Antony and the Johnsons, un dels èxits del dijous al PS 2015
|
AatJ
Deu anys després d'actuar a l'Auditori del Parc del Fòrum, Antony and the Johnsons ha tornat al Primavera Sound convertit en tot un referent. Entre el brogit, el ball, l'estridència i els himnes que necessiten ser cantats a crits, Antony Hegarty ha ofert als milers d'assistents al concert, celebrat dijous a l'escenari Heinecken, un moment d'èxtasi místic i de recolliment inusual en aquesta mena d'esdeveniments. Situat sempre al mig de l'escenari, abrigat per una impol·luta i majestuosa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), l'artista novaiorquès ha desgranat una col·lecció de grans èxits que han entrat en comunió amb les ganes de deixar-se portar del públic.
Un cop dins de la bombolla, aquesta comunió ja ha estat imparable, gràcies a una presència escènica que embolcalla i abraça –malgrat la distància i la magnitud– i, sobretot, gràcies a una manera irrepetible de dir cançons estremidores, que emocionen i que deixen sense esma. En aquest sentit, l'acompanyament de l'OBC ha estat l'oportunitat de vincular, encara més, el seu repertori amb la ciutat que organitza "el millor festival del món", fent possible una actuació que ha esdevingut un meravellós respir.
Amb el públic entregat, Hegarty ha tornat a demostrar, cançó rere cançó, que l'etiqueta de "pop melancòlic" ja no li fa justícia, perquè cada cançó és una troballa, perquè la seva carrera ja ocupa un lloc d'honor en la història de la música popular. Valent, emotiu i irreductible, l'èpica intimista d'Antony and the Johnsons ha colpejat Barcelona a través d'una manera d'autoafirmar-se, de ballar i d'entendre l'èxtasi ("I'm finding my rhythm as I twist in the snow"), com si cada cançó fos un esclat de la trista meravella de viure.
