Al Sugar he vist els somriures més amples i les abraçades més fondes

"Libre, libre quiero ser, quiero ser, quiero ser libre". Ho cantaven Los Chichos i ho van cridar amb el cor a la mà els centenars de persones que aquest dissabte al vespre van acomiadar una nova edició del Sugar Il·legal Fest.

Un reflex perfecte del que han estat els 20 anys de vida d'un festival alternatiu (que se celebra coincidint amb el Mercat de Música Viva de Vic), que defuig purismes i convencions, que s'aproxima al caos absolut, que s'allunya dels focus mediàtics i d'una indústria que, tenint-ho tot sota control, desllueix la raó primera i última de la música: brindar-nos una existència millor, menys hostil.

Els Surfing Sirles van ser els encarregats de cloure'l amb un apoteòsic concert, però durant dos dies –sense ordre ni criteri d'estil–, hi han desfilat retorns com el de Based on a Lie o Turnstile, concerts d'històrics de Zeidun, FP (una vegada més) o The Unfinished Sympathy, i també de Bonestorm, Zombi Pujol, Tropical Iceland, Songstore, Chaqueta de Chándal, Perro Pachingo, Les Cruet o The Check This Outs.

Tots ells, d'una manera o altra, i gràcies a l'Atlas Copco P6500, deixen un record a tots els que hi van ser que ja no s'esborrarà. I es veu també en les cares dels passavolants. Intrigats, s'acosten amb cara de "mira què hi fan aquí ara", i alguna cosa no els deixa acabar de marxar, com si una energia els absorbís, com si aquella llum groga i tot el que està tenint lloc els abduís.
 
Per la gran majoria de la gent -grups inclosos- que ahir van ballar i cantar, la vida és segurament allò que passa entre una edició del Sugar i una altra. Ho deien divendres Xavier Calvet, de Bullitt, o Eric Fuentes, de The Unfinished Sympathy, dissabte, que un dels motius pels quals tenen un grup era poder tocar en aquell espai, a terra, sense escenaris, sense balles, sense barres, sense barreres i amb la gent a un pam, sentint-ho com tu ho sents.

I és que podem voltar, podem veure aquells grups més populars que omplen grans places, però allò és casa. Allà és el refugi, on comença i acaba tot, on el temps s'atura, on es fan les abraçades més fondes i on s'hi han presenciat els somriures més amples mai vistos. "Esperem que això duri, 20, 40 o 60 anys més", va dir Martí Sales, dels Surfing Sirles a les acaballes del concert. Que així sigui, i que continuem volent ser libres.