08
de maig
de
2020, 06:32
Actualitzat:
6:54h
El 8 de maig del 1945, les restes de l'exèrcit alemany van rendir-se a les tropes aliades de manera incondicional. Acabava a Europa la Segona Guerra Mundial, que havia ensangonat el continent des de la invasió alemanya de Polònia l'1 de setembre del 1939. El dia anterior es va produir la rendició davant les forces nord-americanes i britàniques, però la Unió Soviètica va exigir que es fes també un acte de rendició davant el mariscal Júkov. En tots dos casos van ser mariscals alemanys -Jodl i Keitel- els que van signar la rendició.
La guerra va continuar al Pacífic, i s'allargaria tres mesos més, ja que el Japó no tenia cap intenció d'entregar les armes. Encara s'havia d'escriure una altra pàgina del conflicte amb el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Però el 8 de maig va suposar la fi de la conflagració a Europa.
La derrota alemanya era un fet després de l'èxit del desembarcament de Normandia, el 6 de juny del 1944, que va ser l'inici de la fi pel règim nacionalsocialista. Només la bogeria d'Adolf Hitler, contrari a qualsevol reculada o negociació, va dur la guerra fins a la quasi destrucció d'Alemanya.
El 20 d'abril, dia del 56è aniversari de Hitler, va tenir lloc la darrera trobada entre Hitler i els que havien estat els seus principals còmplices en els dotze anys de govern nazi: Joseph Goebbels, el més fanàtic de tots, que s'havia traslladat a viure amb la seva família al búnquer de la cancelleria; Hermann Goering, fins feia poc petulant ministre de l'Aire i ben conscient de l'enfonsament; Heinrich Himmler, líder de les SS, i els principals caps militars.
Tots ells van insistir per darrer cop a Hitler perquè abandonés un Berlín assetjat i mirés de fugir cap al sud. Potser cap a l'Obersalzberg, la muntanya bavaresa on tenia un dels seus refugis preferits. Després d'aquesta trobada, alguns dels jerarques nazis van començar a buscar una sortida personal i a intentar contactar amb els aliats, mentre Hitler encara ordenava lluitar fins al final en una escena de tragèdia wagneriana.
El 30 d'abril, Hitler es va suïcidar junt amb Eva Braun. Goebbels faria el mateix junt amb la seva dona després d'assassinar els seus fills. El führer va designar abans un successor de circumstàncies: l'almirall Karl Doenitz, un home que no pertanyia al nucli dur del partit nazi i que immediatament va iniciar els contactes amb els aliats.
Vuit dies de la fi de Hitler a la pau
Només vuit dies van separar el suïcidi de Hitler a la rendició d'Alemanya. Doenitz va intentar en un primer moment algun tipus de rendició condicional, una cosa del tot inviable davant l'evidència de l'ensorrament alemany. Entre els jerarques nazis, alguns -com Himmler- somiaven en una possible pau acordada amb els Estats Units i Gran Bretanya enfront la Rússia dirigida per Stalin. Una cosa també inimaginable en aquells moments.
El cas dels jerarques nazis
La derrota va convertir els fins feia poc omnímodes i despietats dirigents alemanys en personatges patètics. Himmler estava angoixat sobre el seu futur. Una de les persones a qui va consultar va ser el comte Lutz Schwerin von Krosigk, designat ministre d'Exteriors en el govern de Doenitz. El noble va ser molt clar. Segons ell, el cap de les SS tenia opcions: una era afaitar-se el bigoti, posar-se una perruca i intentar escapar. Però el més probable és que l'agafessin presoner i faria el ridícul. La segona era suïcidar-se, però li ho desaconsellava com a persona cristiana. I la tercera, que era la que li recomanava, era lliurar-se als aliats, preferiblement als britànics.
Himmler no va fer cas de cap d'aquestes opcions. Fet presoner pels anglesos junt amb un grup d'alemanys, es va donar a conèixer. Poc després, quan era reconegut per un metge, es va empassar la càpsula de verí que duia. D'altres van viure més. Goering va ser processat a Nuremberg i s'acabaria suïcidant. L'exministre d'Exteriors Von Ribbentrop o el mariscal Jodl van ser executats. Els menys vinculats als crims de guerra, com l'arquitecte Albert Speer, foren condemnats a penes de presó.
Quaranta-quatre anys fins a la reunificació
Alemanya va quedar sota control directe de les potències aliades. Els acords entre els vencedors (primer a Ialta, després a Postdam) van suposar la partició del país i, de fet, d'Europa. No seria fins al 1949 que l'Alemanya occidental es constituiria en república federal i començaria la seva plena reconstrucció que faria que es parlés, ben merescudament, de miracle alemany. El país de l'est va restar sota un règim comunista sota la influència soviètica.
