El passat 29 d’octubre, l'Horta Sud de València va viure unes riuades excepcionals que van paralitzar tota la comarca i van deixar imatges devastadores. Les pluges torrencials van causar greus danys materials i humanitaris: carrers inundats, cases enderrocades, infraestructures destruïdes, cotxes apilats… Però, sobretot, van posar a prova la resistència i solidaritat de la gent.
Quan vaig veure les imatges a la televisió, vaig sentir una necessitat irrefrenable d'ajudar. A través d'un grup organitzat des de Catalunya, anomenat Voluntaris Catalunya Dana, em vaig inscriure a la segona expedició, prevista per al cap de setmana del 9 de novembre. Els dies previs estaven plens de sensacions contraposades: il·lusió per ajudar i nervis pel que em podria trobar. Aquella nit abans de marxar no vaig poder dormir.
L’endemà, vaig sortir de Sant Celoni per agafar un autobús a Barcelona, des d’on ens distribuiríem en diverses poblacions afectades. Jo vaig ser assignat a Sedaví, juntament amb altres 119 voluntaris. Quan ens aproximàvem per l’autopista, els nervis es multiplicaven: el trànsit de serveis d’emergència i vehicles militars era constant. Entrant al poble, la magnitud del desastre era esgarrifosa: cotxes apilats, carrers plens de fang, edificis destruïts i l’olor de l’aigua estancada. La realitat superava amb escreix les imatges que havia vist.
Divendres: primer contacte amb el desastre
Ens van allotjar al poliesportiu de Sedaví, un espai compartit amb cossos de seguretat, militars i voluntaris d’arreu d’Espanya. Aquella mateixa nit vam començar la feina equipats amb proteccions especials, ja que l’aigua podrida i els fangs eren tòxics. El nostre primer objectiu va ser netejar una escola perquè els infants poguessin reprendre la normalitat. Quan vam passar pel centre, la gent ens aplaudia des dels balcons, cridant “Gràcies, Catalunya!” amb llàgrimes als ulls. Va ser un moment molt emotiu que em va fer plorar d’agraïment i humilitat.
Dissabte: l'esforç col·lectiu
Dissabte ens vam dividir en grups per treballar on fos més necessari. El meu grup va netejar un garatge encara inundat i ple de fang, una tasca que vam fer conjuntament amb els bombers de Cadis. Després, vam descarregar un camió ple d’ajuda humanitària i vam portar aliments a gent gran que no podia sortir de casa. Recordo una senyora gran que només em va demanar una abraçada. Va ser impossible contenir les llàgrimes.
A la tarda, vam netejar un magatzem amb voluntaris de Sevilla i Madrid. Dues senyores grans ens van animar dient: “Vosaltres sou la joventut de ferro, joves vinguts de tot Espanya”. Ens oferien sopar com a mostra d’agraïment, però vam continuar treballant perquè encara quedava molta feina per fer.
Diumenge: l'impacte a Alfafar
L’últim dia ens vam desplaçar a Alfafar, una població encara més devastada. La sensació era com estar en un escenari de guerra: garatges i cases inundats, carrers impracticables i una tristesa palpable. Vam treballar tant com vam poder, però la necessitat era immensa. Al vespre, quan tornava amb el bus cap a casa, les emocions em van desbordar. Plorava, no només pel dolor de les persones afectades, sinó també per l’esperança de veure com, en moments de tragèdia, som capaços d’unir-nos per ajudar-nos mútuament.
Una experiència inesborrable
Aquests tres dies a l’Horta Sud han estat una de les experiències més intenses dels meus 26 anys. Vaig veure policies, bombers, militars i voluntaris d’arreu d’Espanya treballant conjuntament amb un únic objectiu: ajudar les persones afectades i restablir la normalitat. Va quedar demostrat que som un poble solidari.
Encara ara, em costa parlar d’aquells dies sense emocionar-me. Però el que m’enduc és la certesa que, com deien a Sedaví, “la solidaritat és la nostra major arma”. Aquesta trista història quedarà per sempre al meu cor.