09
de març
de
2023, 20:53
Actualitzat:
20:58h
Aquest divendres fa cent anys de l'assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent de la CNT i el líder sindical més mític de la història de Catalunya. Va caure víctima de pistolers a sou de la patronal. Diverses centrals sindicals li retran homenatge al llarg del dia. Comissions Obreres farà una ofrena floral al lloc on va caure, al cor del Raval, i a la tarda inaugurarà una exposició sobre Seguí a la seva seu de Via Laietana (18 hores). La CGT l'homenatjarà al matí davant la seva tomba a Montjuïc i a les 18 hores farà també un acte de record a la seva seu (carrer Pare Laínez).
Cent anys després, la figura de Seguí continua convocant interès i memòria. El Noi del Sucre va ser mort a trets en un dels moments de crisi social més aguda a Catalunya, en els anys del pistolerisme, quan la lluita de classes va desfermar un xoc violent entre el Sindicat Únic cenetista i el Sindicat Lliure, organització afí als sectors més durs de la patronal. Reconstruïm les seves darreres hores, de les que ha quedat com a principal testimoni el de Teresa Muntaner, la seva vídua, que va ser entrevistada per Josep Maria Huertas el 1973.
Feia dies que Salvador Seguí se sentia vigilat. Havia pres alguna precaució i duia una pistola, però s'havia negat a rebre protecció. A Barcelona ja no manava el general Martínez Anido, governador civil repressor, cessat pel govern l'octubre anterior. Hi havia un govern liberal a Madrid que volia apaivagar les tensions socials. Però el clima a Barcelona era crispat. El dia anterior a la seva mort, Seguí va anar al teatre amb la seva dona, Teresa Muntaner, que estava embarassada, i el seu fill Heleni, de set anys. La funció volia recollir diners per als obrers presos. Perquè feia anys que la repressió social i política s'havia apoderat de la ciutat.
Després de la trobada, va baixar Rambles avall amb dos sindicalistes més, un d'ells de cognom Botella, que s'acomiada a l'altura del carrer de Sant Pau. Seguí i Francesc Comas Pagès, en Peronas, un vidrier de 27 anys amic seu, s'endinsen pel Raval en direcció al Sindicat del Vidre. És dissabte. A un quart de vuit del vespre, a la cantonada del carrer de la Cadena amb Sant Rafael, són abordats per un grup d'homes que els cusen a trets. Seguí, amb una bala al cap, mor de seguida. En Peronas serà traslladat a l'Hospital de la Santa Creu, on morirà pocs dies després. Els culpables es van fer escàpols.
L'impacte pel crim serà enorme. El moviment anarcosindicalista havia perdut la seva figura més carismàtica, un líder combatiu que va foguejar-se durant la vaga de la Canadenca, l'any 1919. Aquell moviment, que va deixar Barcelona gairebé a les fosques durant setmanes, va culminar amb una gran victòria: el reconeixement de la jornada de vuit hores. En l'històric míting de les Arenes, el març del 1919, la seva oratòria va convèncer una massa de més de 20.000 treballadors d'acceptar el retorn a la feina després de les concessions fetes per la patronal.
La vida de Seguí, mort als 37 anys, va ser una mostra del patiment i les lluites de la classe treballadora en el primer terç del segle XX. Havia patit diversos intents d'atemptat, havia estat empresonat i deportat a Maó durant el mandat de Martínez Anido. La mort d'en Peronas simbolitza la sort que van patir centenars de sindicalistes en aquells anys, víctimes sovint anònimes de pistolers a sou que es movien protegits per sectors de la policia i el govern civil.
Desconeixem l'evolució que hagués seguit Seguí, ubicat en el sector més possibilista de la CNT, junt amb Àngel Pestaña i Joan Peiró. En una conferència a la Casa del Poble de Madrid, el 1919, havia atacat durament la Lliga i el catalanisme conservador, assegurant que "els primers en no acceptar la independència de Catalunya no seríem nosaltres, serien els mercaders de la Lliga". Encara faltaven uns anys perquè la força del catalanisme republicà i el moviment sindical confluïssin, sempre amb contradiccions i conflictes, en la Segona República. Abans, però, vindrien temps pitjors. Només sis mesos després de l'assassinat de Seguí, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, arribava al poder donat un cop d'estat.
Cent anys després, la figura de Seguí continua convocant interès i memòria. El Noi del Sucre va ser mort a trets en un dels moments de crisi social més aguda a Catalunya, en els anys del pistolerisme, quan la lluita de classes va desfermar un xoc violent entre el Sindicat Únic cenetista i el Sindicat Lliure, organització afí als sectors més durs de la patronal. Reconstruïm les seves darreres hores, de les que ha quedat com a principal testimoni el de Teresa Muntaner, la seva vídua, que va ser entrevistada per Josep Maria Huertas el 1973.