Per Europa, el 8 de maig és la data fundadora del projecte de construcció d'una unió sense guerres. Per Alemanya, va ser el dia de l'alliberament però també l'inici d'una divisió molt feridora que només el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, va poder ser superada. Avui, el projecte europeu afronta els reptes més difícils de la seva història. La mirada cap aquests 75 anys recorda el molt que s'ha avançat.
La guerra va continuar al Pacífic, i s'allargaria tres mesos més, ja que el Japó no tenia cap intenció d'entregar les armes. Encara s'havia d'escriure una altra pàgina del conflicte amb el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Però el 8 de maig va suposar la fi de la conflagració a Europa.
La derrota alemanya era un fet després de l'èxit del desembarcament de Normandia, el 6 de juny del 1944, que va ser l'inici de la fi pel règim nacionalsocialista. Només la bogeria d'Adolf Hitler, contrari a qualsevol reculada o negociació, va dur la guerra fins a la quasi destrucció d'Alemanya.
El 20 d'abril, dia del 56è aniversari de Hitler, va tenir lloc la darrera trobada entre Hitler i els que havien estat els seus principals còmplices en els dotze anys de govern nazi: Joseph Goebbels, el més fanàtic de tots, que s'havia traslladat a viure amb la seva família al búnquer de la cancelleria; Hermann Goering, fins feia poc petulant ministre de l'Aire i ben conscient de l'enfonsament; Heinrich Himmler, líder de les SS, i els principals caps militars.
Tots ells van insistir per darrer cop a Hitler perquè abandonés un Berlín assetjat i mirés de fugir cap al sud. Potser cap a l'Obersalzberg, la muntanya bavaresa on tenia un dels seus refugis preferits. Després d'aquesta trobada, alguns dels jerarques nazis van començar a buscar una sortida personal i a intentar contactar amb els aliats, mentre Hitler encara ordenava lluitar fins al final en una escena de tragèdia wagneriana.
El 30 d'abril, Hitler es va suïcidar junt amb Eva Braun. Goebbels faria el mateix junt amb la seva dona després d'assassinar els seus fills. El führer va designar abans un successor de circumstàncies: l'almirall Karl Doenitz, un home que no pertanyia al nucli dur del partit nazi i que immediatament va iniciar els contactes amb els aliats.
Vuit dies de la fi de Hitler a la pau
Només vuit dies van separar el suïcidi de Hitler a la rendició d'Alemanya. Doenitz va intentar en un primer moment algun tipus de rendició condicional, una cosa del tot inviable davant l'evidència de l'ensorrament alemany. Entre els jerarques nazis, alguns -com Himmler- somiaven en una possible pau acordada amb els Estats Units i Gran Bretanya enfront la Rússia dirigida per Stalin. Una cosa també inimaginable en aquells moments.
El cas dels jerarques nazis
La derrota va convertir els fins feia poc omnímodes i despietats dirigents alemanys en personatges patètics. Himmler estava angoixat sobre el seu futur. Una de les persones a qui va consultar va ser el comte Lutz Schwerin von Krosigk, designat ministre d'Exteriors en el govern de Doenitz. El noble va ser molt clar. Segons ell, el cap de les SS tenia opcions: una era afaitar-se el bigoti, posar-se una perruca i intentar escapar. Però el més probable és que l'agafessin presoner i faria el ridícul. La segona era suïcidar-se, però li ho desaconsellava com a persona cristiana. I la tercera, que era la que li recomanava, era lliurar-se als aliats, preferiblement als britànics.
L'última trobada entre els líders nazis va ser el 20 d'abril, amb motiu del 56è aniversari de Hitler
Himmler no va fer cas de cap d'aquestes opcions. Fet presoner pels anglesos junt amb un grup d'alemanys, es va donar a conèixer. Poc després, quan era reconegut per un metge, es va empassar la càpsula de verí que duia. D'altres van viure més. Goering va ser processat a Nuremberg i s'acabaria suïcidant. L'exministre d'Exteriors Von Ribbentrop o el mariscal Jodl van ser executats. Els menys vinculats als crims de guerra, com l'arquitecte Albert Speer, foren condemnats a penes de presó.
Quaranta-quatre anys fins a la reunificació
Alemanya va quedar sota control directe de les potències aliades. Els acords entre els vencedors (primer a Ialta, després a Postdam) van suposar la partició del país i, de fet, d'Europa. No seria fins al 1949 que l'Alemanya occidental es constituiria en república federal i començaria la seva plena reconstrucció que faria que es parlés, ben merescudament, de miracle alemany. El país de l'est va restar sota un règim comunista sota la influència soviètica.
Quatre anys després de la derrota naixia la República Federal Alemanya, mentre l'est passava a estar sotmès a la influència soviètica
Per Europa, el 8 de maig és la data fundadora del projecte de construcció d'una unió sense guerres. Per Alemanya, va ser el dia de l'alliberament però també l'inici d'una divisió molt feridora que només el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, va poder ser superada. Avui, el projecte europeu afronta els reptes més difícils de la seva història. La mirada cap aquests 75 anys recorda el molt que s'ha avançat.