova qui va interrompre l’emissió d’un telenotícies al canal públic rus amb un cartell de “No war” i ara tem per la seva família?
Salvant les distàncies, a Espanya també es va viure amb els anys del terrorisme basc. No condemnar explícitament els atemptats o col·laborar amb l’impost revolucionari, per determinats sectors, implicava una certa corresponsabilitat amb aquelles atrocitats. Quina responsabilitat tenien els empresaris que cedien a les extorsions per poder aixecar la seva empresa amb certa tranquil·litat? O aquells que callaven per por a ser exclosos dels cercles socials del seu poble? Una vegada més, els grisos, els matisos.
Fins a quin punt, doncs, és raonable exigir als ciutadans a manifestar-se contra el seu govern? La llibertat ha de poder incloure que els ciutadans, en general, no hàgim de manifestar la nostra opinió sobre les coses. Col·lectivitzem les culpes o les individualitzem? La fràgil resistència del fil que separa l’exclusió d’un ciutadà rus per raó de la seva nacionalitat i la xenofòbia. Equilibris complexos, per destriar cautelosament, amb bisturí de cirurgia fina, dins un context fosc de violència, bombes i destrucció.