Feia dies que Salvador Seguí se sentia vigilat. Havia pres alguna precaució i duia una pistola, però s'havia negat a rebre protecció. A Barcelona ja no manava el general Martínez Anido, governador civil repressor, cessat pel govern l'octubre anterior. Hi havia un govern liberal a Madrid que volia apaivagar les tensions socials. Però el clima a Barcelona era crispat. El dia anterior a la seva mort, Seguí va anar al teatre amb la seva dona, Teresa Muntaner, que estava embarassada, i el seu fill Heleni, de set anys. La funció volia recollir diners per als obrers presos. Perquè feia anys que la repressió social i política s'havia apoderat de la ciutat.
Una carta de Macià...
Aquella nit, en tornar a casa, un cotxe va seguir el taxi on anava Seguí, que en arribar al seu pis al carrer de València, a prop de la Sagrada Família, es va encarar amb el cotxe que els seguia. Potser per la presència de la família, o per la reacció del taxista, que va sortir de l'automòbil amb una barra de ferro, el cotxe amenaçador va desaparèixer. Feia uns dies, segons testimoni de la vídua, Seguí havia rebut una carta de Francesc Macià, el líder d'Estat Català, advertint-lo del que era un secret a crits: que molta gent preparava la seva mort.… i l'última trobada amb Companys
L'endemà, Seguí va mantenir diverses reunions. Una d'elles va ser al cafè El Tostadero, de la plaça d'Universitat. Segons la premsa local, entre els reunits hi havia l'advocat Lluís Companys. El futur president havia format amb el Noi del Sucre i amb l'advocat Francesc Layret —assassinat tres anys abans— una mena d'equip de defensa dels treballadors i en què confluïen el republicanisme, el sindicalisme i un catalanisme popular, crític amb la Lliga Regionalista. Aquells dies, Seguí havia estat pintant un pis de Companys a Sants i va anar a cobrar la feina.Després de la trobada, va baixar Rambles avall amb dos sindicalistes més, un d'ells de cognom Botella, que s'acomiada a l'altura del carrer de Sant Pau. Seguí i Francesc Comas Pagès, en Peronas, un vidrier de 27 anys amic seu, s'endinsen pel Raval en direcció al Sindicat del Vidre. És dissabte. A un quart de vuit del vespre, a la cantonada del carrer de la Cadena amb Sant Rafael, són abordats per un grup d'homes que els cusen a trets. Seguí, amb una bala al cap, mor de seguida. En Peronas serà traslladat a l'Hospital de la Santa Creu, on morirà pocs dies després. Els culpables es van fer escàpols.
L'impacte pel crim serà enorme. El moviment anarcosindicalista havia perdut la seva figura més carismàtica, un líder combatiu que va foguejar-se durant la vaga de la Canadenca, l'any 1919. Aquell moviment, que va deixar Barcelona gairebé a les fosques durant setmanes, va culminar amb una gran victòria: el reconeixement de la jornada de vuit hores. En l'històric míting de les Arenes, el març del 1919, la seva oratòria va convèncer una massa de més de 20.000 treballadors d'acceptar el retorn a la feina després de les concessions fetes per la patronal.
La vida de Seguí, mort als 37 anys, va ser una mostra del patiment i les lluites de la classe treballadora en el primer terç del segle XX. Havia patit diversos intents d'atemptat, havia estat empresonat i deportat a Maó durant el mandat de Martínez Anido. La mort d'en Peronas simbolitza la sort que van patir centenars de sindicalistes en aquells anys, víctimes sovint anònimes de pistolers a sou que es movien protegits per sectors de la policia i el govern civil.
Desconeixem l'evolució que hagués seguit Seguí, ubicat en el sector més possibilista de la CNT, junt amb Àngel Pestaña i Joan Peiró. En una conferència a la Casa del Poble de Madrid, el 1919, havia atacat durament la Lliga i el catalanisme conservador, assegurant que "els primers en no acceptar la independència de Catalunya no seríem nosaltres, serien els mercaders de la Lliga". Encara faltaven uns anys perquè la força del catalanisme republicà i el moviment sindical confluïssin, sempre amb contradiccions i conflictes, en la Segona República. Abans, però, vindrien temps pitjors. Només sis mesos després de l'assassinat de Seguí, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, arribava al poder donat un cop d'estat.